La pobresa econòmica està íntimament relacionada amb la manca de salut. Juntes, generen situacions de total desvaliment. Diversos estudis d’entitats que atenen persones en situació d’exclusió social destaquen que els principals factors socials que agreugen l’efecte de la pobresa en la salut són el gènere i l’estatus migratori. És el cas, per exemple, de les dones que no van treballar fora de casa al llarg de la seva vida i només ingressen la pensió no contributiva, com la mare d’Ana Luis, d’origen dominicà. Té 72 anys i la seva situació econòmica podria dur-la a perdre l’habitatge on viu a l’Hospitalet de Llobregat des de fa set anys –ara acompanyada d’Ana Luis i del seu net. El 16 de desembre la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) va aconseguir aturar el desnonament.
“Des d’aquell dia, la meva mare té dolors de cap. És diabètica i ha de dormir amb una màquina d’oxigen. Té un informe del metge on diu que està en situació de vulnerabilitat”, explica la seva filla, que en l’actualitat no té feina. La casa és propietat del gran tenidor Coral Homes i, tot i que la llei obliga a oferir un lloguer social per a situacions de vulnerabilitat, el procediment només s’ha ajornat i és possible que aviat arribi una altra data de desnonament.
Segons les dades publicades per l’Aliança contra la pobresa energètica (APE), la PAH, Enginyeria sense fronteres i l’Agència de Salut Pública, en un informe conjunt de l’any 2022 sobre l’estat d’exclusió residencial, l’accés a un habitatge adequat és un element fonamental per assolir un bon estat de salut, tant físic com mental. La inseguretat residencial per motius econòmics pot comportar una major probabilitat de patir depressió, ansietat, patiment psicològic i suïcidis, així com problemes de salut percebuts (hipertensió, entre d’altres), tant per les condicions de l’espai com per les conseqüències emocionals que comporta. L’informe revela que tres de cada quatre persones adultes enquestades va presentar malestar psicològic i la meitat, depressió. Pel que fa als infants, un 15% van presentar mala salut general.
La inseguretat residencial per motius econòmics pot comportar una major probabilitat de patir depressió, ansietat, patiment psicològic i suïcidis, així com problemes de salut percebuts
Les condicions físiques de l’entorn, com la temperatura, la humitat o l’amuntegament de persones, determinen el sorgiment de malalties respiratòries, infeccioses i dificulten la seva curació. A més, la manca de recursos per fer front a l’habitatge també impedeix satisfer altres necessitats bàsiques com el menjar, la medicació o la roba. Això té un efecte molt concret en la infància, on hi ha més recurrència de malalties de les vies respiratòries baixes, com la bronquiolitis o la pneumònia, així com de problemes afegits, com la desatenció dels estudis. Tot això fa que les condicions de vida inadequades es reprodueixin durant generacions a la família o a l’entorn.
A Catalunya, gràcies a la ILP impulsada per la PAH, amb l’APE i l’Observatori DESC, es va aprovar la llei 24/2015, que insta les administracions a establir acords o convenis amb les companyies de subministrament d’aigua, gas i electricitat per garantir ajuts a fons perdut a les persones i unitats familiars en situació de risc d’exclusió residencial o els apliquin descomptes. No obstant això, només s’han aconseguit convenis en el cas de l’aigua i amb Endesa. La posterior llei 1/2022 va ampliar els casos de lloguer social obligatori per part de grans tenidors.
Al marge del que dicta el paper, són moltes les famílies que encara pateixen pel manteniment del seu habitatge en condicions adequades. “Moltes estan preocupades perquè els últims anys les factures han crescut moltíssim i no les poden pagar”, explica Irene González, membre de l’APE. També hi ha famílies amb “ansietat”, afegeix, “perquè tenen deutes i reben assetjament per part de les empreses”. La normativa també prohibeix els talls de llum, però ocorren, sobretot en situacions d’ocupació en precari o en casuístiques complicades com, per exemple, quan el subministrament no està a nom d’una persona en risc de vulnerabilitat i no s’ha modificat la titularitat.
