La nostra societat està marcada per un profund respecte —quasi temor— als arguments tècnics, que són considerats sempre verídics i, sobretot, neutrals. Aquesta tecnocràcia, representada per professionals com ara els arquitectes, avalats per institucions educatives, col·legials i administratives, s’eleva amb arguments d’autoritat que —sorpresa!— el poder utilitza com a eina repressiva. Els arguments tècnics són el que dona el poder per actuar amb màxima llibertat i impunitat en nom de la seguretat poblacional, privatitzant el coneixement tecnificat. Un clar exemple d’això són tots els mecanismes d’abús de poder i control social que van derivar de la covid pel que fa a la restricció de moviment, contacte i conducta. No diem que no fossin mesures necessàries en cert sentit, però sí que ens crida l’atenció la facilitat amb què arguments d’autoritat coordinats amb arguments tècnics impedeixen el qüestionament popular i la crítica dels mitjans emprats, si els seus fins concerneixen la “seguretat ciutadana”.
Barcelona Posa’t Sostre som un col·lectiu autogestionat de tècniques del món de l’arquitectura i la construcció que oferim suport i assessorament gratuït a persones i entitats en defensa del dret a l’habitatge, sigui en situacions de possible perill estructural o en processos administratius que involucren una mirada tècnica. És en aquests casos on la nostra tasca xoca de ple front als arguments tècnics que exerceix el poder en pro de la “seguretat” de les persones. A partir de contrainformes, avaluem quant de real conté la versió de l’autoritat, sempre implicant la lectura de classe en la situació.
Cada vegada amb més freqüència, ens trobem amb casos en què, davant d’un informe de risc greu, molt greu o imminent que alguna persona pateixi algun dany, es desnonen famílies precàries, es clausuren projectes autogestionaris i es tapien edificis per deixar-los buits
Des de fa anys i cada vegada amb més freqüència, ens trobem amb casos en què, davant d’un informe de risc greu, molt greu o imminent que alguna persona pateixi algun dany, es desnonen famílies precàries, es clausuren projectes autogestionaris i es tapien edificis per deixar-los buits. Un exemple recent el trobem en el cas del bloc del carrer de Burgos, 24, al barri de Sants, d’on una trentena de persones van ser desallotjades sense alternativa real per, seguidament, tapiar tot l’edifici i abandonar el lloc –ara, sense vida. El nostre argument és que la classificació com a “ruïna” o “edificació perillosa”, tot i provenir d’agents tècnics, pericials i administratius autoanomenats “neutrals”, no respon a una realitat constructiva, sinó més aviat a una voluntat política i a una ideologia de classe.
Com es determina el risc d’un edifici? Tècnics municipals, arquitectes de la propietat i externs subcontractats fan informes que així ho avalen. En el cas del bloc del carrer de Burgos, van ser els bombers. Una visita ràpida, a demanda del districte de Sants-Montjuïc i forçada per la presència policial, determina que en aquell edifici es dona una situació d’infrahabitatge, però amb un agreujant: el perill és greu. No pel seu estat estructural (a vegades també passa), sinó per la instal·lació elèctrica. Això és cert?
Barcelona Posa’t Sostre va acompanyar el Grup d’Habitatge de Sants (GHAS) i les veïnes en les negociacions amb el Districte per intentar evitar l’expulsió de tanta gent del que era, en aquell moment, casa seva. Un bloc que, efectivament, no tenia originàriament ús d’habitatge i, efectivament, podia ser infrahabitatge; però que no podia ser considerat en global, ni des del punt de vista tècnic, com a perillós. L’aproximació al cas des de l’Ajuntament de Barcelona (enviant cautelarment bombers amb policia en lloc de mediar el cas a través de Serveis Socials) i l’informe tècnic que considera l’edifici com a perillós són aplicacions parcials del coneixement tècnic que van en contra del dret a l’habitatge i afavoreixen l’abandonament i el tapiatge d’edificis. El cas es fa més greu quan ens assabentem que els processos judicials cautelars d’aquest tipus (inaudita parte) són immediats i no existeix dret real a la defensa, ja que no permeten presentar-hi al·legacions. El nostre col·lectiu estava disposat a generar un contrainforme tècnic oficial que assegurés quines parts de l’edifici no eren un perill per permetre a les famílies seguir-hi vivint. L’Ajuntament s’hi va negar, cosa que va demostrar el caràcter ideològic de la “perillositat” i la “urgència” del seu informe.
