Simó o Simeó, conegut com a Simeó el Vell, Simeó l’Estilita o Sant Simeó pel santoral catòlic, va decidir viure en solitari enfilat en una columna de setze metres, en una vall perduda entre Síria i Silícia, per estar, durant els trenta-nou anys que li quedaven d’existència, una mica més a prop de la divinitat i una mica més lluny de la banalitat del món. Luis Buñuel, a la pel·lícula Simón del desierto (1967), retrata aquest anacoreta del segle V parapetat al seu capitell dòric, assetjat per les temptacions del diable, però també pel poble fidel que, talment com un influencer paleocristià, acudia en massa a veure’l i prendre exemple del seu ascetisme prodigiós.
Des que el món és món, la temptació per fer-se fonedís, fer un pas a banda del brogit mundà, recloure’s en l’anonimat i abraçar la vida discreta, quan no l’aïllament conscienciat, ha format part de l’agenda humana. Però, com demostra l’exemple d’aquest eremita extrem, el món no sempre ho posa fàcil.
En els temps més recents, fenòmens com l’assetjament tecnològic, l’angoixa per l’esdevenidor climàtic, el despertar de la necessitat decreixentista o les pandèmies, han fet repuntar un cert prestigi d’aquesta advocació pel silenci i la invisibilitat, tradicionalment condemnada a una posició outsider, marginada d’un corrent principal que, en els nostres segles, ha tendit a concebre el crit i la proclama com a via de propagació d’idees i fins i tot de transformació social. Pierre Zaoui, professor de Filosofia de la Universitat Paris VII, a La discrección o el arte de desaparecer (Arpa, 2019), es pregunta, en aquest sentit, “com aconseguir fer-se discret en aquesta societat on gairebé tot, des del món de l’empresa fins al món de l’art, passant per la televisió i les xarxes socials, ens recorda que ésser és exclusivament ser percebut?”.
Desenganxar-se dels mòbils, esborrar-se d’X o Instagram, anar a viure prop de la natura, abaixar el ritme de les interaccions socials o abraçar teràpies o formes d’espiritualitat que cultiven el recolliment i la mirada interior, són símptomes emergents –si es vol, amb un punt urbanita i primermundista–, d’aquesta revalorització.
Contra el “supremacisme extravertit”
També, i segurament més interessant, és el canvi de paradigma sobre l’univers de la salut mental. Ancestralment, la mirada sobre aquelles persones que, per voluntat pròpia o per la seva naturalesa, tendien a l’aïllament, ha estat patologitzadora, vista com un problema. El guitarrista del grup de rock Pink Floyd, Syd Barrett, va desaparèixer del tot de l’escena pública després d’un parell de discos, mentre els seus companys triomfaven, i va viure una existència reclosa a la casa familiar, amb zero entrevistes i alguna fotografia furtiva, fins a la seva mort, l’any 2006. La vox populi sempre va atribuir el seu ostracisme a un problema mental, o al consum descontrolat de drogues psicodèliques, sense que hi hagués, però, cap evidència diagnòstica de res d’això.
Un abordatge diferent del tradicional d’aquelles manifestacions del comportament humà que tendeixen a la incomunicació pot contribuir a canviar el xip sobre el fenomen. El sociòleg francès David Le Breton, a Desaparecer de si (Siruela, 2018) –una exhaustiva planimetria de les diverses formes en què es manifesta la pulsió anònima– formula un plantejament agosarat –potser arriscat–, a propòsit de la més comuna d’aquestes manifestacions: “La depressió –ens diu– és un despreniment, una relaxació de la tensió de ser un mateix mitjançant l’abandonament de tota lluita. L’individu agafa vacances de la seva pròpia persona, no s’hi sent implicat i només la veu a través d’una broma de permanent devaluació”.
