Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Pau Vidal, músic i compositor

"La tradició musical és una línia contínua que ens permet aprendre del passat per poder fer noves propostes"

/ Montse Giralt

Pau Vidal (València, 1988) és el flautista, saxofonista i compositor que hi ha al darrere de Tarquim, un projecte musical que beu de la tradició per ampliar les fronteres musicals. El divendres 18 de setembre es va presentar el seu últim treball, A Cuba (Say It Loud Records, 2020), un àlbum de vuit temes on l’artista valencià ha volgut homenatjar la música i els músics tradicionals cubans. Si en el seu primer disc, Mar endins (Taller de Músics, 2016), el focus el va posar en les formes de cant tradicionals valencianes, A Cuba és una aposta per ritmes caribenys com el danzón, la descarga o el txa-txa-txa. El públic podrà gaudir del disc en directe el pròxim dissabte 26 de setembre en el marc de les festes de la Mercè de Barcelona. A més, l’artista valencià demostra el seu vessant més polifacètic posant la signatura a la banda sonora de la pel·lícula La mort de Guillem, que s’estrena a l’octubre i que narra la història de Guillem Agulló, un jove antifeixista valencià assassinat per neonazis. Parlem amb ell del país caribeny, de la tradició i de la situació del panorama musical, entre d’altres.


Per què ‘A Cuba’?

A Cuba és el tancament d’un cicle i l’obertura d’un altre, en el sentit artístic. El disc és el resultat d’anys d’estudi de les tradicions musicals afrocubanes i és, sobretot, un agraïment a totes les persones que m’han ensenyat tant a l’illa i que em van obrir les portes de les seues cases i van compartir el seu coneixement amb mi. També és el resultat del procés creatiu que seguisc amb el projecte Tarquim, que és l’estudi de les músiques populars i folklòriques i a partir d’allí crear un univers propi, una manera de crear cançons vinculada a l’avui.


En l’aspecte musical, què és el que més et va marcar de la teua estada a Cuba?

Vaig anar a Cuba perquè ja tenia una inquietud molt forta per aquesta música i vaig pensar que l’única manera de conéixer la història de la música era anar allà. Crec que el que més em va marcar va ser, per una banda, la quantitat de música que hi havia en qualsevol espai. Cada dia podia anar a veure un parell de concerts de músics d’alt nivell. I d’altra banda, les tradicions folklòriques afrocubanes, moltes vegades lligades a la religió. L’element musical, i en especial rítmic, d’aquestes tradicions està molt més present i molt més viu; potser més que al País Valencià, per exemple, on la música tradicional continua sent molt residual.


Tant a ‘Mar endins’ com a ‘A Cuba’, la tradició musical hi té un paper fonamental. Per què aquest pes de la tradició, si finalment les teues peces no es poden considerar música tradicional?

Per mi és important remarcar que no tinc cap mena de connexió amb les tradicions folklòriques valencianes. Com a context, podem dir que es tracta d’un món encara xicotet. Des de fa uns anys s’ha intentat recuperar i ara s’ha començat a conéixer gent com Pep Gimeno Botifarra, que ha portat la música tradicional valenciana a un altre nivell de popularitat; però hi ha moltes altres figures que durant molts anys han estat mantenint la tradició viva sense cap mena de suport. Per tant, el primer disc és una mena de reflexió: com pot ser que jo, sent valencià, no conega la nostra tradició musical? Tenia la necessitat de conéixer eixe món. I quan vaig començar a estudiar-lo i a investigar-lo, em vaig adonar que era un món molt ric, una font de coneixement brutal. Aquest fet estava lligat a la gent gran, a la transmissió oral, ja que es tracta d’una música molt poc institucionalitzada. L’únic arxiu de música popular valenciana és la Fonoteca de Materials Valenciana, un arxiu creat als huitanta per persones properes a Al Tall, on es van gravar les persones majors cantant cançons populars. Allò va ser una revelació. A poc a poc vaig anar aprofundint en les diferents tradicions musicals i em vaig adonar que hi havia trets que no eren només valencians, sinó que hi ha una connexió molt gran amb la resta de la Mediterrània, que formem part de la cultura mediterrània, amb totes les diferències musicals que també hi ha entre València, Macedònia o Algèria. En definitiva, va ser com obrir una porta a començar a escoltar moltes músiques folklòriques no provinents de la tradició occidental, totes les mal anomenades world music. A Cuba, al final, no deixa de ser fruit d’aquest interés per les coses que fan les persones majors.


