Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La reforma laboral com a símptoma

Aquests dies, un dels grans temes de conversa als cercles polítics, empresarials, sindicals, mitjans de comunicació o xarxes socials ha estat l’embolic del document signat per PSOE, Unides Podem i EH Bildu al Congrés dels Diputats espanyol sobre la derogació íntegra de la reforma laboral de 2012 (la del PP) a canvi d’una abstenció de Bildu en la pròrroga de l’estat d’alarma –per cert, no es parla per res de la reforma que va promoure el PSOE dos anys abans. Un escrit que, el mateix vespre, i sembla que després de les pressions de la Unió Europea (UE), CEOE, Ibex, i a través de Nadia Calviño, el PSOE va rebaixar substancialment. Una controvèrsia que encara es perllonga i que, en aquesta columna, no m’interessa com a tal sinó com a símptoma d’algunes coses.

Hi ha, d’una banda, el tema més estrictament polític. Pel que sembla, el president del govern de l’Estat espanyol i el seu partit estan disposats a fer el que sigui per tal d’aconseguir els seus objectius més immediats, en aquest cas la pròrroga de l’estat d’alarma. D’això alguns en diuen funambulisme polític. En aquest cas, pot pactar amb un partit espanyolista de dretes (C’s), al mateix temps que amb el nacionalisme basc tradicional de dreta (PNB) i amb l’abertzalisme basc d’esquerres (Bildu), i trencar els lligams amb una part important dels socis (particularment ERC i Compromís) que li varen permetre fer, primer, la moció de censura a Rajoy, i després, aconseguir la investidura més recent. A més, sense deixar aquest àmbit estrictament polític, no sembla que al PNB li hagi fet gaire gràcia –en un moment en què a Euskadi es viu ja un ambient preelectoral– que el govern espanyol doni a Bildu un trumfo electoral com el que pot ser de cara a les classes treballadores i populars aparèixer com els defensors de la derogació íntegra de la reforma laboral de 2012, independentment de si s’acaba fent o no i a quin ritme. Caldrà veure com respondrà el PNB davant de futures demandes de pactes o acords per part del PSOE.

Es fan servir arguments tecnocràtics per dificultar o impedir la derogació de la reforma laboral, perquè diuen que només els experts, els tècnics, els juristes, saben com van aquestes coses

En segon lloc, es diu (segons “fonts ben informades”) que la derogació íntegra (o fins i tot parcial) de la reforma laboral és impossible. Que hi ha raons jurídiques i tècniques que la fan inviable. Que s’ha d’abordar punt per punt, aspecte per aspecte, i veure quines coses es poden derogar, quines només es podran reformar i quines ni tan sols es podran tocar. És a dir, es fan servir arguments tecnocràtics per dificultar o impedir aquesta derogació, perquè diuen que només els experts, els tècnics, els juristes, saben com van aquestes coses i, per tant, quins aspectes es podran derogar o canviar i quins s’hauran de mantenir. Però la primera pregunta a fer és molt senzilla: si el 2012 es varen poder canviar les coses, jurídicament, tècnicament, per fer la reforma, per quines raons ara no es podria fer el mateix, també des del punt de vista jurídic i tècnic, i tornar al punt on s’estava abans del 2012 (o del 2010)? Evidentment, no es pot justificar. Però hi ha una cosa encara més important: han de ser els tècnics i els juristes els que han de decidir quina ha de ser la regulació del mercat de treball o han de ser les persones (els diputats i diputades), que han sigut escollides i que, per tant, representen la voluntat de la ciutadania i els pobles de l’Estat? Evidentment, amb els assessoraments que considerin més convenients.

