Mohamed, provinent de Síria, amb només 16 anys, ha intentat travessar ja deu vegades la frontera entre Bòsnia i Hercegovina i Croàcia: “El meu somni és arribar a Alemanya, però fa ja un any que estic a Bòsnia. La frontera més difícil de creuar és la de Bòsnia amb Croàcia. Caminem en petits grups, hem arribat a caminar durant tres dies, però la policia croata ens retorna, sovint ens requisen i trenquen els mòbils. A l’hivern és encara més difícil, la meva mare ha estat a punt de congelar-se”.
La ciutat de Biha, situada al cantó d’Una Sana, és una de les zones amb més presència de persones migrants bloquejades per les forces de seguretat croates des que, a partir de l’any 2018, la ruta balcànica es va desplaçar de Sèrbia cap a l’oest. Des d’aleshores, Bòsnia i Hercegovina –estat limítrof al nord i a l’est amb Croàcia, que des del 2023 forma part de l’espai Schengen– representa un dels enclavaments més importants de l’anomenada ruta migratòria balcànica.
A mesura que els passos fronterers es fan més difícils de superar, les persones migrants, com Mohamed i la seva família, busquen noves rutes on el pas per Bòsnia ha pres protagonisme. Ja el 2015, Hongria va construir tanques a les seves fronteres amb Croàcia i Sèrbia. Un any després, Eslovènia, Macedònia i Croàcia van tancar les seves, de manera que van impedir que es pogués demanar asil als punts de pas oficials. I el 2018 Hongria tancava els passos fronterers amb Sèrbia. Des d’aleshores, les conseqüències de les polítiques de fronteres es veuen en grau més alt a Bòsnia i Hercegovina, un país que encara arrossega cicatrius d’una guerra que, des del 1992 al 1995, va provocar una neteja ètnica amb més de 100.000 víctimes mortals i gairebé dos milions de desplaçades.
Mejra Radbij, advocada i activista nascuda a la regió d’Una Sana, explica com “la migració representa un xoc per a nosaltres i ens recorda els temps de guerra”. Això fa que la resposta sigui, en certa manera, ambivalent. Per una banda, creu que la població empatitza amb realitats que han viscut personalment o de molt a prop, i això explica que en general oferissin un gran suport a les persones que arribaven els primers anys, abans de l’obertura de camps oficials al país. Però, d’altra banda, els costa haver de veure el maltractament continu cap a aquestes persones nouvingudes, perquè encara hi ha cicatrius obertes: “No hem abordat els traumes de guerra, no hem tingut suport psicològic”, apunta Radbij. En el mateix sentit, Enisa Husejnovic, estudiant de Treball Social i membre de l’organització Kompas 071 –que, impulsada per un petit grup de joves locals, dona suport a les persones en trànsit al cantó de Sarajevo–, explica com la realitat de les persones que migren és invisible i la població jove no s’implica prou a donar-los suport o per reclamar els seus drets: “La joventut és en general passiva, no tenim prejudicis, però no actuem, ni les nostres famílies ni el nostre entorn ens han educat de forma crítica”.
Agressions i violència sexual
Segons l’informe “Balcans occidentals: tendències migratòries mixtes i dinàmica”, del Mixed Migration Center, la ruta dels Balcans Occidentals va registrar fa dos anys el nombre més elevat d’arribades a la Unió Europea (UE) des del 2016. Representava gairebé la meitat de totes les arribades “irregulars”. La majoria eren homes joves de l’Afganistan i Síria, mentre que les dones i infants representaven un nombre molt menor. Mejra Radbij, que també és membre de l’associació bosniana Veus Vitals –que acompanya dones en trànsit migratori– explica que “elles tenen un risc extrem, perquè sovint estan en situació de tràfic i també són víctimes de violència sexual, tant al carrer, com als camps o a les fronteres. Tenim informes de violència sexual per part de vigilants en els camps, però s’ha intentat mantenir en secret i no s’ha investigat en profunditat”.
