Asseguts al pedrís passaven la tarda amb la calma obligada de la vellor. El sol d’hivern escalfava les cares i sense previ avís i sense mirar-nos van deixar anar un “bon dia, com va?”. Amb les motxilles mal girbades i sense tenir gaire clar on anàvem, aquella interpel·lació va congelar les cabòries i va desembocar en una brevíssima conversa entre desconeguts. Han passat molts anys i no recordo res més d’aquell dia, ni dels dies del voltant, però aquell moment el recordo claríssim: la sensació d’acollida, de familiaritat. De com quatre frases intranscendents et poden fer sentir acompanyat en un lloc estrany o en un mal dia.
A vegades em pregunto si és el fet d’haver escollit una feina més o menys solitària que em va tornant esquerp. La pandèmia, és clar, tampoc hi ha ajudat. I la posterior allau de gent que apareix a pagès envaint espais i consumint el paisatge i la poca vida que hi queda crec que m’han fet més sec. Més agre. Potser tot plegat és només dins del meu cap, però no puc evitar la sensació d’estar a la defensiva cada vegada que arriba un cotxe o em trobo a algú per la muntanya. O quan em truca algun desconegut. I responc eixut.
De petit recordo que sempre havia sentit dir que la gent a pagès era desconfiada, brusca i tancada i jo m’hi trobava portes obertes, llargues converses i alguna cosa per beure o per menjar
De petit recordo que sempre havia sentit dir que la gent a pagès era desconfiada, brusca i tancada i jo m’hi trobava portes obertes, llargues converses i alguna cosa per beure o per menjar. A qualsevol hora i sense avisar. Com si les visites –certes visites– passessin per davant de la feina i de les altres coses. Potser, és clar, depenia d’amb qui hi anés, i de com encaressin la conversa.
La c15 una mica destarotada marxava camí avall i mentre la veia marxar, pensava que no els hi havia ofert ni un got d’aigua, que havíem xerrat prou, però ens havíem quedat a fora passant fred i mig amb presses. La conversa tampoc era gaire alegre: la sequera massa llarga, les estanteries buides als supermercats anglesos i la seva ministra d’agricultura dient que “cal menjar més naps, en comptes d’enciams o tomàquets”. Mitja rialla pensant en els anglesos amb un plat de naps al davant que no amagava tot el que hi ha darrere d’aquestes notícies. D’on ve allò que mengem, com afrontarem un clima hostil, com viurem i què farem. Neguit per l’avui i ànsia pel demà.
D’on ve allò que mengem, com afrontarem un clima hostil, com viurem i què farem. Neguit per l’avui i ànsia pel demà
Aquí potser no menjarem naps, però mentre les pruneres floreixen el pont de Querós fa dies que ha emergit de l’aigua. No plou i no sembla que sigui una preocupació gaire gran per la majoria de gent més enllà de la notícia que han començat algunes restriccions: alerta reforçada a Catalunya Nord i fase d’excepcionalitat a 224 municipis del principat.
Atabalats per un pessimisme que ens ha entrat als ossos, no vaig convidar-lo a passar i em vaig sentir malament. Aspre. Encara hi rumiava uns dies més tard quan, estant al poble amb la meu mare, una veïna ens va convidar a fer el cafè, una mica perquè sí. I allà, en la conversa senzilla parlant de res i de tot vaig recordar els avis del pedrís i el seu bon dia. La mateixa sensació de mal descriure a cavall entre el parèntesi i l’acollida.
La gent amable em fa feliç. La gent que diu bon dia, gràcies i si us plau. La gent que no diu res d’això, però et sap somriure. La gent que sap acompanyar de la manera més senzilla, imperceptible i petita
Hi ha gent que amb quatre paraules banals em poden capgirar el dia cap a bé. No tothom ho sap fer, i no tothom ho sap fer bé, però quin goig quan passa! La gent amable em fa feliç. La gent que diu bon dia, gràcies i si us plau. La gent que no diu res d’això, però et sap somriure. La gent que sap acompanyar de la manera més senzilla, imperceptible i petita. Les qui fan que tots els maldecaps puguin quedar un moment aparcats i encarar el dia, l’avui i el demà.
Lluny de les frases motivacionals a l’estil “somriu-li a la vida i la vida et somriurà”, trobar-te gent amable no et soluciona els problemes, ni esborra les cabòries. Un bon dia, un cafè no arreglen un futur gris: dir-nos quatre paraules només fa més bonica una estona i ens fan dedicar als altres una estona. Potser això és el que ho fa bonic, dedicar-nos temps: un trosset de vida.
