Olga Rodríguez és periodista especialitzada en informació sobre l’Orient Mitjà i els drets humans. Des d’allà ha publicat infinitat d’històries en diversos mitjans de comunicació, com Cadena Ser, Público, CNN+ o elDiario.es, on hui dia es poden llegir els seus reportatges d’actualitat internacional. Ha escrit diversos llibres on apropa les lectores a la invasió de l’Iraq, com amb Aquí Bagdad: Crónica de una guerra (Velecio, 2004); als contextos socials i polítics de Síria, Palestina o l’Afganistan, entre altres, amb l’obra El hombre mojado no teme a la lluvia (Debate, 2009); o a l’esclafit de les revoltes àrabs, mitjançant Yo muero hoy (Debate, 2011). Rodríguez ha viscut en diversos països que li han permès conèixer diferents realitats, les quals l’han travessat fins a convertir-la en una defensora ferma dels drets i les llibertats. Arran de la seua visita a València, conversem amb ella sobre la seua trajectòria professional, els mitjans de comunicació i la situació a Palestina i al món.
Com et marca professionalment la cobertura de la guerra de l’Iraq l’any 2003, on assassinaren al periodista José Couso, en l’hotel Palestina?
Professionalment, mai havia vist abans, ni he vist després, una transformació tan ràpida d’un país i d’una societat. En tan sols tres setmanes va haver-hi duríssims bombardejos. Aquesta operació, feta pels Estats Units, es va anomenar de commoció i paüra. El nom ho diu tot. La fragmentació del país i de la societat en tan poc temps, tants atacs contra civils, tants morts, tantes operacions quirúrgiques en els passadissos i els halls d’hospitals, en el sòl perquè no hi havia altre espai; els jardins dels hospitals convertits en cementiris improvisats. Va ser l’obertura de l’infern en la terra. Allà vaig tenir clar què era la propaganda. Sentia la necessitat de trencar aquest matís propagandístic. Em vaig adonar que era una lluitadora. M’obsessiona la veritat dels fets i m’és igual el preu. En l’àmbit personal, va ser dur perquè vaig presenciar l’assassinat de José Couso, i jo mateixa vaig resultar ferida. Vaig entendre que això era un possible crim de guerra i que no em posaria de perfil. Era un atemptat contra la llibertat d’informació. Una vegada rere altra veiem que en les guerres la primera víctima és la veritat i, per tant, els periodistes són objectius en la guerra.
El periodisme és una professió de risc?
“El periodisme és una professió de risc en les guerres i ací també, perquè rebem pressions per tot arreu”
Es diu que el periodisme pot ser una professió de risc o que unes certes cobertures tenen un risc afegit perquè s’intenta fer callar la veritat. Però, el periodisme és una professió de risc en les guerres i ací també, perquè rebem pressions per tot arreu. Per això se’ns diu el quart poder, perquè decideix de què es parla i com es parla. El que tenim entre mans, la informació, és un dret bàsic i fonamental de les societats lliures i democràtiques. Una societat mal informada és fàcilment manipulable. En les guerres ens poden matar, i ens maten, o ens segresten, ens torturen o ens amenacen. I ací vivim altres guerres sense bales, en el sentit que rebem pressions, rebem amenaces i també podem ser arraconats o estar en llistes negres si no ens acollim a l’oficialitat de determinats discursos.
Si la salut democràtica d’un territori va lligada a la pluralitat i a la independència dels mitjans de comunicació, com veus l’ecosistema de mitjans en l’Estat espanyol?
La situació és molt deficitària. Hi ha un oligopoli mediàtic amb tot el poder concentrat en molt pocs grups empresarials i no hi ha una pluralitat de mirades en els mitjans de comunicació generalistes. Després hi ha experiències molt interessants i necessàries en l’àmbit del cooperativisme que són les que realment poden mantenir la seua independència, però que al mateix temps no tenen la capacitat per a poder arribar al gran públic. I en aquests moments foscos que vivim, necessitem arribar a tot el públic.
