Hi ha, en la tradició de les arts escèniques, una línia bellugadissa i inquieta, que va i torna, surt i entra de la sala teatral. Per anar a parar a on? També al carrer, a la plaça, a la natura. Per exemple: els artífexs de Rimini Protokoll, Caroline Barneaud i Stefan Kaegi –una companyia avesada al format innovador i exterior (han fet teatre des de camions, a cases, call centers…)– proposaren dur l’escena als boscos i al mig dels camps llaurats. Concretament, al voltant de la masia que acull l’allotjament rural L’animal a l’esquena, a Celrà (el Gironès). “Què passaria si els teatres reunissin la gent fora de les ciutats? Què passaria si l’art no imités la ‘naturalesa’ sinó que ens permetés experimentar-la?”, es preguntaren les dramaturgues. Paisatges compartits es va veure al festival Temporada Alta, a inicis d’octubre passat, després de passar per alguns festivals internacionals (el d’Avinyó, entre altres). El meta-espectacle es compon de set espectacles més o menys breus (de mitja hora a una hora de durada), de companyies i gèneres ben variats (ballats, parlats, sonors, audiovisuals…), difuminats per diferents indrets del paisatge natural i agrícola.
Cada grup d’espectadores, seguint una guia amb banderola, es posava uns auriculars, es desplaçava i arribava a un erm, un bosc, un camp, un clar… Allà, s’enfrontava a situacions diverses, poc habituals en el marc convencional del “teatre”. Com ara: l’escolta relaxada i estirada d’una tertúlia sobre la natura i el pas del temps, un concert site specific de vents, entre oliveres, un acte amb ulleres de realitat virtual per volar com un ocell amb vistes cap a l’horitzó, un ritual xamànic sota els arbres molt chill-out i new-age, la dansa confessional i no-normativa d’una ballarina amb una discapacitat que explorava el sentit del “cos polític”, etcètera. Al capítol final, des d’una gran pantalla allargada, se’ns parlava (amb les veus guturals i distorsionades, inquietants i sàvies, d’El Conde de Torrefiel) com si l’oficiant o narrador fos el planeta Terra, Gaia mateixa, la naturalesa o el seu esperit ancestral i proteic, picant-nos la cresta als pobres, ingenus, maldestres humans…
Concebut sobretot per a premsa i programadors, la cita gironina també és accessible al públic general i és un format que permet concentrar en un cap de setmana, per exemple, tot el teatre que normalment es podria veure en una llarga temporada
El més arriscat i aconseguit del conjunt, segurament, és la peça d’Émilie Rousset, que feia dialogar les performers /conferenciants amb un pagès muntat en un tractor, movent-se al llarg de tota una era enorme, en una mena de ball XXL, mentre li preguntaven i discutien sobre pesticides, calendaris lunars i normatives europees. La realitat com a dramatúrgia, la performance com a guió, i la natura com a escenari i decorat, com a argument i com a tema essencial. Tot plegat, un espectacle-collage irregular en la qualitat de les seves parts, potser massa deslligat i vague, però amb un resultat interessant, sobretot, per l’insòlit de la proposta global. I, per treure’n el costat positiu, per l’originalitat i les bones intencions, i per l’esforç logístic i la implicació d’uns i altres: espectadores, artistes, tècniques i veïnes habitants de la comarca.
Big Bang en eclosió escènica
Com és sabut, el Temporada Alta no és ben bé un festival, sinó més aviat la temporada teatral estesa i estirada de Girona i Salt, municipis que d’aquesta manera gaudeixen d’una agenda intensa i privilegiada durant uns quants mesos de tardor, amb l’aterratge d’alguns dels noms més destacats de les arts escèniques europees, i desenes de produccions locals i foranes. Estaria bé que l’empenta del festival, i el suport públic, es dediqués cada vegada més a donar ales i espai, recursos i projecció internacional, a les companyies locals i catalanes, joves i assentades, més enllà de fixar-se en un llistat de vaques sagrades o noms galàctics. A la programació teatral s’hi han unit progressivament propostes de música, cinema i arts. I també formats com el de l’anomenat Big bang, que concentra en pocs dies una munió d’espectacles i propostes híbrides diverses, pensades per veure de manera maratoniana. Concebut sobretot per a premsa i programadors, la cita també és accessible al públic general i és un format que està bé, perquè permet concentrar en un cap de setmana, per exemple, tot el teatre que normalment es podria veure en una temporada, o almenys en mitja.
