No són poques les veus que, davant l’estancament de les negociacions entre governs per fer front de forma global a la crisi climàtica, s’han dirigit als agents del mercat i han plantejat la necessitat d’adoptar pautes de consum diferents que permetin frenar el ritme de creixement, o fins i tot revertir-lo (decreixent). Així i tot, si bé aquests plantejaments encerten a l’hora de situar els límits físics del planeta al creixement desfermat, erren en la proposta.
En primer lloc, obvien que el sistema capitalista no és un sistema que produeix valors d’ús, sinó valors de canvi intervinguts per la taxa de guany o rendibilitat. Les empreses produeixen per vendre al mercat i així obtenir el màxim benefici venent més i gastant menys. Aquesta qüestió pot semblar trivial, però situa el nucli de la problemàtica en una esfera que, si bé hi està relacionada, no és la del consum, sinó la de producció. El problema no ha estat que s’ha produït massa; el problema ha estat que no s’ha produït per a la reproducció de la vida de les persones humanes, sinó per als guanys dels propietaris del capital. Això ha provocat el que Marx anomenava “fractura metabòlica”, és a dir, la desvinculació entre els éssers humans i la resta de la naturalesa, que ha generat l’alteració o ruptura dels cicles de materials com el carboni.
Situar la problemàtica en la producció i no en el consum també ens permet esbossar crítiques a propostes que pretenen posar límits a la dinàmica depredadora del capital, mirant d’internalitzar les qüestions ecològiques al mercat per vies fiscals (gravant les emissions, per exemple), o amb projectes faraònics com un keynesianisme mundial a l’altura del Green New Deal. A banda dels problemes polítics que implicarien, aquestes propostes son igual d’impotents per tancar la fractura metabòlica, ja que obvien quin és el motor de l’economia de mercat: la competència entre capitals. Les empreses, per continuar sent empreses, no poden deixar de cercar beneficis.
Els capitalistes no deixaran de produir si consumim menys, ni deixaran de buscar beneficis si es penalitza la contaminació amb impostos o si es destinen grans quantitats de diners públics al desenvolupament de fonts d’energia verda
Els capitalistes no deixaran de produir si consumim menys, ni deixaran de buscar beneficis si es penalitza la contaminació amb impostos o si es destinen grans quantitats de diners públics al desenvolupament de fonts d’energia verda. Deixant de banda el dubtós impacte climàtic net d’aquests projectes, l’única perspectiva d’èxit possible de propostes així és fer que les empreses deixin de competir, és a dir, l’eliminació del mercat mateix i, per tant, de la propietat privada. Això no té per què significar la fi de la crisi ecosocial. Encara més, podria significar l’agreujament de la precarització de totes les formes de vida si l’eliminació del mercat es fa en defensa dels interessos de les elits.
És per això que la resposta a la crisi climàtica no pot ser una altra que la socialista. Al Manifest Comunista, Marx i Engels presentaven el comunisme com a “moviment real que anul·la i supera l’estat actual de les coses”, i moviment implica un canvi, i és aquest canvi el que la realitat ens presenta com a inajornable. Un canvi que acabi amb l’explotació de totes les formes de vida, també de les persones, i que tanqui la fractura metabòlica a escala ecològica i a escala social.