Com valors la cobertura que s’està fent del genocidi palestí?
Hi ha una cobertura molt desigual. Hi ha moltíssim desconeixement de les relacions internacionals en el periodisme. Existeixen unes dinàmiques dins de l’anomenat “periodisme polític”, que moltes vegades és tafaneria política o periodisme de partits, més que polític. No queda espai per a oferir un coneixement bàsic de la política internacional. I això es nota en les redaccions. Si no hi ha editors amb coneixement del que ocorre, és molt difícil que puguen fer una bona feina, encara que després hi haja gent que fa reporterisme o que des d’aquí puga tenir més coneixement del tema. També hi ha por. Això explica que bona part dels mitjans de comunicació no se surten dels discursos oficials. No expliquen que això no va començar el 7 d’octubre o no expliquen en profunditat què suposa hui dia l’Estat israelià amb el seu règim d’apartheid i amb la seua ocupació il·legal. I els qui estem intentant informar d’aquest tema ho fem, sobretot, gràcies a l’excel·lent treball de les periodistes i els periodistes palestins que estan en el territori. S’han jugat la vida, l’han perdut en moltíssims casos. Hi ha un nivell d’assassinats i de nombre de víctimes mortals que mai s’havia donat en tan poc temps. En això també ha estat molt interessant el fenomen de les xarxes socials, com a cadena de transmissió directa.
El fet d’estar exposats a aquests vídeos que ens arriben per xarxes creus que ens pot insensibilitzar enfront de la violació dels drets humans? O ens pot ajudar a ser més crítics?
Jo soc partidària de mostrar el que ocorre. Evidentment, evitant la carnisseria. Des de Gaza, moltes palestines i palestins, amb els quals parle diàriament, ho diuen: “ens han obligat a mostrar els cadàvers dels nostres fills i filles, perquè si no, no ens creuen. Perquè estem deshumanitzats, estigmatitzats i criminalitzats”. Quan estàs sobre terreny i veus el que ocorre, cal demostrar-ho perquè si no aquí vivim en una bombolla en la qual no hi ha contacte amb les conseqüències i, per tant, tot sembla banal i frívol.
Com pot ser que Israel no reba cap classe de sanció internacional, ni tan sols simbòlica?
Perquè Israel és el gran aliat dels Estats Units en el món. És com una base militar o portaavions dels Estats Units a la regió, per dir-ho metafòricament. A més, està molt vinculat també al Regne Unit, ja que va ser l’artífex de la creació de l’Estat d’Israel i de l’ocupació palestina; i un dels grans protagonistes del colonialisme i de les seues terribles conseqüències en el món. En aquest context, Europa tanca files i fa una política exterior de seguidisme amb els Estats Units per pertànyer a l’OTAN, que, al cap i a la fi, és una organització militar liderada per Washington. Llavors Israel gaudeix d’una enorme impunitat i porta fent-ho dècades. Hi ha resolucions de Nacions Unides de fa dècades que Israel incompleix i no ha passat res. L’ocupació il·legal ha continuat estenent-se i no ha passat res. El règim d’apartheid s’ha consolidat i s’ha sofisticat, i no ha ocorregut res. S’han succeït les massacres i no ha passat res. Hezbollah neix a conseqüència de la invasió del Líban. Hamas neix a conseqüència de la Primera Intifada Palestina i després de dècades d’ocupació i repressió israeliana.
Hamas també neix amb el suport econòmic d’Israel.
