És fàcil donar per fet que tothom té garantit l’accés a Internet i que, a través d’aparells electrònics com tauletes, ordinadors o telèfons mòbils, es poden realitzar tasques que es consideren tan normals com cercar qualsevol cosa per Google, jugar a jocs o consultar el correu electrònic. Unes accions que pareixen tan lògiques i habituals, que a vegades la societat no s’adona que existeixen famílies que no disposen d’aquest privilegi. Perquè tindre connexió a Internet és un privilegi: tan sols un 58,7% de la població mundial pot gaudir d’aquesta connectivitat, segons dades de la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT), organisme que depén de les Nacions Unides.
Sirley Zulima, treballadora de la llar i mare de dues filles i un fill, pateix aquesta escletxa digital, la qual s’ha incrementat durant el confinament. Zulima i la seua família van haver de sol·licitar una ajuda a la Fundació IRES, que treballa amb persones vulnerables, per poder superar el confinament i la digitalització imposada. “Vam tindre moltes dificultats per no tindre una tauleta o un ordinador. Va ser molt complicat tirar endavant, perquè no podíem imprimir ni tindre accés per a fer els treballs”. Durant anys, sols disposaven, per a tota la família, d’un telèfon mòbil, res més, tampoc d’Internet. Per això, la seua major preocupació de cara a un futur és la tecnologia: “En el meu temps vaig viure sense ella, i ara es necessita per a mirar el correu, buscar en Google o fer els deures”.
No sols es veuen afectades per la bretxa digital les famílies que no disposen d’aparells electrònics, també s’inclouen aquelles que no tenen les competències o habilitats digitals bàsiques, fet que dificulta molt més realitzar qualsevol tasca
I és que, durant el confinament, la família ho ha vist complicat per entregar els deures de les filles. “Hi havia coses que no es podien imprimir, per tant, ho fèiem per escrit en fulls. Amb la menuda encara vam poder tirar endavant, però la cosa se’ns va complicar amb la major”, conta Zulima, qui mai havia donat importància a la tecnologia fins ara, quan les filles han hagut de fer deures telemàticament. “La bretxa ha sigut més visible. Mai havia estat tan present com ara. Per a tot es necessita connexió a Internet”, conclou.
Aquesta realitat ha existit sempre, però ha sigut durant la pandèmia de la COVID-19 quan ha eixit a la llum la gravetat d’aquesta escletxa digital. “S’ha fet més visible el fet que aquesta bretxa impedeix l’accés ja no només a les noves tecnologies, sinó al material necessari per poder sobreviure a aquesta situació d’emergència sanitària”, afirma Daniel Jiménez, coordinador de projectes de la Fundació IRES a les Illes.
Un corró tecnològic que esclafa la gent major
No sols es veuen afectades per aquest fenomen les famílies que no disposen d’aparells electrònics o connexió en línia, sinó que també s’hi inclouen aquelles que no tenen les competències o habilitats digitals bàsiques, fet que dificulta molt més realitzar moltes tasques. En aquest sentit, cobren especial importància les persones majors, que durant el confinament han hagut de desenvolupar el seu enginy per no quedar completament incomunicades amb moltes tasques que durant molts dies només es podien fer en línia, com determinades compres o tràmits administratius. Així ho explica Susana Bañuelos, enginyera tècnica de telecomunicacions i degana del Col·legi Oficial de Graduats i Enginyers Tècnics de Telecomunicació de la Comunitat Valenciana: “A les persones majors els costa adaptar-se i aquesta forma urgent d’adaptació els ha fet treballar molt més ràpid i avançar”.
Susana Bañuelos, degana del Col·legi Oficial de Graduats i Enginyers Tècnics de Telecomunicació valencià, considera que s’hauria d’augmentar la formació digital bàsica del personal docent, “perquè són un pilar essencial en el dia a dia dels més joves”
L’àmbit educatiu també ha tingut la seua bretxa. Aquesta afecta l’alumnat més vulnerable, però també les ensenyants més majors, les quals no ho han tingut fàcil per seguir les classes en línia. Per això, Bañuelos considera que s’hauria d’augmentar la formació bàsica del personal docent en aquest àmbit, “perquè són un pilar essencial en el dia a dia dels més joves”. Per a ella, aquestes són les que tenen la capacitat de transmetre el coneixement de les noves tecnologies i poden ensenyar el seu ús responsable, especialment si es parla de les xarxes socials.