Aquesta organització i altres presents a la zona han documentat nombroses situacions de violència que comporta creuar els boscos i rius que marquen les múltiples fronteres. Segons l’informe Perspectives migratòries als Balcans Occidentals i Turquia del Centre Internacional per al Desenvolupament de Polítiques de Migració de l’any 2023, “les agressions, el robatori, la destrucció o la confiscació de béns, les condicions insegures als centres de detenció i l’exposició forçada a condicions meteorològiques adverses han estat ben documentades a les fronteres d’Albània, Àustria, Bielorússia, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària, Croàcia, Grècia, Hongria, Itàlia, Macedònia del Nord, Polònia, Romania, Sèrbia, Eslovènia i Turquia”.
Segons No Name Kitchen, 1.222 persones han sigut objecte de cops, robatoris o atacs amb gossos a les fronteres balcàniques en set mesos
A Bòsnia el que més relata l’estudi són les devolucions il·legals per part de Croàcia, que sovint inclouen la requisa de telèfons, roba i diners com a pràctica sistemàtica de les forces policials. També s’assenyala que ben sovint es produeixen agressions per part dels cossos de seguretat. Segons un informe de l’organització No Name Kitchen sobre violència fronterera a la ruta balcànica (que fa referència a un marc territorial des de Turquia a Itàlia i inclou les fronteres de Bulgària, Croàcia, Sèrbia i Bòsnia i Hongria), entre març i octubre de 2023, 1.222 persones van patir situacions de violència en el trànsit migratori, especialment en el moment dels pushbacks o retorns. La majoria, un 75 %, va rebre cops, mentre que a un 45 % li van prendre les pertinences, vora un 30 % va rebre insults i cops de peu, i un 20 % fou objecte d’atacs amb gossos. A més, un 43 % dels retorns van afectar menors.
Morts sense identitat
En la forma més extrema d’aquestes violències, algunes persones que busquen un futur millor a Europa hi deixen la vida. Nihad Suljic viu a Tuzla, a prop de la frontera amb Sèrbia. “Des de fa dos anys treballo per denunciar les morts que es produeixen al riu Drin, que separa els dos països, garantir la identificació i enterrament dels cossos, i informar a les famílies que han perdut membres a la frontera. És un treball complex perquè alguns cossos no estan en bones condicions i contactem amb les famílies per aconseguir ADN i poder-los identificar”, detalla. Suljic afegeix que és difícil posar xifres perquè ningú busca els cossos, però creu que és una feina cabdal per garantir un dol digne i també per denunciar que “es perden moltes vides. I són persones a qui no ha matat el riu, sinó les polítiques de fronteres”.
Associacions locals com Kompas 071 a Sarajevo o Veus Vitals a Biha se centren a oferir acompanyament jurídic, cobrir necessitats bàsiques d’alimentació i higiene, i també donar suport emocional o atenció mèdica a les migrants. Coincideixen a l’hora de remarcar les mancances que hi ha als camps per a persones en trànsit, com els de Borici i Lipa a Biha, habilitats per l’Organització Internacional de les Migracions (OIM), amb la participació d’agències de l’ONU i altres ONG associades. “No ens deixen entrar als camps perquè volen quedar-se tots els fons internacionals i perquè estem denunciant les vulneracions de drets que s’hi cometen”, explica Mejra Radbij, de La veu de les dones. “Les persones migrants ens venen a demanar coses bàsiques perquè als camps no els donen res”, denuncia Enisa Husejnovic des de Kompas 071 i afegeix que la seva tasca és més política que humanitària perquè “estem posant en evidència els buits que les organitzacions internacionals no estan cobrint. A més, mostrem solidaritat no només donant roba, sinó també reclamant el respecte al dret a la llibertat de moviment i reconeixent tots els motius pels quals aquestes persones han deixat el seu país, ja sigui per la guerra, la inseguretat o la situació econòmica. Aquí també la gent jove bosniana està marxant del país, hem d’entendre que es tracta del mateix fenomen”.
Una possible futura incorporació de Bòsnia a l’espai Schengen es veu amb recel pel que fa a les polítiques de fronteres: “Bòsnia rebrà diners de la UE, però som dues entitats separades, Bòsnia i Hercegovina i la República Srpska, i aquesta darrera no vol gestionar el problema sinó que expulsa totes les persones en trànsit. No obstant això, molt probablement rebran recursos mentre que per als cantons d’Una Sana i Sarajevo, on es troben la majoria de les persones en trànsit, els recursos seran insuficients”, pronostica Husejnovic.