“Tenir un aliat com Israel, a Orient Mitjà, és clau i essencial per a Washington, perquè li assegura el control de bona part de la regió”
En un principi, sí. Israel facilita que aparega, com els Estats Units ho ha fet en altres països. Sempre és molt més fàcil agitar el fantasma de l’islamisme per a justificar invasions, ocupacions i tota mena de barbaritats. Utilitzen arguments de “quita y pon”. Per exemple, els drets de les dones són de posar i treure, llavors, de sobte, les afganeses ens interessen per a justificar la invasió de l’Afganistan i vint anys d’ocupació, durant els quals no fem molt per les afganeses. Fins i tot, quan arriben a Europa fugint de la violència, les deportem. Però, després, quan l’OTAN i els Estats Units anuncien que se’n van de l’Afganistan, aleshores, ens tornen a interessar les afganeses. Ara novament ens hem oblidat d’elles. És una deshumanització absoluta i una normalització dels assassinats extrajudicials. En fi, és la llei del més fort en una espècie de carrera pel saqueig final, quan els recursos del planeta s’esgoten, en un capitalisme voraç. Tot això té molt a veure amb el bel·licisme, amb la justificació de totes les violacions del dret internacional. Israel forma part d’aquest esquema de domini i dominació dels Estats Units en el món. Tenir un aliat com Israel, a Orient Mitjà, és clau i essencial per a Washington, perquè li assegura el control de bona part de la regió.
Els atacs entre Iran i Israel suposen una escalada del conflicte? O ajuden a legitimar el relat que la guerra contra Gaza es va iniciar l’octubre de 2023, obviant tot el context d’ocupació i repressió des de 1948?
Una vegada més, s’intenta extreure de l’equació a la població palestina i l’ocupació israeliana i l’apartheid. Ara, veiem com s’intenta reduir tot el relat i tota la narrativa a una escalada bèl·lica regional en la qual tot es converteix en una guerra. Això no és una qüestió d’enfrontament entre dues potències regionals, no. Això és una qüestió de dècades d’ocupació, de dècades de negació dels drets a la població palestina, de dècades d’apartheid. Un alto el foc immediat i durador a Gaza, amb un intercanvi de presoners, i amb una voluntat real de negociar una pau justa, suposaria una desescalada en tota la regió. Però, Israel no vol això. Israel prefereix l’escenari de guerra eterna abans que cedir ni un mil·límetre del territori ocupat i abans que cedir als seus plans d’annexió i de domini del territori, que suposen arraconar i deixar fora als palestins. A més, les condemnes en les declaracions públiques dels dirigents occidentals són mínimes. S’opta pel silenci. Llavors, aquest bucle, a Israel li va bé perquè desvia el focus de la massacre a Gaza en un moment en el qual, per primera vegada en la història, veiem que la Cort Internacional de Justícia ha admés a tràmit una denúncia per genocidi contra Israel. Això no havia ocorregut mai.
Coneixes les revoltes àrabs de 2011, perquè en vas fer cobertura i també n’has escrit un llibre. Quin paper juga Egipte en la regió d’Orient Mitjà i com influeix que siga territori fronterer amb Gaza i Israel?
Egipte és un país fascinant i importantíssim a la regió. Un Egipte veritablement lliure i democràtic canviaria l’ordre regional, perquè bona part de la societat egípcia empatitza i se solidaritza amb la població palestina. Egipte és el país àrab més poblat del món, pel seu territori passa el canal de Suez, que és una via comercial i geoestratègica importantíssima, i hi ha un abans i un després marcat pels acords de pau de Camp David en 1979, pels quals Israel i Egipte signen la pau. Les revoltes àrabs van ser molt interessants perquè tothom s’hi va unir. Gent treballadora de les fàbriques, que estava organitzada en sindicats clandestins, en molts casos liderats per dones; estudiants i gent de classe mitjana de les ciutats. I d’aquí va sortir aquesta cosa tan potent, que va ser un autèntic despertar col·lectiu, però també individual. El que passa és que la repressió va ser brutal. Egipte té avui dia més de 60.000 presos polítics en les seues presons, va haver-hi repressions amb bales de veritat contra manifestacions en les quals van morir centenars de persones, fins i tot, en una d’elles més de mil. Per això, veiem que les manifestacions en solidaritat amb Palestina són tímides, perquè tot està molt controlat pel règim d’Al-Sisi. Hi ha una enorme repressió en l’actualitat.