Rafael Merino, coordinador del grup de recerca Educació i Treball del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), destaca que s’ha de tenir en compte la interseccionalitat, és a dir, que “l’edat, sens dubte, és un factor, però mediatitzat per uns altres, com el nivell d’estudis o la classe social”. I afegeix que “crec que el nivell educatiu és més rellevant per explicar la bretxa que no pas l’edat”. En la mateixa línia, Aina Capellà, directora de la Fundació IRES, comenta que hi ha xiquetes que no tenen una mare o un pare que els puga acompanyar en aquest procés d’aprenentatge digital. Per això, en part, es pot parlar d’una herència, ja que, com diu, “hi ha familiars que et poden ajudar, per tant, tindràs un avantatge”.
El laberint de la burocràcia telemàtica
És cert que no totes les professions requereixen una elevada qualificació en competències digitals. Els sectors de la restauració o el turisme, per exemple, seran difícilment automatitzables. Però, com aclareix Merino, “fins i tot en els segments de més baixa qualificació, caldrà un cert ensinistrament d’ús de noves tecnologies. Un avantatge respecte a innovacions tecnològiques del passat és que les eines tecnològiques que es fan servir al món laboral són també utilitzades a la vida quotidiana i al lleure, per la qual cosa pot ser més fàcil”.
De la mateixa manera, Susana Bañuelos destaca que s’hauria d’insistir a establir una estratègia de formació en rangs específics. I a més, recalca que aquesta inclusió de les persones majors al món laboral digitalitzat hauria de ser una preferència de les administracions públiques perquè tothom tinga les mateixes oportunitats. “Cal invertir en polítiques socials tant en l’àmbit dels entorns d’exclusió social, com en la tercera edat”, conclou.
Les traves en l’accés a la tecnologia són un dit en la nafra de les persones en situació de pobresa, ja que la pandèmia ha digitalitzat també una bona part de l’assistència i l’acompanyament social
La tecnologia i les traves enunciades, a més a més, són un dit en la nafra de les persones en situació de pobresa, ja que la pandèmia ha digitalitzat també una bona part de l’assistència i l’acompanyament social com, per exemple, a l’hora de sol·licitar l’ingrés mínim vital. La burocràcia telemàtica i el llenguatge administratiu que s’utilitza dificulten la sol·licitud de qualsevol ajuda. Tan sols aquelles persones amb un cert nivell educatiu o que estiguen acostumades a utilitzar els termes administratius tenen la capacitat d’entendre realment el que es demana. En canvi, a les altres persones pot arribar a desorientar-les. Per a Merino, l’ús de les noves tecnologies ha de fer possible la creació d’uns serveis socials menys burocratitzats i més centrats en la tasca d’acompanyament a les persones i a les famílies.
El problema recau en les famílies més desfavorides que no disposen d’aparells electrònics ni d’aquestes competències necessàries per a fer front a la quotidianitat, cada vegada més automatitzada. “Les mesures han d’implantar-les en l’educació obligatòria perquè la gent més desfavorida que no podrà tindre accés a més estudis no es quede enrere i puga assolir les competències digitals bàsiques”, diu Bañuelos. Merino agrega: “Les famílies més desafavorides necessiten connectar-se a la comunitat. En aquest sentit, la via de l’ingrés mínim vital és un bon instrument, però que per si sol no ajudarà al tall de la reproducció intergeneracional de la pobresa, si no s’acompanya de polítiques socials i educatives més ambicioses. Per dir-ho de forma gràfica i simplista, per molt que s’omplin d’ordinadors les llars sota el llindar de pobresa, no deixaran de ser famílies vulnerables”. A la fi, s’ha demostrat que la tecnologia és un pilar bàsic hui dia. Ja ho era abans, però ara ha adquirit eixe grau de servei bàsic que pot conduir a l’exclusió social a aquelles famílies que no disposen de les competències i aparells digitals.
