Els dimecres, cap a les sis de la tarda, em sento neguitosa. No només perquè comença el rigorós cobrefoc de l’Estat francès, sinó també perquè les meves habituals assemblees feministes dels dimecres a aquesta hora han estat anul·lades fins a nova ordre. El prematur toc de queda i la prohibició de reunir-se més de sis persones en un local han aturat, de moment, les nostres reunions, i això ha afectat la nostra capacitat d’organització i mobilització. Podem dir, de fet, que en aquest curs escolar no hem fet gairebé res: recordo que l’última assemblea va girar entorn d’un acte en un bar alternatiu que va haver de tancar poc després.
Molt probablement, altres associacions nord-catalanes estan vivint situacions molt semblants. Sense estadístiques no puc analitzar correctament de quina manera les mesures establertes per fer front a aquesta crisi sanitària estan afectant les entitats de Catalunya Nord. Quantes han vist les seves activitats reduïdes o directament aturades? Quantes hauran de plegar definitivament per no poder mantenir lloguers o altres despeses? Quantes treballadores d’associacions es troben ara mateix en difícils condicions econòmiques per no poder gaudir de “l’atur parcial” posat en marxa pel govern francès, per profit de les empreses?
El prematur toc de queda i la prohibició de reunir-se més de sis persones en un local han aturat, de moment, les nostres reunions, i això ha afectat la nostra capacitat d’organització i mobilització
A falta d’un estudi aprofundit només puc transmetre el que llegeixo, em diuen o veig passar per les xarxes. Així, el teixit associatiu sembla força aturat i les activitats existents se centren en difusions en línia o per videoconferència. Un sol sector sembla haver incrementat la feina: les associacions solidàries (Le Resto du coeur o altres), les quals, davant la creixent demanda, han de recuperar, preparar i distribuir cada vegada més productes de primera necessitat. Les associacions esportives i culturals, molt nombroses a Catalunya Nord, són les més afectades. La mainada, però també els adults, ja no poden fer esport en sala, ni tallers de teatre, música o dansa; ni batucades, ni hip-hop, ni exposicions, ni taules rodones, ni concerts… I quan anem a buscar el cistell de verdures ecològiques a les Associacions d’Ajuda a la Pagesia o a la Cooperativa de Consum ja no podem passar una estona fent petar la xerrada amb amigues i conegudes. Tampoc és que hi hagi molt de temps… de la feina a casa i de casa a la feina, i tancats al domicili de sis a sis.
Què dir de la militància d’esquerres i feminista? Mentre les invitacions a teledebats, teleconferències i, fins i tot, telefestivals proliferen en l’àmbit militant, l’assemblea on jo participo no arriba a reunir-se telemàticament. La majoria de nosaltres al·leguem una saturació de “tele” després d’una jornada de teletreball, teleclasse, telereunions o teleformacions. Les pantalles no arriba a substituir les abraçades, els cafès compartits o l’escalfor d’una reunió presencial i, sobretot, resulten extremadament intrusives: a una hora on tothom ha de ser a casa, on les activitats socials han estat anul·lades, on la mainada ja no pot sortir ni al parc, trobar un racó tranquil a casa per mantenir el contacte amb l’assemblea esdevé massa complicat. La telemilitància funciona a mig gas, no ho neguem: a penes algunes reunions en zoom amb altres col·lectius per organitzar el 8 de març –quin goig tornar a veure algunes cares, encara que sigui a través de la pantalla!- i un “fins dilluns a la mani”.
La telemilitància funciona a mig gas, no ho neguem: a penes algunes reunions en zoom amb altres col·lectius per organitzar el 8 de març i un “fins dilluns a la mani”
Però el neguit continua… Quantes companyes no han pogut connectar-se a la videoconferència per problemes tècnics o perquè la situació a casa no era idònia a la telemilitància? Horaris familiars incompatibles, falta d’un espai tranquil, o, potser, dificultats amb les noves tecnologies. Al cap i a la fi, moltíssimes associacions es mantenen gràcies a la innegable tasca de les jubilades, i una part d’entre elles tenen dificultats per adaptar-se a la situació tecnològica.
Per sort, totes estem d’acord en una cosa: aquest 8-M, malgrat el cobrefoc, el conjunt de les entitats feministes de Catalunya Nord sortirà al carrer. Sembla importantíssim ocupar l’espai públic, retrobar-nos i exercir un dels drets, el dret a manifestar, que encara tenim i pel qual s’ha lluitat tant. De fet, va ser el món associatiu qui va denunciar les prefectures (delegacions de govern) davant el Consell d’Estat per denegar aquest dret bàsic sota pretext de crisi sanitària. I van guanyar.
Tenim, doncs, aquest dret i aquesta llibertat, i l’exercirem. No poden negar-nos-ho. Per què de què serveix l’associacionisme si no és per compartir espais, moments, principis i causes comunes? De què serveix un 8 de març sense manifestació? Avui ens retrobarem i ens enviarem abraçades, petons, forces i somriures tot guardant les distàncies, cridarem les nostres reivindicacions amb mascareta, però ho farem juntes, a peu de carrer, per dir al món que queden crisis per gestionar i pandèmies feminicides que aturar. Per dir ben alt que, nosaltres, metgesses, infermeres, mainaderes, mestres, dones de manteniment, caixeres….cuidadores, estem i continuarem estant en primera línia de la batalla, però exigim el reconeixement que ens mereixem, sous dignes i igualitaris. Volem que la societat patriarcal deixi d’agredir-nos. En tenim prou. I tot això només ho aconseguirem juntes, perquè juntes som més fortes. Sortirem al carrer sabent que les companyes que, per raons de salut, es queden a casa ens donen suport; sabent que “telemanifestaran” amb nosaltres. Avui, 8 de març, a Perpinyà, continuem la lluita…. i que s’acabi el neguit!