Però els laberints de la ment humana, com tot el que és personal, també són polítics. Hamja Ahsan és un artista multidisciplinari i agitador cultural DIY londinenc, que vindica en totes les seves activitats el dret a la diferència i l’apoderament dels grups condemnats a dur l’etiqueta de “minories”. Al volum Tímidos radicales (Caja Negra, 2023) –i al migmetratge complementari del mateix títol, Shy radicals, disponible a YouTube– basteix un artefacte a mig camí de la sàtira, la utopia i el pamflet antiautoritari, que enarbora la bandera de l’autisme, la timidesa i la introversió, contra un “Ordre Mundial” opressiu. En un esbós de constitució imaginari i imaginatiu, proclama la “República Popular Tímida d’Aspergistan”, que vol ser un refugi de “les successives generacions dels nostres pobles que han sofert el rebuig, la humiliació, el sotmetiment, l’explotació, la supressió, la discriminació, el desavantatge, en mans del sistema global del Supremacisme Extravertit”. Alhora, estableix que “la vida interior constituirà la base i la legitimitat de l’Estat i el govern per guiar els nostres destins”.
Bartleby o la força de l’inactivisme
Les lectures polítiques de l’anonimat, la discreció i la inacció tenen moltes arestes. Ashan, en el seu libel subversiu, ens en mostra una. Una altra, potser la més referencial per a la cultura popular moderna, la va fornir l’escriptor estatunidenc Herman Melville fa més de 150 anys. El 1853, amb el conte Bartleby, l’escrivent, va construir la figura del discret per antonomàsia. El seu protagonista és un pulcre i meticulós oficinista que és contractat per un distingit advocat mercantil de Wall Street. Però malgrat les seves formes dòcils, cada cop que rep una instrucció, la incompleix sistemàticament amb la mateixa resposta, metòdica i educada: “Preferiria no fer-ho”. Davant la desaprovació del seu cap i dels seus companys de despatx, acaba autocondenmant-se al silenci i a una vida reclosa les 24 hores en el seu lloc de feina, com un eremita autoexclòs de les temptacions del capitalisme primigeni. I, finalment, a l’autodestrucció.
Bartleby és un desobedient que adopta les formes més convencionals de l’obediència, trenca la cadena de comandament sense donar explicacions ni verbalitzar cap queixa, i és justament la manca de respostes el que fa la seva insubmissió impossible de desarticular. El seu inactivisme esdevé una forma peculiar i desconcertant d’activisme contra un ordre establert, molt més difícil de confrontar o reduir que la convencional oposició cridanera. Com apunta David Le Breton, en “fer del silenci el seu únic mode de comunicació, destrueix el vincle social” i “aconsegueix que l’abstenció funcioni com un rebuig radical del llenguatge”.
El filòsof Pierre Zaoui, a ‘La discreción o el arte de desaparecer’ veu l’anonimat com un ‘culte a la impersonalitat’ que fa d’antídot al cabdillatge dels totalitarismes
En el resistencialisme apàtic del personatge de Melville conviuen la pulsió existencialista i nihilista –un cert deixar-se anar perquè no hi ha res a fer– i també un apunt àcrata que pot entendre el silenci com una esmena al fet de prendre la paraula, entès com una forma prepolítica d’exercici del poder. Pierre Zaoui, en la seva dissecció de les bases filosòfiques de l’art de la discreció, fuig d’aquesta línia radicalitzada i més aviat sembla apuntar a un anonimat viscut com una “experiència que es desplega enmig dels altres”, com l’estatus ideal d’una “societat viva i democràtica”, perquè, “en la discreció, tothom es troba en un mateix pla d’igualtat”. I també com una mena de culte a la impersonalitat, com un mecanisme de rebuig al cabdillatge propi dels totalitarismes i del món present, marcat pel control absolut per part d’agents incontrolables. En paraules seves, la discreció seria “la forma més cabal de la democràcia finalment alliberada de tot Salvador suprem, de qualsevol Déu, de qualsevol Cèsar, de qualsevol tribú. Però els secrets d’estat i els poders anomenats justament discrecionals –és a dir, sense control i enterament sotmesos a la bona voluntat d’un sobirà invisible i policial– són també els seus enterradors més segurs”.