Un exemple: a finals de novembre vam poder assistir a tres peces una rere l’altra, una tarda de dissabte. La primera, El castor que plorava, es tractava d’una instal·lació de la companyia cabosanroque, que a Madrid havia acompanyat l’espectacle El gran teatro del mundo de Calderón, de la Compañía Nacional de Teatro Clásico. A Girona venia solta, i per muntar-la s’havien disposat una sèrie carros plens de miniatures i maquetes, a les qual l’espectador s’acostava ben a prop –copsant el primer pla i el zumzeig dels engranatges– o des de lluny –amb uns auriculars per sentir unes veus d’actors que l’acompayaven en una reflexió sobre els escenaris del món mundial, els seus mals contemporanis i les nostres impostures i incapacitats. Una invitació a l’estranyament, en un zoom in i zoom out críptic, però també suggerent, ja que també convidava a la reflexió sobre el nostre distanciament del món i tots els desastres que això comporta.
En el segon capítol de la tarda, després de la instal·lació musical-sorollista sobre l’auto sacramental de Calderón, ens vam dirigir al Centre Cultural La Mercè, una antiga església dessacralitzada al barri antic gironí, per veure Totentanz. Morgen ist die Frage (“La dansa de la mort. Demà és la pregunta”, en alemany) de La Veronal, la companyia dirigida pel valencià Marcos Morau. L’espectacle ha passat també pel Teatre Lliure de Gràcia de Barcelona recentment. És una “dansa de la mort” com les que exorcitzen les pors a l’Edat Mitjana, aquí en clau contemporània. Que vol dir: tètrica i estroboscòpica, amb ninots d’escala real i presència veritamblement sinistra, estirats per terra, i el ritme d’un silenci aclaparador, trencat per una música electrònica entre el temple del Berghain berlinès i els rebomboris matinals als aparcaments del bakalao. I una gran pantalla amb un mix audiovisual ple de violència i gore i imatges explícites que preferiríem no haver vist, la veritat. Entremig, uns oficiants de dol, enregistrant amb micros llargs, tot el so que fèiem els vius, i la delicadesa i els espasmes (marca de la casa) de la diva Lorena Nogal, realment divina, viva i radiant entre tant obscurantisme.
En acabat de tanta escena hipnòtica i fora de lloc, descontextualitzada pel seu escenari i en les seves formes, vam tornar a la convencionalitat i vam seure a una butaca del Teatre Municipal: fusta, vellut, daurats i llotges. En escena, la presència estàtica i onírica d’una altra diva, la francesa Isabelle Hupert, encarnant el monòleg de Bérénice, el text de Jean Racine. La veu en autotune, en un bucle com un eco i una maledicció, i la corrua de senadors romans amb túnica o despullats, com un centpeus humà, transformaren una història d’amor i tragèdia, de fortalesa i resiliència femenina, en un autèntic malson de ressonàncies, més que romanes, dels rituals grecs: amb la protagonista convertida en una mèdium, una pitonissa o una deessa, despullant la seva fragilitat, el seu trencament i col·lapse, finalment demanant, suplicant, ordenant al públic allà reunit que no la miri. La direcció de l’italià Romeo Castellucci assegurava el triomf poderós de la plàstica, de l’atmosfera (amb uns tels que difuminaven l’escena, i un núvol que xuclava la realitat), de la llum i el so (amb l’espai sonor de Scott Gibbons), tot creant un món propi i íntim, i, a la manera dels somnis, acolorint, enriquint, qüestionant, alterant i refutant el món “de fora”. Un exemple i un recordatori, encara que sembli contradictori, de la bellesa del món i del poder tremend i essencial del color, de la forma, de la narració, del gest, de l’art, de la imaginació… tan i tan necessaris per suportar la lletjor dels mons: el miratge digital virtual, i el de la quotidianitat anàloga, massa sovint poc virtuosa.
