Robert Doc Wright pateix un accident a l’Antàrtida durant una tempesta que li provoca una afàsia que li impedeix moure’s i comunicar-se. No sap ben bé què ha passat, però sí que allò és un nou inici que no només li condicionarà la vida, sinó també la de la seva dona, Anna, que ja havia construït una vida on ell era un satèl·lit que voltava durant un temps determinat i després tornava a desaparèixer.
El nou llibre de l’escriptor britànic, Jon McGregor, La paraula per vermell s’inicia amb una premissa que promet indagar en la importància de la comunicació, la fragilitat, la dependència i, fins i tot, en les diferents capes de l’amor propi i envers l’altre. Un conjunt atractiu per a qualsevol classe de lectora i més quan l’autor va ser finalista del Premi Booker amb només 26 anys.
Al principi compleix amb les expectatives que genera. Tret d’una introducció un pèl precipitada de la situació d’Anna, on ens introdueix canvis sense que tinguem del tot clar el context previ, la novel·la arrenca amb bon ritme. McGregor pot presumir d’una prosa directa, viva, que ajuda a empènyer les pàgines d’una primera meitat que manté el pols amb la tensió latent d’un possible misteri en l’accident d’en Robert.
En el que sembla un intent per construir una narració elegant i subtil, la novel·la deixa de banda la duresa de la història; la d’un home depenent incapaç de comunicar-se amb normalitat
A la segona part el ritme és pla. L’alternança entre la recuperació, els mètodes i les teràpies que s’utilitzen per tractar els casos com els de Doc, que descriu amb gran detall, i la relació amb els fills, la seva reacció a la nova conjuntura i la seva implicació, dibuixa una situació familiar que, lluny de ser complexa, se sustenta en tòpics que fan el fet.
En el que sembla un intent per construir una narració elegant i subtil, deixa de banda la duresa de la història; la d’un home depenent incapaç de comunicar-se amb normalitat. La frustració que pot despertar el fet de ser conscient d’aquests impediments, només la veiem representada en un moment concret al bany, on descriu una situació dura i fins i tot incòmoda, en un gest característic de Robert.
Finalment, una resolució que no compleix amb les expectatives generades. Un tram final continuista que no acaba d’aportar cap tret significatiu per l’evolució dels seus personatges, com quan sabem finalment què li va succeir a Robert.
Jon McGregor enceta una bona idea que, en algun punt del desenvolupament, el supera i, en l’intent de controlar-la i recuperar-la, la perd mostrant-nos un text tècnicament bo, però que pateix quan intentem anar més enllà i veiem que la punta de l’iceberg, en realitat, és l’iceberg al complet.
