Noies de 13, 14 i 15 anys saltant els torniquets del metro. Joves i adultes participant en la primera línia dels enfrontaments amb la policia. Voluntàries dels serveis de salut o jurídics que ajuden les persones manifestants que requereixen emergències mèdiques o assessorament legal. Mares caputxa que preparen menjar i porten aliments al jovent que es manifesta cada divendres. Observadores de drets humans que han recorregut les places i carrers de Santiago en plena repressió policial. Expertes, polítiques i activistes que han aportat al disseny d’un nou procés constituent amb perspectiva de gènere. La llista podria continuar.
Són moltes les formes com milers de dones s’han organitzat des del 18 d’octubre per participar de la revolució social xilena. El moviment feminista ha penetrat amb força en el context de les protestes i ha sacsejat consciències. El 8-M va ser-ne la prova més fefaent. Segons les convocants, més de dos milions de dones van manifestar-se a Santiago. La policia va reduir les xifres a 150.000 i el govern les va deixar en més de 800.000. Fos com fos, les imatges aèries de l’Alameda –avinguda principal de la ciutat– totalment desbordada al llarg dels quatre quilòmetres de recorregut van esvair qualsevol intent de reduir la mobilització feminista més massiva que s’ha viscut al país fins avui.
El moviment feminista ha penetrat amb força en el context de les protestes i ha sacsejat consciències. El 8-M va ser-ne la prova més fefaent. Segons les convocants, més de dos milions de dones van manifestar-se a Santiago
Moltes dones es van sentir convocades per primera vegada a un moviment que fins llavors creien que no era cosa seva. L’esclat social, que ha instal·lat lemes com “Fins que la dignitat sigui costum”, ha despertat moltes dones, que s’han adonat que la desigualtat que des de fa cinc mesos es denuncia a les places i carrers encara és més profunda per a elles. Ho pateixen cada dia amb uns sistemes de pensions i de salut que les discrimina, la bretxa salarial, el sostre de vidre, etc., a més de la violència masclista en forma d’abusos de tota mena, violacions o assetjaments, entre d’altres. “Lamentablement, les dones, en la nostra biografia, arrosseguem experiències similars de violència i precarietat. És això el que és comú en totes i també el que ens convoca de forma massiva”, explica Rosario Olivares, una de les portaveus de l’Assemblea Feminista Plurinacional.
La politització de Las Tesis
Hi ha dues fites protagonitzades pel moviment feminista que les activistes consideren claus en el camí cap a la revolta d’octubre. D’una banda, l’anomenat “Maig feminista” de 2018 que van protagonitzar les estudiants d’instituts i universitats per reclamar una educació no sexista i denunciar la violència a l’interior dels centres educatius. Van ser dos mesos d’ocupacions que van afectar pràcticament totes les universitats públiques i privades del país. L’altre, el 8-M de 2019, que per primera vegada va ser massiu i totalment transversal.
“A partir del 2018 es comença a gestar un procés de politització de moltes dones. Es creen espais feministes dins de diversos oficis i professions, com la xarxa d’advocades feministes, professores feministes, historiadores feministes, politòlogues feministes, etc.”, comenta Daniela López, advocada del despatx AML Defensa Mujeres, especialitzat en la defensa dels drets de les dones davant la Justícia.
Segons l’Institut Nacional de Drets Humans (INDH), un organisme independent del govern de torn, les manifestacions han deixat quasi 4.000 persones ferides, més de 400 de les quals per lesions oculars
En l’esclat social del 18 d’octubre que es manté fins avui, hi conflueixen moltes demandes a part de les del moviment feminista. Des del 2016, les organitzacions socials pressionen amb força per canviar el sistema de pensions, de salut, les polítiques d’habitatge, el model extractivista o el sistema educatiu –en aquest cas els reclams al carrer havien començat el 2011. Demandes que s’acaben resumint en una consigna que fa setmanes ressona als carrers en forma de pintades, pancartes o crits: “No són 30 pesos, són 30 anys”. “El retorn a la democràcia a Xile es caracteritza per un pacte entre la dreta i els partits de la Concertació [socialdemocràcia], basat en una política d’acords que comporta l’exclusió de les majories socials en benefici de l’interès empresarial i per protegir el model neoliberal”, comenta Daniela López.
Les mobilitzacions segueixen marcades durament per la repressió policial. El Ministeri de Justícia registra més de 26.000 detingudes. Tot i que les xifres oficials de persones mortes no s’actualitza tan sovint com caldria, es calcula que hi ha una quarantena de víctimes fatals. Segons l’Institut Nacional de Drets Humans (INDH), un organisme independent del govern de torn, les manifestacions han deixat quasi 4.000 persones ferides, més de 400 de les quals per lesions oculars. Hi ha 490 casos de dones i nenes víctimes de violacions als drets humans i un 26% són per tortura amb violència sexual.
El 25 de novembre, quan es commemorava el Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones, un col·lectiu de quatre dones fins aleshores desconegut per a la majoria de xilenes –Las Tesis– posava el focus en aquesta violència, accentuada des de l’esclat social però suportada per totes des de molt abans: “Amb la performance de Las Tesis el moviment feminista fa un salt de politització”, indica López. “Passa d’assenyalar la violència individual de l’agressor a desvelar la violència estructural; explica com la reproducció de la desigualtat, la precarietat i l’explotació radica en l’Estat, les seves institucions i el model econòmic”, afegeix l’experta.
Un procés constituent paritari
L’últim gran èxit del moviment ha estat garantir la paritat de gènere en la redacció de la nova Constitució. El 26 d’abril, la ciutadania decidirà en un plebiscit si vol una nova carta magna i el mecanisme per elaborar-la. Des que es va anunciar la convocatòria, activistes, expertes i polítiques van fer un front comú per aprovar un projecte de llei que blinda un procés constituent que tindrà la mateixa representació de dones que d’homes. Un fet que convertirà a Xile en el primer país a posar en marxa un procés constituent paritari. “Hem tingut un rol protagonista, articulador, creatiu, territorial, sectorial i profundament democràtic que impugna les formes tradicionals de fer política”, assegura Rosario Olivares.
Si, tal com indiquen les enquestes, el poble xilè aposta per un canvi de la Constitució per posar fi al text actual –heretat de la dictadura de Pinochet– i aposta per fer-ho a través de representants de la societat civil i sense parlamentaris, a l’octubre s’escolliran les 155 persones que escriuran el nou marc constitucional del país sud-americà. “Amb la paritat no s’acaba la lluita; ara caldrà apropiar-se del contingut de la Constitució: posar sobre la taula la crisi de cures, la divisió sexual del treball (a escala mundial, però a Xile s’aguditza per l’extrema mercantilització), les condicions bàsiques de vida, etc.”, afirma López. Les activistes senten que, per fi, seran protagonistes d’un procés històric. Una disputa en què caminen de la mà de la resta d’actors socials i d’una nova ciutadania, molt més empoderada, que vol recuperar els seus drets i el que fa mesos que reclamen: dignitat.
Aquest article s’ha publicat al Suplement del Festival de Cinema Llatinoamericà de CineBaix