Quan es tracta d’un edifici “fora de normativa”, ens trobem que els mètodes de rehabilitació i manteniment canvien per complet i és imperant expulsar les veïnes per poder-hi intervenir
Els casos d’okupació són més greus degut a la indefensió que genera un procés cautelar que no es pot frenar i que se sosté per informes parcials i tendenciosos. Un altre cas recurrent que afronta el col·lectiu és la seguretat dels vianants: façanes d’edificis antics que estan okupats poden presentar lesions en balcons, acabats de façana o elements decoratius que poden suposar un risc per despreniment de materials. L’obligació d’aquest manteniment és sempre de la propietat, que ha abandonat l’edifici, però molts cautelars justifiquen amb aquest risc el desallotjament de la gent que habita aquell espai. El més flagrant d’aquests casos és que són actuacions que es poden fer perfectament des de la via pública (tal com es fa, dia a dia, en rehabilitacions de façanes i intervencions per assegurar la seguretat viària) sense necessitat de vulnerar el dret a l’habitatge de la gent que hi viu. Ara bé, quan es tracta d’un edifici “fora de normativa”, ens trobem que els mètodes de rehabilitació i manteniment canvien per complet i és imperant expulsar les veïnes per poder-hi intervenir, normalment, “per la seva pròpia seguretat i la de la ciutadania en general”.
No són casos aïllats. A la Lluïsa, veïna del barri de Sant Andreu, el 2021 li va arribar un burofax de la propietat en què se li comunicava que casa seva havia de ser derruïda. Un peritatge d’una arquitecta ho avalava, ja que es tractava d’una casa de l’any 1900. Al darrere s’amagava la necessitat de trencar un contracte de renda antiga de la mare de la Lluïsa que impedia als propietaris especular amb un terreny, ara valuosíssim, al centre de Sant Andreu. Els problemes que enumerava l’arquitecta, primer de tot, no eren motiu suficient per justificar un enderroc, i, segon, molts eren fruit de la negligència de la propietat en els seus deures de manteniment estructural de l’habitatge durant anys, que havien recaigut sobre els llogaters. La Lluïsa i la seva mare estaven en contacte amb el Sindicat d’Habitatge del seu barri i, amb l’assemblea, van poder desmantellar l’argument d’autoritat tècnica i activar contrainformes per subvertir la situació. Però imagineu que us arriba una carta certificada que afirma, categòricament, l’enorme perillositat d’habitar casa vostra? Entren en joc, inevitablement, la por, el neguit i la urgència. I aquesta pressa és la que ens impedeix lluitar, és de la qual s’aprofita la propietat per fer-nos fora i vulnerar els nostres drets.
Imagineu que us arriba una carta certificada que afirma, categòricament, l’enorme perillositat d’habitar casa vostra? Entren en joc, inevitablement, la por, el neguit i la urgència
Des de l’incendi a la nau de Badalona el 2020, amb dos morts, i l’incendi en un local a plaça de Tetuan a Barcelona el 2021, amb quatre morts –dos d’ells, menors–, la situació s’ha agreujat. Aquestes tragèdies posen sobre la taula el debat d’una societat cada vegada més precaritzada, especialment en el sector de l’habitatge, que es veu obligada a viure en condicions insalubres, a vegades perilloses, i que cap d’aquestes persones desitja. Una violència habitacional que afecta cada vegada més persones però s’acarnissa especialment amb aquells perfils dissidents, no hegemònics, que “no compleixen” els requisits de ciutadania per la ciutat capitalista del nord global. Aquestes tragèdies podrien haver posat el focus sobre com, des de la tècnica, podem ajudar a fer segurs uns espais que no havien estat pensats per ser habitatges però que, per necessitat i urgència, ara ho són. Lamentablement, han servit per dotar el poder d’un argument que permet l’expulsió de persones sense miraments, alternatives ni avís, partint d’una mirada tècnica esbiaixada que certifica que, efectivament, no són espais dignes de viure, ni encara menys espais segurs.
En molts casos no hi ha prou arguments tècnics, ni de lluny, per desallotjar les habitants ni per enderrocar els edificis, però sí que hi ha molts arguments polítics que fan de la “ruïna” una categoria ideològica que cal qüestionar i combatre
Un cas que encarna a la perfecció tot aquest engranatge de violència de classe és el del Barco d’Esplugues, un edifici congelat en tràmits administratius d’expropiació que s’abandona tant des de la propietat privada com des dels aparells públics. Aquest abandó degrada, inevitablement, l’edifici, però tècnicament és molt senzill de solucionar. Ara bé, és un bloc plurifamiliar amb habitants no rendibles pel nou territori construït i, mitjançant una classificació de “ruïna perillosa per la seguretat de les inquilines”, s’ha desallotjat cautelarment el passat mes de març sense alternativa habitacional real per enderrocar-lo i convertir les més de trenta unitats de convivència que l’habitaven en un parc. El cas de la Teixidora de Mataró, una antiga escola abandonada i okupada l’any 2022, va seguir el mateix camí i es va convertir en un pàrquing. En tots els casos no hi ha prou arguments tècnics, ni de lluny, per desallotjar les habitants ni per enderrocar els edificis, però sí que hi ha molts arguments polítics que fan de la “ruïna” una categoria ideològica que cal qüestionar i combatre.
Així, les eines tècniques en pro de la seguretat s’han convertit en un engranatge més en la ficció de la ciutat capitalista, que, com explica Agustí Cocola Gant, “tot i que […] promet erradicar problemes de degradació física i marginalitat social, en realitat aquesta no contribueix a solucionar problemes de pobresa, sinó a canviar la pobresa de lloc”.