Però quasi sempre es veu la tradició com un símbol de l’immobilisme, també en el context cultural…

“Una de les coses que més m’agrada de Cuba és que la tradició no és una cosa del passat. La tradició és lineal, està viva, no és una cosa que queda allà i vas a visitar com si es tractara d’un museu”

Una de les coses que més m’agrada de Cuba és que la tradició no és una cosa del passat. La tradició és lineal, està viva, no és una cosa que queda allà i vas a visitar com si es tractara d’un museu. Així esdevenen projectes musicals que són de l’avui però que parteixen de la tradició. En comparació, a la música valenciana sí que va haver-hi un trencament i es van perdre les arrels i el coneixement tradicional, diria que molt lligat a l’aparició de la ràdio. I el que passa avui, musicalment, té poc a veure amb aquesta tradició. A Cuba no. Un dels grups del moment allà és Osain del Monte, una formació de percussió i veu basada en la rumba folklòrica tradicional. Crec que això és el més interessant de la tradició: no és una qüestió de defensar a ultrança el passat, sinó que és una línia contínua que ens permet aprendre del passat per a poder fer noves propostes. I, sobretot, és una font de coneixement.


Al primer disc et vas envoltar de músics valencians de la talla del Pep Gimeno ‘Botifarra’, Efrén López, Josepa Blasco o Josep Aparicio ‘Apa’. Entre els músics que han participat d’aquest ‘A Cuba’, n’hi ha cinc del país caribeny. Què creus que han aportat al projecte?

Per a mi era bàsic que hi haguera gent cubana al disc. No tenia sentit fer-ho sense ells, ja que saben molt més que jo d’aquesta música. Ivan Melon Lewis va revolucionar el món del tumbao amb la timba i és una eminència. Reinier Elizarde Negrón, per exemple, era el contrabaixista de Pupy y Los que Son, Son, una banda emblemàtica cubana. Així que els ho vaig proposar i em van dir que sí. A més, també hi participen músics cubans establerts a Barcelona, als quals ja coneixia i també admirava des de feia temps, com Yadira Ferer, la cantant del disc, amb qui vaig estudiar a l’ESMUC, o Carlos Sarduy, que és un dels millors trompetistes d’aquest tipus de música del món, diria. I Diego Coppinger, que l’he conegut més recentment. Era bàsic que hi participaren, perquè les cançons, a escala compositiva, són relativament senzilles, ja que volíem arribar a l’estudi sense assajar per a captar la frescor que caracteritzen molts dels discos d’aquesta música i, per tant, necessitava gent que coneguera l’estil.

"La tradició musical és una línia contínua que ens permet aprendre del passat per poder fer noves propostes"
“Des de fa un temps vaig començar a fer produccions amb el ‘sampleig’ com a base, intentant aprendre una altra manera de fer música que no fora a través de l’instrument” |Montse Giralt


I després de tot el procés creatiu, arriba el moment de la presentació, que ha caigut al bell mig de la pitjor pandèmia dels últims cent anys. Com està anant la presentació en les circumstàncies actuals?

És curiós perquè la situació és molt complicada, però alhora tenim la sort de poder tocar en les festes de la Mercè el pròxim dissabte 26 de setembre. Tocar a la Mercè amb el disc acabat d’eixir és un regal. També prendrem part al Say It Loud 2020, que se celebra el novembre a Barcelona. Però la Mercè o el Say It Loud són un dia i haurem de veure com va pròximament. Intente ser molt curós, perquè no soc metge ni epidemiòleg, però hi ha coses que costen d’entendre: hi ha dificultats per a fer concerts encara que s’acomplisquen totes les mesures sanitàries, però després et trobes avions, trens o bars plens. El cop que ha rebut la cultura ha sigut molt fort i les ajudes que ha rebut són irrisòries. Cal una aposta molt forta per la cultura i un canvi de paradigma que la pose al centre de la societat. Durant el confinament hem vist com d’important ha sigut la música, el cine…


Justament, en ple confinament, el Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC), entre d’altres, va llançar una campanya en la qual reivindicava el paper de la cultura per a fer front a la crisi. Quina opinió tens respecte a moviments com el de l’SMAC?

