La societat està en flames. Ho està perquè hi ha qui s’ha encarregat que així siga: atur estructural, desigualtats, dissolució dels lligams de la comunitat, precarietat, autoritarisme, negació de la democràcia, monarquisme… A canvi, el capitalisme ens ven una sofisticació, glamur i bellesa que no ho són: ho exposa tot a un taulell que està tancat i no és accessible. Tan sols és una imatge que la major part de la gent només podrà mirar, en el millor dels casos, a través d’un cristall i, per si no hi hagués prou, la sofisticació oferida és elitista, el glamur caspós i la bellesa asèptica. Així, entre tanta indignitat, neixen relats d’impugnació que parteixen dels budells de les persones que, ansioses, cerquen respostes i culpables. Molt clar ho explicava Juliana Canet a TV3 quan al febrer, en plena onada d’insurgència al carrer, advertia que ja no calia explicar els motius de tanta ràbia, la gent jove ja no tenia res a perdre.
Amb este punt de partida, el dels budells i el de la pèrdua del recer que la societat hauria d’atorgar a les persones que en ella viuen, es fa bona part de la política. De la de dalt i de la de baix que és la de la quotidianitat, la que és popular: manifestacions que acaben en enfrontaments i conflictes amb el legítim objectiu de buidar els dolors que es porten dins; una torrentada d’energies en plantar-se davant i cridar des de les entranyes un grit ple de raó contra qui aprofita les angoixes per a carregar-les contra els que són oprimits; imatges rabioses; crits de venjances i malediccions vàries que han pres un protagonisme essencial.
La ràbia que pot ajudar a resistir i a sobreviure, no és tan recomanable quan de crear i eixamplar es tracta
Les comunitats, així com els individus, es debaten entre dues necessàries pulsions que les encaminen cap a llocs i maneres d’actuació diverses: la vida i la mort; Eros o Tànatos. Som fills d’una història que ens atorga mort, desesperança, pors i dolors i això és possible que afavorisca que la balança s’incline cap al déu de la finitud. La pulsió de mort, encara el nom tètric i encara que relacionat amb la idea de la destrucció, és un tret humà capaç de mantenir-nos amb vida: és, potser, la millor manera de conservar el món dins dels cossos i evitar la seua alienació. Davant la pèrdua d’un horitzó que siga encoratjador, una resposta des de la resistència i la impugnació és a vegades l’únic possible camí per recuperar el cos o, almenys, calmar la set.
Que la societat ara tendeix cap a la pulsió de mort ho podem veure de manera freqüent. Per exemple, als discursos i formes de l’últim, extenuant i sobrerepresentat, cicle electoral o en l’augment d’una extrema dreta que beu d’un verí d’odi contra l’oprimit. I també en moltes ocasions, a les estratègies i relats de la política popular que intenten fer de la ràbia una eina d’emancipació.
Tanmateix, la ràbia que pot ajudar a resistir i a sobreviure, no és tan recomanable quan de crear i eixamplar es tracta. Així, la paraula agressiva, les cridades a files i la identitat inflamada que recorre a l’antagonisme és interessant per a tallar hemorràgies, però incapaç de proposar alternatives que discuteixen l’hegemonia. La història està repleta d’exemples, els camps de batalla estan sembrats d’herois derrotats; la vida, en canvi, ha germinat en la quotidianitat sobre les esquenes de moltes dones i altres homes que, allunyats de la història, teixien futur. Malauradament sobre estes experiències solem trobar només buit i silenci.
Nogensmenys hi ha motius per abraçar a Eros i somriure a la vida per encetar una tasca creativa. Per a fer camí, per a superar la ràbia i els neguits que devoren l’ànima, o aparcar-les, i tornar a construir barri, horta i poble. La principal ferramenta ha de ser la de teixir confiances amb les persones que li miren als ulls al mercat en major o menor grau. Un monstre que provoca, i ho fa a la vista de tothom, que la quotidianitat es degrade i que el món s’allunye de la carn. Quin millor motiu es pot tindre per limitar la pulsió de mort, que darrerament inspira moltes dinàmiques i aproximacions als moviments populars, que el de superar el marc que imposa la realitat i constituir-se com una alternativa alegre, curosa i proveïdora per a les màximes persones possibles?
Serà molt complicat establir relacions que es banyen d’intimitat amb qui no et comprén en sentir llenguatges que li són aliens
És des de l’amabilitat, des de la construcció d’espais comuns on interrelacionar-se i des d’uns codis i formes, amb les quals la gent puga sentir-se còmoda, des d’on es trobarà més fàcilment les connexions amb les persones que s’ha d’interpel·lar per poder generar projectes veritablement emancipadors, per desbordar, des dels màrgens, la centralitat. Serà molt complicat, en canvi, establir relacions que es banyen d’intimitat amb qui no et comprén en sentir llenguatges que li són aliens. Per això la resistència ha de ser creativa, o com diria Josep Maria Esquirol “la resistència ha de ser íntima”.
En fi, crec que només si defugim de la idea del conflicte permanent i absolut i d’una agressivitat, que potser sí que ens permet reafirmar-nos com a subjecte amb identitat i agència, però que ens allunya de la majoria de gent, podran els moviments transformadors adreçar-se a les classes populars enteses com a un subjecte molt ampli. S’ha de sentir poble per a ser poble, igual que s’ha de ser amable per a guanyar-se la confiança de qualsevol persona. De la mateixa manera que és complicat que ningú et deixe acariciar el seu cos si els teus gestos són sempre enfurits, difícilment cap comunitat et deixarà entrar en ella amb discursos que de manera constant són aguerrits. Això esgota a qualsevol. Si oferim recer i abraç, si proposem vida en lloc de mort, podrem apropar-nos, tocar-nos i intimar.