Tal com diu González, “l’opressió econòmica genera molts tipus de pobresa, perquè també trenca els llaços comunitaris, moltes persones perden les seves amistats o gran part de la seva vida social”. Respecte a les afectacions físiques, des de la plataforma veuen com cada any és més habitual que les persones afectades per pobresa energètica tinguin problemes no només de fred i humitats a l’hivern, sinó també de calor a l’estiu, a causa del canvi climàtic. Això té conseqüències concretes en la salut, ja que la calor pot provocar deshidratació, augment de les pulsacions, així com afectacions del son.
Els condicionants socials a l’atenció primària
Factors com l’edat, el gènere, l’estatus migratori, el sistema econòmic, el barri o la situació habitacional de cadascú són determinants que “no podem modificar individualment”, explica Clara Puértolas. És metgessa de capçalera al CAP del Raval i membre de La Capçalera, una associació de professionals d’atenció primària que demanen un sistema sanitari més integral. “S’han popularitzat tants discursos en relació amb la salut, com allò de ‘voler és poder’, que sembla que si no tens una bona salut és perquè no vols. Això obvia el context de les persones. La majoria de problemes que veiem a atenció primària estan relacionats amb el context socioeconòmic”, defensa Puértolas.
En el cas del barri barceloní del Raval es fa evident en el dia a dia. La metgessa comprova que els problemes de salut mental, sobretot intents de suïcidi, ansietat i depressió, són molt habituals. En aquests casos, Puértolas explica que s’intenta fer prescripció social des del CAP, referint les persones a xarxes de suport del barri per no medicalitzar situacions que, encara que els símptomes siguin físics, tenen com a origen el problema la precarietat”.
La metgessa Clara Puértolas comprova cada dia que la precarietat provoca problemes de salut mental, sobretot intents de suïcidi, ansietat i depressió
La professional de la salut té clar que és necessari “un sistema social que permeti invertir el gradient de salut que existeix entre la renda i la salut si el que volem és tenir gent més sana”. Des de La Capçalera, demanen un sistema d’atenció primària que pugui dedicar més temps a les visites i més recursos per poder detectar aquestes situacions a temps, com contrapunt d’un sistema sanitari focalitzat en una perspectiva individual i biològica.
Moltes de les pacients que atén al CAP treballen com internes a cases d’altres famílies fent tasques de la llar. “Moltes no poden ni arribar a consulta perquè treballen en unes condicions que ja són gairebé esclavistes, deu o dotze hores al dia amb una única jornada de descans cada dues setmanes. De fet, hi ha pacients que, moltes vegades, visito per telèfon perquè no poden venir”. Alhora, a causa de les condicions de treball no tenen facilitat per fer exercici o una dieta adequada. Puértolas lamenta que molts d’aquests problemes es desconeixen perquè hi ha un alt nivell d’infradiagnòstic en les poblacions amb pitjor nivell socioeconòmic.
La manca de salut com a causa de pobresa
“De sobte, t’adones que no pots pagar factures i el deute s’acumula”, explica Marc Escarrabill. Diagnosticat amb fibromiàlgia, va quedar-se sense casa quan va haver de triar entre pagar factures i atendre altres despeses relacionades amb el tractament de la malaltia. Va destinar els diners a pal·liar els símptomes –medicaments, pegats, màquines de corrents elèctrics, suplements vitamínics o aliments sense gluten i sense lactosa, perquè també ha desenvolupat certes intoleràncies. D’ençà que li van diagnosticar fibromiàlgia, es va quedar sense feina i aquesta roda ha anat empitjorant la situació fins a un intent de suïcidi.
“Vaig tenir una feina de quatre hores mensuals i he hagut d’agafar la baixa. Em poso a rentar els plats i he de parar perquè em fan mal les mans”, lamenta. El mes de desembre, va haver de deixar el pis on vivia des de feia set anys a Vic i separar-se de la seva gossa –que ara és a la gossera– per anar a viure a un pis compartit de protecció oficial que li van oferir des de serveis socials. La convivència li preocupa perquè la seva malaltia no sempre li permet portar un ritme normal. Amb tot, ha decidit viure temporalment a la seva furgoneta per recuperar la seva gossa, a l’espera de trobar una alternativa.
