El Pacte contra la segregació escolar no és una eina suficient. Ni de molt. Però sí que és una eina. De fet, és la primera eina existent en el si del panorama legal, social i administratiu des que el Síndic de Greuges de Catalunya va començar a alertar el 2008 dels problemes de segregació que estaven minant la igualtat d’oportunitats en el si del sistema educatiu català. De fet, llavors ja parlava de fets referits al 2004, i observava “amb preocupació” que arreu del país havien començat a aparèixer “els anomenats guetos escolars”.
Des del 2004 fins al 2019, doncs, cap dels agents implicats en el sistema educatiu –administració, partits polítics, sindicats, patronals, ordes religiosos, famílies– no va ser capaç d’articular cap proposta mínimament decent per fer front a la problemàtica. En aquest context, el Pacte contra la segregació escolar apareix com a primera eina per començar a redreçar la situació. Lògicament, com a famílies de centres guetitzats no podíem fer altra cosa que sumar-nos-hi de manera entusiasta. La nostra petició perquè també s’hi sumessin la resta de famílies del conjunt de centres públics del país va ser menystinguda. I és que canviar l’statu quo no és fàcil, i les actituds conservadores no són pròpies només de “la dreta”.
Ja hem dit que el pacte no resol, per se, la segregació escolar, una problemàtica endèmica en multitud de països occidentals. En un context de crisi generalitzada de l’estat del benestar, la classe mitjana veu perillar els seus migrats privilegis i s’esmerça a protegir-los com bonament pot. Perquè la segregació escolar interpel·la el 99% de la societat. L’1% ja té els seus col·legis d’elit i els seus propis circuits de promoció. Aquesta és una altra batalla, i no gaire còmoda, en què el nosaltres i l’ells no acaben d’estar del tot clars.
D’aquest pacte n’hauria de sorgir un decret del Govern, que seria el que acabaria tenint força legal
A Catalunya, aquests privilegis de la classe mitjana més o menys ufanosa, més o menys precaritzada, es materialitzen en l’escola concertada –a Barcelona ciutat, responsable de l’escolarització del 55%-60% de l’alumnat–; a França, l’escola privada aconsegueix exempcions fiscals de les quals es beneficia la classe mitjana, que fuig de la igualitarista escola republicana; al Quebec, el sector públic enriquit serveix per diferenciar-se del sector públic ordinari. Diferents estratègies per a un mateix fi: que els fills de la classe mitjana no es mesclin amb els fills dels altres. Dels migrants, dels gitanos, dels qui no es van treure ni l’ESO…
I per què diem que el pacte canvia l’statu quo? D’entrada, perquè bloqueja l’arribada de matrícula viva als centres guetitzats. Fins ara –i encara ara– l’alumnat vulnerable que arriba a meitat de curs es vehicula majoritàriament cap als centres més dèbils, cosa que amplifica encara més les problemàtiques socials. De retruc, la resta de la xarxa –pública i concertada– evita assumir aquestes motxilles. El pacte planteja que aquesta situació s’ha d’acabar i que el conjunt d’escoles ha de ser corresponsable de l’escolarització del conjunt de l’alumnat més vulnerable. De fet, també estableix una proporció màxima per escola d’alumnat amb necessitats educatives de tipus socioeconòmic.
D’aquest pacte n’hauria de sorgir un decret del Govern, que seria el que acabaria tenint força legal. Només que aquests dos punts esdevinguin norma, l’statu quo vigent es veurà profundament sacsejat, en pro d’una major equitat educativa. I equitat vol dir donar més a qui més ho necessita i menys a qui més té; una situació que incomoda a molts, més enllà de discursos grandiloqüents. Així doncs, els diferents agents que han intentat deslegitimar del pacte, en el fons, intenten aturar aquest decret mitjançant l’estratègia de la profecia autocomplerta. Des del nostre punt de vista, s’avança fent passos endavant, no pas dient que, fins que no canviï tot, tant per tant que no canviï res.
