Prop de 4.400 persones han mort i 87.000 han estat contagiades per coronavirus als dotze països d’un subcontinent poblat per 422 milions de persones. Les xifres van en augment des del primer contagi a la regió –el 26 de febrer al Brasil– i, considerant les males condicions dels sistemes de salut pública, la tendència ha provocat la implementació ràpida de mesures preventives de bloqueig per evitar l’expansió de la pandèmia.
Però, si la quantitat de presumptes afectades directes pel virus –diverses expertes asseguren que n’hi hauria moltes més– representa per ara un 0,01% de la població de la regió, les mesures sociosanitàries de seguretat, que governs nacionals i locals han aplicat, estan perjudicant la vasta majoria dels seus pobles. No hi ha polítiques econòmiques i socials que contrarestin els impactes de les restriccions sobre totes aquelles que surten cada dia al carrer o al camp a guanyar-se, literalment, el jornal.
“Una tragèdia per a les classes més vulnerables”
Encapçalant el nombre d’afectacions, amb 2.850 persones mortes i 40.600 contagiades, hi ha un Brasil que, per ara, posa per davant l’economia –segons el seu president, Jair Bolsonaro, la COVID-19 “és només un refradadet“– i deixa en mans dels governs de cada estat les mesures sanitàries a aplicar. Darrere del Brasil, hi ha el Perú i Xile, que sumen 27.000 casos confirmats i 585 morts. En quart lloc per nombre de contagis però amb més defuncions que la resta de països andins junts, hi ha l’Equador, on 507 persones han mort pel coronavirus a dia 20 d’abril. Aquest país, i en concret la ciutat de Guayaquil, ha viscut situacions tràgiques com la crema de cossos als carrers de barris humils per la falta d’atenció mèdica i la negació dels serveis funeraris.
“A l’Amèrica Llatina tan sols estem començant i tot apunta que la mortalitat serà molt alta”, assegura Cesar Alberto Moreira, metge colombià expert en control de malalties infeccioses com la malària o el dengue, que ha treballat a l’Afganistan, Sud-àfrica i altres països del sud global. Per ara, la taxa de letalitat d’Amèrica Llatina es manté baixa, amb un 3,75%, que contrasta amb la del 10,4% de l’Estat espanyol o la del 6,5% que es registra a nivell mundial. Així i tot, “coneixem menys el problema que altres països que estan fent moltes més proves; jo crec que el nombre de persones infectades no diagnosticades pot ser quatre o cinc vegades més gran”, opina el doctor colombià, un fet que alteraria a l’alça el percentatge de mortalitat.
“No tenim prou capacitat de resposta: el nombre de llits –d’UCI– per cada mil habitants és molt baix: cal acceptar que això serà una tragèdia per a les classes socialment més vulnerables”, assegura Moreira
“De totes maneres, no tenim prou capacitat de resposta: el nombre de llits –d’UCI– per cada mil habitants és molt baix i quan veus les imatges del que passa a l’Equador ho entens: cal acceptar que això serà una tragèdia per a les classes socialment més vulnerables”, assegura Moreira. A Colòmbia, el següent país de la llista, hi ha 5.300 llits per a cures intensives, quan 3.792 persones ja han donat positiu i 180 han mort a causa del virus.
Tot i les desigualtats estructurals i els precaris sistemes de salut, segons el doctor Moreira, hi ha tres factors que podrien contenir la tragèdia: les altes temperatures a bona part del continent, doncs assegura que per sobre els 27 graus, el virus és més susceptible; un sistema immunològic “que podria estar més entrenat per l’ús de vacunes que al vell continent han entrat en desús, com la de la tuberculosi”; i la història prèvia amb virus que podrien ser semblants a la COVID-19, transmesos per animals salvatges, sobretot a territoris tropicals.
Milions sense res per posar-se a la boca
A l’Argentina han mort 140 persones, segons dades oficials, 33 a Bolívia –que ha hagut de posposar eleccions presidencials entre tres i sis mesos– i una desena a l’Uruguai, Paraguai i Veneçuela. Tots plegats, però, tenen en comú mesures restrictives dels moviments i de l’activitat productiva, decretades des de mitjans de març, que han suposat greus sotracs en unes economies generalment inestables i endeutades ja amb organismes multilaterals com l’FMI.
“Jo pago el lloguer amb la meva venda de caramels, què faig ara?”, es pregunta una dona de 60 anys en una protesta de famílies empobrides al barri de Ciudad Bolívar de Bogotà
Les grans empreses han estat les primeres a ser rescatades a països com Colòmbia, on també s’han implementat fons de garantia per a treballadores independents i PIMES o s’han entregat subsidis preventius a les poblacions més vulnerables per intentar garantir la seguretat alimentària. Segons el doctor Moreira, però, “les mesures no són suficients, perquè la necessitat econòmica, en un nivell d’informalitat com el nostre, porta la gent a sortir al carrer per comercialitzar els seus productes”.
“Jo pago el lloguer amb la meva venda de caramels, què faig ara?”, es pregunta una dona de 60 anys en una protesta de famílies empobrides al barri de Ciudad Bolívar de Bogotà. Des de la setmana passada, a les perifèries de les grans ciutats colombianes les protestes són multitudinàries. Les classes més humils, sense res al pap, ja no surten a protestar per reformes polítiques, com fa a penes mig any. El principal crit avui és “tenim gana”. Al tradicional estil de les guerrilles, en diverses ocasions, les comunitats han bloquejat vies principals per demanar una aportació econòmica als vehicles que pretenen passar.