Viure en les coses
L’àmbit de la creació, artística i literària, ha estat sens dubte on més i millor s’ha manifestat aquesta volença per la inacció i el no-res. La literatura del segle XX apareix esquitxada de personatges que segueixen, amb variacions diverses, el patró de l’escrivent de Melville, espectadors passius empesos per l’onatge d’un entorn indòmit amb el qual semblen renunciar a col·laborar o resistir-s’hi: des dels individus que pul·lulen pels textos de Virginia Woolf o Frank Kafka o l’Ulrich de L’home sense qualitats (1930) de Robert Musil, que deambula amb el seu far niente inexplicable per una Viena imperial en fallida.
L’escriptor barceloní Enrique Vila-Matas, va compendiar a Bartleby y companyia (Anagrama, 2000) una desordenada i personal enciclopèdia del silenci literari, el que anomena “literatura del no”, confegida en forma de les notes al peu de pàgina d’un text principal inexistent. Hi conviuen artistes que deixen de produir obra, com el conegut cas de J. D. Salinger, qui, després de revolucionar la novel·la i la narrativa breu nord-americana de la segona postguerra mundial, va fer de la seva desaparició pública i la renúncia al seu llegat literari gairebé una marca personal. D’altres que, malgrat projectar-se com a artistes, no arriben mai a produir res. I d’altres que, malgrat haver deixat un rastre creatiu avui tingut per monumental –com el mateix Kafka o el filòsof Ludwig Wittgenstein– semblen haver-ho fet desproveïts de cap voluntat d’autoria, des de l’anonimat i la grisor discreta d’un oficinista que omple impresos oficials.
De la convivència complexa entre individu i entorn que pot abocar a deixar de manifestar el primer en constatar la força superior del darrer, ens en parla Franz Kafka, el qual, als seus Diaris (1930), deixa escrit: “En el teu combat amb el món, recolza al món”
El silenci literari pot arribar per manca d’inspiració o autoconsciència crítica de les limitacions personals, com el cas de l’escriptor mexicà Juan Rulfo, que –fos o no una boutade– deia que havia deixat d’escriure perquè s’havia mort “el meu oncle Celerino”, que era qui li explicava les històries. Però no són pocs els casos en què el gaudi de l’experiència acaba sent més poderós que la seva recreació en paraules o imatges, fins al punt de renunciar a seguir produint-les. El poeta Artur Rimbaud ho va fer amb 19 anys, per abraçar una vida errant i aventurera, en constatar –escriu Vila-Matas– que “els gaudis peculiars de la sintaxi van ser anul·lats pels que proporcionen la política i el comerç”. O el dadaista Marcel Duchamp, que justificava el seu ostracisme creador perquè es dedicava a jugar als escacs.
D’aquesta convivència complexa entre individu i entorn que pot abocar a deixar de manifestar el primer en constatar la força superior del darrer, ens en parla també Pierre Zaoui, quan cita a Kafka, el qual, als seus Diaris (1930), deixa escrit: “En el teu combat amb el món, recolza al món”. Josep Palau i Fabre, en els versos finals dels seus Poemes de l’alquimista (1948) –significativament titulats “Comiat”– tradueix a belles imatges el plantejament kafkià i deixa una proclama explícita en defensa de la renúncia a expressar-se: “¿On podré dir la mort, sinó en la meva mort, morint-me? / La resta són paraules… / Res no sabré ja escriure de millor / Massa a prop de la vida visc / Els mots se’m moren a dins / i jo visc en les coses”.
El “lliurament secessionista”
La renúncia al jo pot arribar per admiració respectuosa a l’entorn, però també per fatiga i una certa rendició. Vila-Matas menciona Oscar Wilde, qui va dir en una entrevista: “Quan no coneixia la vida, escrivia; ara que conec el seu desencant, no tinc res més per escriure”. I en efecte, l’autor irlandès va passar el tram final de la seva existència en estricte silenci literari, entregat a la bohèmia parisenca.
