Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Conservar la biodiversitat també és protegir la salut humana

Arran de l'expansió de la pandèmia de la COVID-19, l'autor explica com la pèrdua de biodiversitat provoca un canvi en els ecosistemes i augmenta així el risc de transmissió de malalties infeccioses. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Tània Manzanal Cerdà

Sovint des de la societat s’ha vist a les persones que estudien i tenen cura de la natura (siguin professionals com biòlegs, ambientòlegs, geòlegs, o naturalistes i ecologistes voluntaris) com a gent idealista que es preocupa dels animals salvatges i les plantes, però allunyats dels problemes “reals” de la majoria de les persones. L’actual crisi originada pel SARS-CoV-2 desmitifica d’una batzegada aquesta visió fins a cert punt despectiva de la conservació de la natura i ens mostra amb una cruesa brutal com biodiversitat i salut humana són elements totalment relacionats.

La comunitat científica fa anys que alerta del risc de l’aparició d’una malaltia d’aquestes característiques. L’OMS va incloure en 2018 a la llista de patògens infecciosos més perillosos per a la salut global la denominada malaltia X, que representa una malaltia encara desconeguda amb la capacitat de causar una infecció global descontrolada. El setembre de 2019, un organisme vinculat a l’OMS tornava a alertar de la seriosa possibilitat que un nou patogen provoqués una greu crisi mundial. A les malalties causades per virus, bacteris, paràsits o fongs provinents d’animals que infecten a humans se les denomina “zoonòtiques”. El 60 % de les malalties infeccioses humanes registrades són zoonòtiques i el 75 % de les malalties infeccioses noves o emergents també tenen origen animal.

Perquè una malaltia infecciosa es transmeti es requereix la intervenció de múltiples factors. Com a mínim intervenen el patogen i el seu hoste, però en nombroses ocasions es requereix una espècie intermèdia, com els mosquits, les paparres o les puces, a la qual es denomina vector, que és la que transmet la malaltia infecciosa fins al seu hoste final.

Nombrosos científics i científiques coincideixen que la pèrdua de biodiversitat implica en la majoria dels casos un augment en el risc de transmissió d’aquestes malalties. La desaparició d’espècies dins d’un ecosistema altera el funcionament d’aquest ecosistema, influint en la transmissió de patògens

Nombrosos científics i científiques coincideixen que la pèrdua de biodiversitat implica en la majoria dels casos un augment en el risc de transmissió d’aquestes malalties. La desaparició d’espècies dins d’un ecosistema altera el funcionament d’aquest ecosistema, influint en la transmissió de patògens. Les espècies que tendeixen a sobreviure en aquests casos solen tenir major predisposició a allotjar i transmetre malalties infeccioses. Una major diversitat d’espècies implica un efecte de dilució, ja sigui per l’augment de nombre d’espècies en la cadena de contagi o per l’efecte tallafocs natural que provoca una alta diversitat genètica, entre altres factors.

L’espècie hoste original de la Covid-19 no ha estat identificada encara, i encara que els estudis apunten a la ratapinyada Rhinolophus o al pangolí com a orígens probables de la cadena, els resultats no són concloents. No obstant això, assenyalar a l’espècie animal com a causant o responsable de la pandèmia és un error, com ho és culpar-ne al mateix virus. Els virus ocupen des de fa milions d’anys una baula essencial en els processos i equilibris ecològics, regulant les poblacions d’espècies. Quan el correcte funcionament d’un ecosistema queda afectat, l’equilibri es trenca i augmenten les possibilitats que virus potencialment patògens creuin la barrera d’espècie i puguin infectar a altres espècies d’animals incloent l’ésser humà. És l’acció humana la que està darrere de la majoria d’aquestes pertorbacions.

Hi ha múltiples exemples de malalties zoonòtiques que ens han afectat els darrers anys. Vegem-ne alguns: El virus del Nil Occidental es va estendre amb immensa facilitat als Estats Units gràcies a un paisatge dominat per l’agricultura intensiva on s’expandeix la merla americana (Turdus migratorius), hoste preferent del virus. La caça furtiva i venda de ximpanzés com a aliment en els anys 1920 va donar origen a la SIDA. La desforestació de l’Amazones provoca un dràstic augment en les poblacions de mosquits, a causa de l’exposició més gran a la llum solar i la humitat pròpia de zones recentment desforestades, afavorint l’expansió de la malària. Els abocaments de fosfats i sulfats utilitzats com a nutrients en sòl agrícola en zones desforestades a les muntanyes de Belize són arrossegats fins a les planes baixes, transformant la flora local, afavorint el progrés de l’espècie de mosquit Anopheles vestipennis, vector més eficient de la malària, enfront de l’Anopheles albimanu. La pesca incontrolada ha minvat les poblacions de peixos a Malawi, depredadors naturals dels caragols aquàtics que alberguen els paràsits responsables de l’esquistosomiasi, afavorint la seva dispersió.

Només es coneix un 1 % dels virus que habiten en animals silvestres, i s’estima que podria haver-hi 1,7 milions de virus desconeguts que podrien fer el salt a l’espècie humana. La falta de recursos econòmics i la poca atenció que rep la comunitat científica impedeixen que es facin majors avanços en aquesta direcció

Només es coneix un 1 % dels virus que habiten en animals silvestres, i s’estima que podria haver-hi 1,7 milions de virus desconeguts que podrien fer el salt a l’espècie humana. No obstant això, la falta de recursos econòmics i la poca atenció que rep la comunitat científica impedeixen que es facin majors avanços en aquesta direcció. La naturalesa no és un enemic desconegut, sinó un aliat necessari. Els serveis ecosistèmics són aquelles funcions amb les quals la naturalesa contribueix al benestar de l’ésser humà, tant físic com mental. La biodiversitat és el major proveïdor de substàncies i compostos químics per a curar nombroses malalties. Segons l’OMS, més de la meitat de la humanitat als països del Sud depèn directament per a la seva assistència sanitària primària de les plantes localitzades en els seus llocs d’origen. Als països del Nord, el 25% dels fàrmacs procedeixen de plantes, el 13% dels microorganismes i el 3 % d’animals. Les espècies que actualment estan en perill podrien ser molt útils en tenir una gran varietat de compostos naturals que permetrien continuar desenvolupant noves medicines i potser ser imprescindibles per a curar malalties greus. Es calcula que el 21 % de les plantes medicinals conegudes es troben amenaçades d’extinció.

Organitzacions de defensa ambiental com Ecologistes en Acció defensen com a via per a evitar futures crisis d’aquesta índole la restauració dels territoris degradats per l’acció humana, la protecció de les terres salvatges i la biodiversitat, l’abandonament de les pràctiques d’explotació abusiva del medi natural i un canvi de paradigma cap a una economia que respecti la natura. El manteniment dels serveis ecosistèmics és la millor garantia de supervivència.