Si ens centrem ara en el territori europeu, com està afectant l’auge de l’extrema dreta?
Ho fa retrocedir tot. Estem en un moment de replegament i de retrocés de drets i llibertats. Veiem que hi ha marcs d’extrema dreta que estan normalitzats, no sols entre els sectors d’extrema dreta. Per exemple, la deshumanització de les persones migrants. No hi ha una mínima cultura de drets humans capaç de confrontar aquest racisme institucionalitzat i oficialitzat. És la banalitat del mal, teoritzada per Hannah Arendt en ple segle XXI. Estem en un context de retrocés, de ridiculització, fins i tot, de la cultura de drets humans i de la pau i d’enorme bel·licisme en el qual veus molt diferents, no sols de la dreta i de l’extrema dreta, ovacionen la guerra i defensen l’augment de la despesa militar sense ser capaces d’oferir opcions i fer pedagogia. Necessitem moltíssima cultura de pau, moltíssima cultura de drets humans.
És fruit de comprar el marc de l’extrema dreta que s’aprovara el pacte de migracions en la Unió Europea, que complica encara més l’accés a l’asil?
“Estem en un context de retrocés, de ridiculització, fins i tot, de la cultura de drets humans i de la pau”
Totalment. És un retrocés absolut, normalitzat i defensat per governs de tot signe i color. Però clar, forma part de les dinàmiques de les polítiques europees des de fa molt temps respecte a la migració. La Unió Europea fa molt temps que externalitza, cada vegada més al sud, les seues fronteres, fent pactes amb països que creen presons per a persones que no tenen papers, on es tortura i mor gent. Externalitzen les seues fronteres perquè així la gent mor lluny del nostre territori i les nostres consciències. Europa traça rutes de migració cada vegada més perilloses; rutes de mort, perquè el percentatge de possibilitats de morir en aquestes rutes és cada vegada major. Aquest pacte de migració és l’últim pas en aquest sentit. Hi ha governs que s’autodefineixen progressistes que, no obstant això, assumeixen polítiques respecte a la migració que no ho són. I tampoc ho són respecte a altres qüestions, tenim la llei mordassa vigent, per exemple. Però, realment és una cosa que va més enllà, són polítiques d’Estat, i és igual qui estiga governant.
Un dels teus últims treballs ha estat el guió de la pel·lícula En los márgenes, que torna a posar el focus en els desnonaments, una realitat que sembla que alguns mitjans han oblidat. Què ha passat amb això?
Amb el tema dels desnonaments, hem vist com en només una dècada aquest país va passar de solidaritzar-se amb la gent afectada per la dificultat d’accés a l’habitatge i pels desnonaments, a criminalitzar aquesta gent. I els mitjans de comunicació han jugat un paper fonamental. En hora punta han criminalitzat la pobresa, han estigmatitzat la gent que no arriba a fi de mes, com si foren problemes individuals. Fins i tot, han mentit dient ocupació a una altra mena de qüestions que no ho són. El que fa el moviment per l’habitatge és reivindicar el dret a l’habitatge ocupant espais els propietaris dels quals són grans tenidors, fons d’inversió, bancs, que tenen centenars i milers de pisos buits i abandonats i com bé diu l’eslògan, hi ha molta gent sense casa i moltes cases sense gent. Les mentides de molts mitjans de comunicació han fet moltíssim mal. D’alguna manera, des de les institucions i des de cada vegada més governs s’assumeix que hi ha població sobrant a la qual cal arraconar, per tant, no cal fer polítiques per a aquesta gent perquè sobra. La població és sobrant en molts nivells: els palestins, els migrants, la gent pobre. Com revertim aquesta situació? Això és el que ens hem de preguntar.