En el món liberal d’avui, en què l’acció s’ha erigit en un valor econòmic i polític difícil de discutir, la inacció volguda pot arribar a ser una arma per intentar-ho. L’escriptora i artista visual barcelonina Camila Cañeque, que va morir a principis d’aquest 2024, va vindicar en gairebé totes les seves instal·lacions la fatiga causada per l’acceleració i el productivisme permanent, mitjançant la inactivitat absoluta. Particularment en la sèrie Dead End (2013), en què es mostrava estirada la terra, sense fer res, durant hores i hores, abillada amb un descontextualitzador vestit flamenc, en diversos espais públics bulliciosos de la geografia dels Estats Units.
En un article que va publicar fa sis anys a la revista Jot Down, titulat “Compartir intemperie”, Cañeque reflexionava al voltant d’una de les expressions més eloqüents de l’ostracisme i la inactivitat dels nostres dies: el sensellarisme, llegit com una forma de rebuig de la societat, però que també pot arribar a ser de rebuig a la societat, o ambdues coses alhora. Ho fa explicant la història d’un personatge conegut com a Albert Bushwick, un homeless que, talment com un estilita contemporani, viu des de fa més de fa més de mig segle –n’hi ha constància des del 1971– en una cantonada del districte de Brooklyn (Nova York), al barri que li dona malnom. De la mateixa manera que Simeó el Vell fa quinze segles, Albert ha esdevingut una atracció popular, amb desenes de fotografies d’ell publicades a internet, grups de seguiment a les xarxes socials, i fins i tot té un landmark exclusiu, una d’aquestes fites per localitzar indrets de Google Maps on les usuàries deixen valoracions i comentaris. Però Albert no fa res, roman sempre al mateix lloc i sembla que no té contactes amb altres persones. Aquest voyeurisme mediàtic sens dubte discutible ha tingut un algun efecte bumerang interessant –assenyala Cañeque–, com el fet d’haver esdevingut, gràcies al seu immobilisme extrem, “un testimoni paradigmàtic de l’especulació immobiliària” i el procés gentrificador al barri que l’envolta.
Vila-Matas, a ‘Bartleby i compañía’ assenyala la no escriptura com “la més pertorbadora i atractiva de les literatures contemporànies”, l’única que “es pregunta què és l’escriptura i on és”, l’única que, des de “la pulsió negativa” pot assenyalar el camí de “l’escriptura que ha de venir”
Però l’autora veu també en l’exemple d’Albert Bushwick un model gairebé pur i perfecte d’expressió mitjançant la inexpressió total. “Albert no afirma. La seva immobilitat no és un projecte com a tal perquè no existeix la recerca conscient d’un resultat, ni d’un reconeixement hipotètic, sinó que el lliurament secessionista és, simplement, la seva condició”, escriu. Però aquesta manca absoluta de comunicació transmet, paradoxalment, un missatge poderós, segurament pel fet d’exhibir-se públicament. Dit per Cañeque, “mentre la seva època consolida la desafecció, els no valors, el soft i el líquid, ell és un home d’estructura fèrria, ferma i tenaç, aferrat al valor nul del seu estatge. Fidel a l’ideal de l’absolut, el mètode d’Albert aconsegueix l’abolició del que és relatiu”.
La potència transformadora del silenci i la inactivitat té un indubtable atractiu. Vila-Matas, en la introducció de les seves notes sobre la qüestió, assenyala la no escriptura com “la més pertorbadora i atractiva de les literatures contemporànies”, l’única que “es pregunta què és l’escriptura i on és”, l’única que, des de “la pulsió negativa” pot assenyalar el camí de “l’escriptura que ha de venir”.
Però aquesta posició davant del món conté també, és clar, una flagrant paradoxa. La manca d’explicacions fa que els possibles missatges de l’ostracisme siguin només interpretables a través de lectures d’altri, per tant, hipotètics. Només qui vol comunicar pot prestar la veu a qui aparentment no vol fer-ho. Però, alhora, no és igualment contradictori fer visible a qui, com el mestre de la pandereta de Bob Dylan, ha optat per desaparèixer a través dels anells de fum del seu pensament i entre les ruïnes boiroses del temps?