Cartellera variada contra la grisor del món
Per continuar desafiant, refutant i contraatacant la grisor del món, vet aquí algunes propostes escèniques vigents a la cartellera barcelonina i catalana, que es poden gaudir aquests dies de fi d’any i inici del nou. A l’Ateneu Popular 9 Barris, fins el dia 18 del mes de gener es pot veure l’espectacle del Circ d’Hivern d’enguany, que és la Rara avis dirigida per Nataliza Barraza: un “ocell singular” que es presenta com a “espectacle multidisciplinari que combina circ, dansa i audiovisuals amb cinc artistes especialistes en eaeris: corda llisa, trapezi fix i trapezi balanç”. A la sala de Sants Periferia Cimarronas, amb una agenda de final d’any ben atapeïda, es poden veure i recuperar obres noves i ja estrenades, com ara: el teatre-denúncia i document antiracista de la companyia No es país para negras, amb un encàrrec de SOS Racisme, que fructificà en Pareu de parar-me (18 al 20 de desembre); la dansa-teatre Abolición de la Guerra en defensa de la tierra, de la companyia Matria libre – Arte sin Frontera (21 de desembre); el monòleg biogràfic i ritual de Besha, titulat Mwasi! Negra consciente (22 de desembre); i la reposició (en una nova versió) de la interessantíssima Blackface y otras vergüenzas, de Silvia Albert Sopale (30 de desebre a 5 de gener). A l’Antic Teatre del barri de Sant Pere, l’any acabarà amb la tradicional festa de Cap d’Any, i la temporada es reprendrà ja a mitjan gener, amb obres com la del Teatre al ras (Grup de Teatre de la Fundació Arrels), i més tard les Danses romàntiques, del duet experimental Montedutor, format per Guillem Mont de Palol i Jorge Dutor (a partir del 23 de gener).
Si ens fixem en la cartellera d’altres teatres petits i d’escena independent, trobem molt bona confitura, o sigui, certes joies escèniques per gaudir en la intimitat. Per exemple: a El saló de les meravelles, el mag Hausson reencarna trucs i misteris del gran Houdini “el mag que amb les seves Soirées fantastiques, al Palais- Royal de Paris, va revolucionar els principis de l’espectacle de l’il·lusionisme”, ara fa més de 150 anys (La Gleva, fins al 5 de gener). La unió de dansa i poesia sol ser imbatible, i més si pugen a escena les paraules de poetesses de l’originalitat i la força de Wislawa Szymborska i Gloria Fuertes. Aquesta segona va escriure aquest vers explícit, que introdueix l’espectacle: “Empezamos a saber vivir/ Un poco antes de morir/ (¡Que putada!)”. La nostra edat, obra de creació d’Anna Estrada i Andrés Corchero, es pren el pas del temps, les pèrdues i la realitat de l’edat, amb humor i amor (Dau al Sec, fins el 21 de desembre). A una altra sala de petit format gracienca, que ara compleix deu anys d’activitat, s’hi pot veure aquests dies un espectacle valent per partida doble o triple: tracta una temàtica infantil, que involucra l’espectre autista, així com la realitat transgènere. El nom volgut, de Pau Coya i dirigida per Rebeca Del Fresno, ve amb ganes de mostrar i de debatre sense pors, per posar-ho tot sobre la taula, en aquest cas la taula escènica (La Badabadoc, fins al 13 de gener).
Al al teatre de l’Escorxador de Lleida, a inicis de gener, la cartellera tornarà, després de les vacances i els Pastorets, amb una obra peculiar i sentida, com és ‘Roosangos‘ de Gorettí Narcís Borràs, sobre la memòria a partir del fil de les modistes i els retalls, de roba i de vida
Fora de Barcelona, per exemple, al teatre de l’Escorxador de Lleida, a inicis de gener, la cartellera tornarà, després de les vacances i els Pastorets, amb una obra peculiar i sentida, com és Roosangos de Gorettí Narcís Borràs, sobre la memòria a partir del fil de les modistes i els retalls, de roba i de vida: “Converses amb la mare. Converses amb la padrina. Converses amb la tieta. La càrrega genètica que ve de generació en generació” (Sala 2 de l’Escorxador, 9 de gener). A Tarragona, per la seva banda, s’hi pot veure circ: al Teatre Tarragona, el 21 de desembre, amb Masa Madre, de la Cia. Caí, que sorgeix “de la necessitat personal de parlar del cos de la dona, de la decisió física i social de ser mare o no i de l’acceptació del pas del temps ”.