#ElHambreNoTieneCuarentena ha sigut dels hashtags més populars al país de García Márquez durant l’última setmana. En debat radiofònic, Natalia Sierra, investigadora i activista social equatoriana, assegurava que “el famós #QuédateEnCasa, a l’Equador no funciona per a més del 60% de la població, i a l’Amèrica Llatina igual“. Aquí, continua Sierra, “la gent viu amb el que aconsegueix durant el dia en el treball informal, equivalent a un dòlar o dos i, per tant, no pot quedar-se a casa. I això té a veure amb la brutalitat de les desigualtats produïdes pel capitalisme“.
Són molts milions de persones, sobretot habitants de les perifèries de les grans metròpolis llatinoamericanes -al camp encara hi ha dosis importants de sobirania alimentària- les que, més enllà de cert marge que els dóna la xarxa familiar i comunitària, amb el confinament, queden sense cap mena de recursos, ni socials, ni econòmics. “Moren pel virus o moren de gana, i davant d’això el que fan els governs és enviar l’exèrcit per reprimir la gent”, denuncia Sierra.
#ElHambreNoTieneCuarentena ha sigut dels hashtags més populars al país de García Márquez durant l’última setmana
“Hi ha un agreujant a Colòmbia, l’Equador i el Perú. En aquests moments tenim una gran mobilitat de persones veneçolanes entre països i poden estar transportant el virus”, explica Moreira. Efectivament, una de les poblacions més vulnerables d’Amèrica Llatina que en temps de confinament queda desemparada són les prop de tres milions de veneçolanes que s’han hagut de desplaçar del seu territori, a causa de la inestable situació sociopolítica que viu el seu país.
Un altre col·lectiu especialment vulnerable són les preses, ja que molts països habitualment registren sobrepoblació carcerària: a Colòmbia, les primeres víctimes del coronavirus no van morir per contagi sinó pels motins que la notícia de la quarantena va comportar a diverses presons. Es van registrar almenys 25 morts entre el 22 i el 23 de març. Les desplaçades internes, les persones amb diversitat funcional, les poblacions indígenes o les dones són alguns altres col·lectius que pateixen els efectes de la pandèmia de manera multidimensional.
La informalitat també és autonomia
“En aquests moments, i sota la pluja, comunitats camperoles compleixen els seus torns de Guàrdia Camperola, fent control, pedagogia i sensibilització territorial, compromesos amb el benestar i la protecció comunitària que al govern nacional li ha quedat gran”, explica Leider Miguel Burbano, líder camperol del Cauca colombià. Des d’un enfocament comunitari, existeixen molts racons del continent on històricament l’estat-nació no ha arribat, i si ho ha fet, ha sigut bàsicament a través de l’actuació de l’exèrcit. Organitzacions socials, indígenes, camperoles i afrodescendents estan aplicant mesures autònomes, com ara mecanismes de control territorial per impedir que persones procedents de les ciutats, on ja ha arribat el virus, puguin accedir a les seves comunitats. Mercats locals, espais d’intercanvi i xarxes de solidaritat neixen arreu i les seves fundadores auguren que han arribat per quedar-se.
Organitzacions socials, indígenes, camperoles i afrodescendents estan aplicant mesures autònomes per impedir que persones procedents de les ciutats, on ja ha arribat el virus, puguin accedir a les seves comunitats
De nou a Colòmbia, en territoris que viuen dels cultius destinats al narcotràfic –on, a pesar de la quarantena, segueixen els combats armats entre dissidències de les FARC i l’exèrcit–, quan es preveu que la pandèmia pugui anar per llarg, les comunitats corren a sembrar blat de moro, yuca, mongetes i plàtan, conscients que la cocaïna no alimenta. Alhora, existeix una gran preocupació, tant al sud com al nord d’Amèrica, per les zones rurals allunyades i semi aïllades, poblades per comunitats indígenes que, a causa del coronavirus, veuen dificultada l’entrada dels aliments que arriben normalment de fora. El bloqueig impedeix l’arribada de mercaderies bàsiques però no deixa d’implicar risc de contagi. “La transmissió del virus segueix perquè la mobilitat i la socialització persisteixen i per això no és estrany que ja hagi arribat fins i tot a comunitats de l’Amazones”, assegura Cesar Alberto Moreira.
En diversos casos, com el del poble Zuni de l’estat de Nou Mèxic, als Estats Units, s’estan organitzant caixes de resistència davant la por que, d’entrar a la comunitat, la COVID-19 pugui arrasar amb les seves ancianes, moltes vegades pous de saviesa, de coneixements i llengües minoritàries, que podrien extingir-se completament amb la seva mort. “Es requereix una economia amb algun nivell d’estabilitat perquè la pobresa no contribueixi a fer que el cercle viciós de la falta de recursos acabi portant la intensificació d’aquests nivells de pobresa”, explica el doctor Moreira. “La salut no té a veure només amb un tema mèdic, la salut té a veure amb les condicions de vida, i en territoris devastats per l’extractivisme, contaminats pels processos industrials destructius i pel consumisme, en concentracions gegantesques a ciutats que no tenen com oferir serveis mèdics, el que podem veure és que el problema no és el virus sinó la civilització capitalista”, conclou l’activista Natalia Sierra.