“El cop que ha rebut la cultura ha sigut molt fort i les ajudes que ha rebut són irrisòries. Cal una aposta molt forta per la cultura i un canvi de paradigma que la pose al centre de la societat”

La creació de l’SMAC era absolutament necessària. La pregunta és com no va existir abans, ja que no hi havia un sindicat de músics com a tal. I és necessari no solament per a aconseguir que la cultura siga valorada com tal, sinó per dignificar les condicions materials de la gent que treballa en el món de la música. Que ens donen d’alta en la seguretat social quan ens contracten, que no hàgem de ser autònoms per a poder tocar, salaris mínims… drets molt bàsics en altres sectors però no en aquest.


Si hagueres de triar una cançó del disc, quina seria?

Hi ha una cançó a la qual tinc molta estima, que és el “Son para los muertos“, perquè és una de les primeres vegades que escric una lletra i és una cançó important per a mi. A més, pels comentaris que he rebut de la gent, és una cançó que ha connectat amb el públic. Però n’hi ha una altra, “La esperanza de amar“. Es tracta d’un danzón, un estil i una dansa de la música popular cubana, un estil antic. Es diu “La esperanza de amar” perquè a l’Havana hi havia un espai de trobada amb aquest nom on s’ajuntaven avis i àvies molt grans per a ballar. A més, és curiós, perquè a la sala principal tenien una foto de Richard Egües, un dels flautistes més emblemàtics de Cuba, com si fos un referent. I crec que aquesta cançó em transporta als moments que vaig poder compartir amb ells.

"La tradició musical és una línia contínua que ens permet aprendre del passat per poder fer noves propostes"
“Cal una aposta molt forta per la cultura i un canvi de paradigma que la pose al centre de la societat” |Montse Giralt


Tarquim té una pota molt clavada a la tradició, però també has fet públic el teu vessant com a compositor de ‘beats’ de hip-hop. Com s’explica aquesta dicotomia?

Crec que el problema està en el fet que m’agraden moltes coses. En realitat no és un problema, però no hi ha temps per a aprendre-ho tot. Des de fa un temps vaig començar a fer produccions amb el sampleig com a base, intentant aprendre una altra manera de fer música que no fora a través de l’instrument. Sempre m’ha interessat el procés de creació de beats i m’han agradat productors com J Dilla, Madlib o Pete Rock. Va començar com un joc, com una cosa que em permetia desconnectar de l’estudi i de l’instrument però alhora fer una cosa creativa. I del joc, vaig passar a dedicar-li cada vegada més temps i ser més exigent, fins que tot el treball va esdevindre una mixtape que porta per títol A Tribute to Dorothy Ashby [Ashby va ser una arpista de jazz i de soul dels seixanta], que no es va arribar a editar físicament però que sí que vaig publicar a les meues xarxes. I gràcies a això, actuaré al Periferia Beat el pròxim dijous 8 d’octubre a Barcelona.


Tot just ara s’està preestrenant la pel·lícula ‘La mort de Guillem’, en la qual has participat posant-hi la banda sonora. Quina ha estat la teua experiència treballant amb un tema tan sensible per una part del poble valencià?

Que m’oferiren aquest regal, perquè ha estat un regal, ha sigut molt important per a mi. Per a tota una generació de joves d’allà, la història del Guillem l’hem tingut molt present: des de la presència de l’extrema dreta al carrer fins a la violència política exercida per la dreta, que també hem viscut. La música de la pel·lícula és un encàrrec que em van fer perquè el director, Carles Marquès-Marcet, havia escoltat Mar endins i va pensar que podria encaixar en la pel·lícula. Així va sorgir la proposta, que he acabat materialitzant de la mà de músics com Efrén López, que també va participar en el meu primer àlbum.