Encara que escric aquest article en valencià, reconec que no em resulta una tasca senzilla. He de dedicar-li més hores que si escrivís en castellà, ja que pense en eixa llengua, i tirar de diccionaris, de traductors i d’alguna mà amiga. El fet de poder comunicar-me en aquesta llengua, aconseguir la titulació del nivell C1 i, últimament, escriure alguna cançó en valencià, ha sigut més una obstinació personal (com el de tantes altres persones) que l’evolució natural de nàixer en una terra que gaudeix de dos llengües oficials. Els meus pares són de fora del País Valencià, a casa mai s’ha utilitzat i el poc que em va ajudar a comprendre-la i aprendre-la va ser l’assignatura específica en el col·legi i els dibuixos animats traduïts que posaven en Canal Nou i TV3. És una mica frustrant no poder utilitzar-la d’una manera fluida i que, malgrat els meus continus esforços, em faça vergonya comunicar-me amb amics que la tenen de llengua vehicular per la por de no fer-ho bé.
Per què conte això? Perquè és una història que es repeteix en moltes xiquetes i xiquets de la meua generació i d’alguna posterior. Però no sols per això, sinó pels titulars tremendistes que es lligen aquests dies després de la presentació del pressupost del govern balear: “El PP es doblega davant Vox i destinarà 20 milions d’euros a desplaçar el català de l’escola en Balears”, podem vore en la premsa estatal. Potser en la resta de l’Estat o a Madrid pot crear certa polseguera, però els qui vivim a València des de fa dècades sabem que no és una cosa nova que haja inventat Vox en 2023. Focalitzar aquesta marginació i persecució d’una llengua en el partit d’Abascal enterra danys històrics ocasionats en els vint anys de governs del Partit Popular, que van provocar un clar retrocés en el número de valencianoparlants.
Focalitzar la marginació i persecució d’una llengua en el partit d’Abascal enterra danys històrics ocasionats en els vint anys de governs del Partit Popular
A més a més, han sigut múltiples les associacions cíviques i culturals que han treballat per a revertir la situació i aconseguir normalitzar una llengua que, en gran manera, es trobava perseguida i arraconada. Reconéixer la història d’assetjament és també reconéixer la història de lluita i xicotetes conquestes que van servir perquè, en els últims vuit anys, es recuperara part del terreny perdut. Si ara es té una televisió amb el 99% de contingut en valencià, s’ha normalitzat el seu ús en quasi tots els espais públics i grups musicals d’èxit canten en la seua llengua és per la batalla constant de moltes persones i entitats, quan des de la “meseta” no se’ls feia cas perquè no afectava la política nacional. No oblidem que la segregació ve d’abans i impulsada pel partit de Feijóo. Vox només aporta una actitud macarra a polítiques neofeixistes que ja tenia el PP.
Les aliances PP-Vox suposaran un nou retrocés en matèria lingüística i identitària. No sols a les Balears, sinó que a València ja van començar amb el simple fet de voler canviar l’accent al nom de la ciutat i continuen eliminant ajudes a entitats que no promouen la llengua com ells la volen. Eixirà de l’aula, es minimitzarà, s’eliminarà com a requisit per a optar a càrrecs públics i tornaran a intentar que només siga “un defecte” com va dir l’actual alcaldessa del PP, María José Català, quan era diputada. Assenyalar que Vox imposa la seua agenda és negar les polítiques discriminatòries dutes a terme pel Partit Popular durant les últimes dècades. Sabem que a escala nacional queda molt bé recalcar el partit verd com el dolent per a cridar al vot útil i frenar l’avanç de l’extrema dreta. Però en la majoria de les polítiques ja se’ls va posar la catifa roja quan estaven tots en un mateix partit.
Si es té una televisió amb el 99% de contingut en valencià, s’ha normalitzat l’ús en quasi tots els espais públics i grups musicals d’èxit canten en la seua llengua és per la batalla de moltes persones i entitats
Per sort, els anys de batalla cultural i de no deixar morir una llengua i una cultura també han calat, tant socialment com parlamentàriament. Encara que existeix un govern a la contra, ja no existeix la por de parlar en públic, ja ningú pensa que fer música en valencià el pot perjudicar. Ara existeix molta població jove que no tem la invasió catalanista. El relat ha canviat. No al 100%, ni de bon tros, però s’han conquistat espais que ja no podem soltar ni volem. Vox només ha arribat a aplicar polítiques restrictives sense embuts ni complexos, però el PP ja estava abans. I tenim memòria, sí. I perquè sabem d’on venim, també sabem perfectament que no ens deixarem acovardir ni els permetrem que s’embenen com a constitucionalistes quan sempre han sigut el partit més reaccionari i repressor.