Marc Escarrabill, diagnosticat amb fibromiàlgia, va quedar-se sense casa quan va haver de triar entre pagar factures i atendre altres despeses relacionades amb el tractament de la malaltia
“Soc una persona que no sempre pot netejar una pica de plats o potser he sortit a caminar i necessito recuperar-me perquè el meu cos no pot més”. Es va trobar sense casa a l’hivern i amb la pèrdua de la seva gossa, un “element d’ancoratge a la vida”, assegura. Entre altres problemes, el jove de 33 anys lamenta que hi ha una falta de prevenció i només s’activen els mecanismes quan la persona és al límit, en comptes d’intervenir abans per evitar la degradació de la persona.
Les ferides del carrer
A l’extrem del problema residencial es troben les persones sense llar. Segons xifres recollides per la Fundació Arrels, a Catalunya hi hauria més de 53.000 persones sense llar i al voltant de 21.916 persones que viuen en assentaments o barraques sense subministraments bàsics o massificats. D’entre aquestes persones, unes 2.300 viuen directament al carrer. Segons les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a l’Estat espanyol hi ha al voltant de 28.000 en aquesta situació i només a Barcelona, més de 5.000. Segons l’entitat, el 26% de les persones que viuen al carrer tenen alguna malaltia crònica de fetge, ronyons, cor, estómac o pulmons; el 40% han visitat els serveis mèdics d’urgències en els últims sis mesos i el 38% no disposa de targeta sanitària.
Segons Dani Roca, que ha estat treballant com voluntari al Centre d’Atenció Sociosanitàira (CAS) Baluard –on atenen persones amb drogodependència–, la precarietat pot ser tant la causa com la conseqüència dels problemes de salut: “Molta gent ha acabat al carrer perquè un problema de salut mental ha generat l’exclusió”. El fet d’estar vivint al carrer “comporta un estrès i una desestabilització importants, alhora que és més fàcil caure en les addiccions”, que són, segons Roca, “una forma de gestionar l’angoixa al carrer, tenen un efecte balsàmic”. Alhora, són persones més exposades als accidents o les agressions.
“Molta gent ha acabat al carrer perquè un problema de salut mental ha generat l’exclusió”, explica Dani Roca
El cas de Juan Tomás García és il·lustratiu. Va tenir diversos accidents i problemes de salut derivats de l’addicció a les drogues i, sobretot, a l’alcohol. Té cirrosis i ha perdut totes les dents, a més de patir diversos trastorns de salut mental. “He estat prenent Trankimazin pràcticament tot el dia. Vaig tenir un brot i em vaig destrossar la cara jo mateix. Em van diagnosticar neurosis, psicosi i trastorn límit de la personalitat, explica García. Recorda que va ser un nen molt feliç, però també que tenia l’autoestima baixa i va estar anant al psicòleg des de petit. Quan tenia 20 anys es va barallar amb els seus pares i va marxar de casa. Fins que no va arribar a la Llar Pere Barns, una solució residencial que ofereix la Fundació Arrels, ara farà 12 anys, havia anat canviant de pis i treballant, i la seva vida va estar molt marcada per l’addicció a l’alcohol. “L’alcohol et deixa empremta. Quan vaig deixar de beure, perdia l’equilibri, no podia córrer ni anar de pressa, tenia la sensació que no controlava les meves cames. Ara estic millor, però la sensació no ha marxat del tot”, afegeix Juan Tomás García.
La interrelació entre salut i precarietat és una roda de la qual és difícil sortir. “Quan era petit la meva mare em portava a revisar la vista, però després me la vaig abandonar. Quan ets al carrer no estàs pensant en metges, penses en el dia a dia”, explica Antonio Ruiz, un home que va passar quinze anys de la seva vida vivint al carrer. La seva mare treballava fora de casa tot el dia, de cinc a deu de la nit, i quan tenia cinc anys, el tribunal de menors va prendre-li la custòdia. Va créixer en un orfenat i després de sortir, va començar a tenir problemes de diners i va acabar vivint al carrer. García va perdre la vista dels dos ulls completament, però no ha pogut aprendre a utilitzar el bastó fins que no ha tingut un domicili, ja que no podia apuntar-se al curs. Ara està vivint en un pis compartit amb altres dues persones d’Arrels, a l’espera que li donin resposta a la sol·licitud d’un pis de protecció oficial.