La tercera qüestió que es pot considerar és per què les patronals (CEOE, Foment, etc.) i els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) –unes entitats, totes dues, dubtosament representatives (per qualsevol que conegui una mica el seu funcionament i com aconsegueixen aquesta “suposada” representativitat) i abundosament regades per les subvencions públiques (de l’Estat i de les comunitats autònomes), que els permeten subsistir– es permeten dir que la reforma laboral no s’ha de discutir als parlaments i exigeixen que es discuteixi i es decideixi sobre aquests temes en l’anomenada “taula de diàleg social”. Com es pot exigir que aquesta “taula”, amb totes les limitacions de representativitat i legitimitat que presenta, parli i prengui decisions sobre les relacions laborals i la reforma del mercat laboral, passant per sobre dels legals i legítims representants de la ciutadania dels diferents pobles de l’Estat, que evidentment estan en els parlaments (estatal i regionals)? Com a molt, aquesta esmentada taula podria donar la seva opinió i les seves recomanacions (i encara caldria veure en quins països i nacions de l’Estat són els que tenen més representativitat o no) però les decisions haurien de ser dels representats legals i legítims de la ciutadania. O és que les reformes de 2010 i 2012 es varen decidir a la taula de diàleg social i no al Congreso espanyol?

Per què les patronals i els sindicats majoritaris –dubtosament representatius i abundosament regats per les subvencions públiques– es permeten dir que la reforma laboral no s’ha de discutir als parlaments sinó a la “taula de diàleg social”?

El quart tema és, evidentment, la UE. No es pot oblidar la personalitat de la vicepresidenta Calviño, una ferma defensora de l’ortodòxia comunitària, concretament en la seva versió alemanya (ha estat directora general de pressupostos a la Comissió Europea amb el comissari Günther Oettinger), i amb possibles aspiracions futures a càrrecs més importants en l’àmbit comunitari o internacional. Tampoc es pot ometre la tendència intervencionista de les institucions europees, com ens recorda de forma dramàtica el cas de Grècia, però també, entre altres, la carta que el responsable del Banc Central Europeu (Trichet) va enviar al president Zapatero l’agost de 2011. Una carta en la qual instava urgentment el govern espanyol en la necessitat d’aprofundir en la reforma del mercat de treball, adoptar mesures per a la sostenibilitat de les finances públiques i realitzar més reformes en el sector energètic, el mercat de lloguers o la competència en els sectors de serveis. Per tant, que davant del document sobre la derogació de la reforma del mercat de treball hi hagi hagut “pressions” per part d’algunes institucions de la UE ja no ens sorprèn gens ni mica. És el que acostumen a fer habitualment. I de nou ens hem de preguntar si la sobirania de l’Estat espanyol, si el poder (la legalitat i la legitimitat) que les urnes donen a les nostres parlamentàries i els nostres parlamentaris han d’estar sotmeses a les pressions (i a les decisions) d’uns òrgans (la majoria dels europeus) que no han escollit de forma directa els ciutadans i les ciutadanes de la UE, sinó que normalment són escollits pels governs dels estats de forma aleatòria i condicionada.

En definitiva, tota aquesta història de la derogació (o no) de la reforma del mercat de treball de 2012 ens posa sobre la taula, crec, algunes coses més importants. Té algun sentit que, per raons polítiques, tecnocràtiques, de clientelisme amb els agents socials “teòricament” majoritaris o per pressions de la UE es menystingui, es limiti i es condicioni la sobirania, l’autoritat i el poder de decisió (la seva legitimitat i legalitat) de les parlamentàries i els parlamentaris (estatals o subestatals) que han estat escollits democràticament per representar el poble, la ciutadania? I un altre tema rellevant: per què sembla que a la gran majoria dels mitjans de comunicació (televisions, ràdios, premsa escrita i alguns digitals) ja els estan bé aquestes retallades de la sobirania popular i de les decisions que han de prendre les persones que són les seves legítimes representants? Crec fermament que, si partim d’un punt de vista republicà i democràtic, en el sentit que ens va ensenyar, entre d’altres, l’enyorat Antoni Doménech, tot això no té cap mena de sentit.