Els relats mitològics, a banda d’històries enrevessades, són contes que des d’un vessant popular per a l’època en la qual foren escrits, poden ajudar a furgar l’arrel del pensament. Així, encisa saber que quan el tità Epimeteu atenia la seua tasca de repartir els trets entre les espècies animals –arpes, closques, força, ullals…– perquè cadascuna poguera sobreviure, el seu tarannà descuidat va fer que en arribar a l’última, la humana, no quedés cap atribut a atorgar-li. La seua falta de previsió el va fer fràgil i vulnerable. Malgrat això, l’infortuni va fer possible la humanitat.
La fragilitat els obligava a cooperar. Primer Prometeu, furtant-li el foc als déus per obsequiar els humans amb una ferramenta que seria fundacional de la cultura humana; i després Zeus amb el regal de la diké –la justícia– que va repartir a parts iguals entre totes les persones perquè pogueren conviure en comunitats complexes. Que siga un element comú a totes i no un saber expert, diu molt sobre el principi popular que legitima l’organització humana.
Observem com ens alienen del treball, de les cases i dels barris, i això quan podem accedir-hi. El capitalisme ens converteix en estranys cap al territori que habitem
Malauradament, l’acceleració de la història ha resultat en la despossessió del foc. Observem com ens alienen del treball, de les cases i dels barris, i això quan podem accedir-hi. El capitalisme ens converteix en estranys cap al territori que habitem; els carrers haurien de ser sempre nostres, però s’han transformat en una mercaderia amb manual d’instruccions.
Al mateix temps, la realitat es distancia més de la quotidianitat. La idea de la diké en perill i, per la qual cosa, els cossos i la imaginació cada vegada se situen més lluny de la vida. Clar, no són tot males notícies, els conflictes sempre es nodreixen de diferents subjectes amb interessos més o menys enfrontats i si bé el capitalisme i el patriarcat pareixen hegemònics, les resistències que també són creatives i miren al passat poden fer esdevenir futur. No cal inventar la roda per enèsima vegada per plantar cara al monstre, no necessitem més flama: potser és més encoratjador trobar les maneres de reapropiar-nos d’allò que el mercat ha colonitzat, i per a això hem de fer valdre les coses dignes que habiten el món per reformular-les, tanmateix, des d’una òptica feminista.
Retrobar-nos amb la intimitat per a gaudir-la des del comú esdevé una necessària paradoxa en un món que s’individualitza i que, al mateix temps, augmenta la distància amb el “si mateix”. El que hi és íntim ho és perquè es pot compartir, de la mateixa manera que la comunitat ens deixa respirar perquè el seu abraç és suau i no ofega: els fets íntim i comú han d’anar de la mà per no convertir-se en font d’opressió i claustrofòbia. I per assolir-ho, és una prioritat prendre el control de la llar, l’espai on es troben estes dues necessitats humanes. A les cases hem de poder romandre nus sense patir la interferència de ningú, però també han d’estar obertes per trobar-nos amb la resta. Són el punt que centra el nostre món des del qual farem la ciutat.
Els fets ‘íntim’ i ‘comú’ han d’anar de la mà per no convertir-se en font d’opressió i claustrofòbia. I per assolir-ho, és una prioritat prendre el control de la llar, l’espai on es troben estes dues necessitats humanes
Tornar a adquirir el foc passa també per la disputa democratitzadora del treball, una part fonamental en la vida que, tanmateix, s’oblida moltes vegades quan s’elaboren programes i discursos. La creació de cooperatives o de seccions sindicals als centres de treball continua fonamental; la imaginació per desenvolupar noves formes d’organització que puguen afavorir l’organització de les persones treballadores en un món laboral producte del cicle neoliberal que es relacionen amb la resta d’organitzacions, esdevé imprescindible. Fins que no ens reapropiem del nostre treball serà difícil recuperar el cos.
Així, només mitjançant eines creatives per tornar a Prometeu i fer possible una llar a cada casa es podrà tornar a tindre cos. Però convé no oblidar que ell, a banda de benefactor, també es va considerar un ésser perillós. Si el tità ens va regalar el foc, també ens va mostrar la perillosa idea de la manca de límits, de la qual el capitalisme ha fet sant i senya. Per tant, la idea ha de passar per calfar la casa sense cremar-la; per la de mirar les coses que sempre ens han fet humans i, sense renunciar a elles, llevar-li la crosta de capitalisme, patriarcat i altres opressions; i per la de construir confiances i institucions pròpies i deixar la guerra i les heroïcitats per a quan no hi haja remei. En fi, la de mantenir-nos prop de terra i desenvolupar una imaginació que ens ajude a pensar nous horitzons, sense trencar amb el que ens fa humans, i atenent a la realitat que ens ha tocat viure.
Cal atendre als equilibris d’un conflicte que és complex i que es bressola entre els interessos populars i els interessos dels quals desitgen acumular. S’ha d’aprendre a saber quan mossegar, però més fonamental és saber quan, en canvi, cal atorgar recer
I per això cal atendre als equilibris d’un conflicte que és complex i que es bressola entre els interessos populars i els interessos dels quals desitgen acumular. S’ha d’aprendre a saber quan mossegar, però més fonamental és saber quan, en canvi, cal atorgar recer. Moltes vegades, la tasca inajornable de la reapropiació requereix calma i confiança, menys vegades necessita una astúcia i una pressa que, a la fi, poden fer que oblidem d’on venim i què ens ha fet arribar on ens trobem. Defugir de les opressions que generen dolor al món és una obligació, arrasar amb tot en esta defugida és horror.
La diké, la capacitat discernir sobre allò just i adonar-nos que estem davant una injustícia quan ens trobem amb elles, és un tret del qual gaudeixen tots els que no pateixen –o facen patir– pertorbacions greus. Per això l’humà és un ésser polític i naturalment democràtic encara que, quan observem el món, ens puga semblar el contrari. Així, si es fa de la distribució i dispersió del poder, sense negar la seua existència, una pràctica política quotidiana, i si es fomenta l’elaboració comuna del coneixement i intentem que el seu accés siga igualitari, els moviments per l’emancipació seran capaços de trobar les maneres de recuperar els cossos, les cases i les ànimes. En fi, els carrers seran sempre nostres i es recuperarà el foc si afavorim la deliberació i s’aprenga a mirar tranquil.
