La ràbia pot arribar de cop, sense avisar, com un cop de porta sobtat dins les estances del nostre edifici personal. Estances que es comuniquen entre elles per tal de poder fer visita entre cadascun dels nostres estats d’ànim que les habiten. Estances que són transitades per corrents d’aire de fora, que en ventilen l’ambient i n’esvaeixen humors tòxics. O també, estances que es reclouen i s’isolen quan lo món reclama clausura perquè hi ha un verí (que no un virus) a l’aire. O perquè la conversa entre estadants se’n va pel pedregar del batibull de crits i sordeses. O es fa un silenci que retrona i no calla, quan les veus amigues fugen.
La ràbia pot anar pujant glaó per glaó l’escala, que també és fosca i sense barana i mena a aquestes estances pròpies. Puja a poc a poc o de pressa, amunt, i agafa a cada pas més força i més ofec alhora. Potser alguna vegada s’atura en algun replà i sembla alentir la marxa, la força i l’ofec. Potser, fins i tot, pot acabar sense esme de seguir perquè esgota qui la porta i la suporta. I llavors, es queda quieta, acotxada darrere d’algun replec del replà, i es fa invisible, però no se’n va.
La ràbia, que és filla de la impotència, no aconsegueix matar la mare.
Vivim moments en què sovint mos sentim que som camp adobat i ben assaonat per a fer créixer la ràbia
Vivim moments en què sovint mos sentim que som camp adobat i ben assaonat per a fer créixer aquesta mena de planta carnívora amb desfici autodestructiu. Aquest torbament de l’esperit que diu lo diccionari. I, per aquesta raó, ara i aquí, de manera massa sovintejada assistim i patim la munió de ràbies que prenen possessió de la casa que som.
Ràbia de veure com sucumbim al mesellisme més cru i estèril per la por que mos tenalla la voluntat i fa callar qualsevol veu crítica.
Ràbia de veure que massa sovint tranquil·litat i covardia esdevenen sinònims.
Ràbia de veure com la desídia o un conformisme paralitzador, que ens porten a acomodar-nos a allò que se suposa que hem de ser i fer, mos fan malbaratar la capacitat de crear i fer existir i viure altres menes de mons possibles.
Ràbia de constatar que quan et quedes a la teua zona de confort i defuges conflictes, enquistes conflictes.
Ràbia de saber que si surts del ramat, no només lo pastor renegarà de tu i t’aviarà los gossos.
Ràbia davant d’uns governants cada vegada més i més barruts, més i més inconsistents i més i més al servei dels interessos dels poderosos.
Ràbia de veure com l’esquerda entre discursos i fets s’eixampla i es fa cada dia més fonda, com un escòrrec sense pont ni passera.
Ràbia de constatar dia sí dia també que se mos escolen temps i ganes, sense poder estroncar ni alentir el raig fet.
Ràbia de veure com l’esquerda entre discursos i fets s’eixampla
Ràbia de veure com la vida es converteix en un camp de batalla continu, sense treva i amb més vençuts cada dia, i més desfetes sense aturador. I més i més violències.
Ràbia davant la cursa enfollida cap a l’autodestrucció que sembla ser la sola direcció transitable.
I ràbia de veure que les paraules ja no basten, que mos fugen de les mans i que ja no mos són amigues, perquè les hem maltractat i fet dir lo que no diuen, mentre la mentida campa a lloure disfressada de veritat irrefutable.
I podria continuar destriant-ne menes i matisos per acabar sentint ràbia de sentir ràbia.
Llavors, què cal fer? Com sortir d’aquest encadenat de ràbies fent conlloga escales amunt? Com fer per manera que no es facin hostes perpetus de totes les estances obertes? Hostes d’aquells que vingueren i te trauen de casa sense miraments.
Són preguntes que no sabria respondre. En tot cas no sabria fer-ho sense fer trampa. I també me fan ràbia les trampes. Que me’n facin i fer-les i fer-me’n.
Tot just sé, o més ben dit hauria de dir que intueixo, que només tirant escales avall allò que les fa ser, i fer-ho amb la ràbia que calgui, potser pugui alliberar-me’n. La recepta detallada, però, caldrà fer-la entre tots els que compartim ràbies i la ràbia de tenir ràbia.
