“M’agradaria poder quedar-me aquí, però només ho puc fer regularitzant la meva situació i amb una feina. Si no, tinc clar que Déu va crear el món i el va fer molt gran. Hi haurà altres llocs on podré anar”. Aquestes són les paraules de Koita. És d’origen malià i va marxar del seu país per provar sort a Europa. Va arribar fa tres mesos a Màlaga, però ara viu a la ciutat de Barcelona. La frontera sud de l’Estat espanyol la va superar, com tots els seus companys, amb una ordre d’expulsió sota el braç. Com ell, Bayire, provinent de Burkina Faso; Bahoury de Guinea-Conakry; o Famara de Gàmbia, van arribar a la ciutat amb autobusos des de diverses localitats d’Andalusia.
“Al sud ens van dir que, quan arribéssim a Barcelona, efectius de Creu Roja ens estarien esperant i ens acollirien. Però, en arribar aquí, no hi havia res del que esperàvem. Ningú ens esperava”, explica Koita. Bahoury i Famara es van trobar en la mateixa situació fins que, després de diversos dies dormint al carrer, van contactar amb les activistes d’Emergència Frontera Sud Barcelona. “Jo només parlo francès i walaf. Aquí la gent no parla francès. Et deixen enmig d’una ciutat que no coneixes, en un sistema que no coneixes i ningú et guia. Estàs sol”, afegeix Koita. Tanmateix, a través d’aquesta xarxa d’activistes, han aconseguit un lloc temporal on dormir, menjar, així com la informació necessària per a tramitar les demandes d’asil.
La història de Nebon -nom fictici, ja que no vol revelar la seua identitat-, de la Costa d’Ivori, és molt pareguda a la de Koita. Va arribar a Motril, on diverses professionals de Creu Roja li preguntaren a quina ciutat volia anar. Després d’elegir Barcelona, el pujaren a un autobús fins a una de les seus que té l’organització a la ciutat catalana. “Al despatx de Creu Roja, ens donaren 80 euros perquè no ens quedàrem a Espanya”. “Vaig dir que no necessitava diners, sinó un lloc un poder refugiar-me, però em respongueren que no era possible”, recorda. Nebon i tres companys més van agafar els diners i es dirigiren cap a una estació d’autobusos de Barcelona. “En arribar a l’estació, va aparèixer un agent i ens va donar un paper amb els telèfons de diverses organitzacions. Vaig cridar a entitats de Madrid, Sevilla i Màlaga, però no em contestaven. Finalment, vaig cridar a València, on l’organització València és refugi em va respondre”, relata Nebon, qui ara forma part d’aquest col·lectiu i es troba a l’espera de què el Ministeri de Treball i Migracions l’aprove la sol·licitud d’asil.
La gestió de Creu Roja
Durant el mes d’agost de 2018, diversos col·lectius i xarxes d’activistes en defensa dels drets humans van fer pública una campanya, sota el nom d’Acogida digna, on denunciaven negligències i males pràctiques de Creu Roja durant l’acollida i l’acompanyament de les persones que arriben al sud. “Aquest estiu agafaven les persones, les ficaven en autobusos i les abandonaven en qualsevol ciutat d’Espanya”, denuncia Paola Arenas, membre de la xarxa Emergència Frontera Sud a Motril, una xarxa d’activistes independents que, de forma coordinada, donen suport a les persones migrades, tant a la frontera sud com a altres ciutats de l’Estat.
Arenas es refereix al servei d’autobusos que la Creu Roja organitza des de Màlaga, Motril i Algesires cap a altres ciutats de l’Estat, com València, Madrid, Barcelona, Saragossa o Bilbao, destins que poden escollir les persones migrades per tal de seguir el seu trajecte. L’organització ha d’oferir acompanyament i assessorament en el trànsit i rep finançament de l’Estat per poder gestionar els autobusos i estar present durant les acollides, mitjançant les subvencions que convoca el Ministeri de Treball per al desenvolupament “d’actuacions d’interès general en matèria d’estrangeria destinades a afavorir la convivència i la cohesió social”.
A l’informe “Malas prácticas de operadores ante el Ministerio de Trabajo”, de la campanya Acogida digna, es quantifica que, només durant el passat mes d’agost, van arribar “almenys 24 autobusos amb un total de més de 1.500 persones”
A l’informe “Malas prácticas de operadores ante el Ministerio de Trabajo”, de la campanya Acogida digna, es quantifica que, només durant el passat mes d’agost, van arribar “almenys 24 autobusos amb un total de més de 1.500 persones”. Així mateix, també denuncien la incapacitat de coordinació en la gestió de les sortides i arribades dels autobusos per part de Creu Roja, amb mancances en els sistemes de recepció en les ciutats de destí. En alguns casos, aquesta desorganització comportava un desconeixement absolut de l’arribada d’aquestes persones i, per tant, no hi havia ningú que les esperés. “Davant d’aquesta situació, activistes que ja ens coneixíem vam crear un grup de Telegram per avisar de la sortida d’autobusos i, així, estar preparats per a poder rebre’ls”, relata Arenas.
La Creu Roja va començar a posar en funcionament els autobusos des de diferents ciutats d’Andalusia, perquè “el sistema de línies regulars es va col·lapsar”, argumenta Òscar Barbero, referent de programes de migrants i refugiats de l’entitat. Al principi, s’utilitzaven les línies regulars dels autobusos que arribaven a les diferents estacions, però després, com no eren suficients, van passar a contractar els autobusos. “Vam decidir que aquestes persones no podien anar pel món sense acompanyament”, relata el membre de Creu Roja, qui també reconeix que hi ha hagut una descoordinació durant les arribades: “Ha pogut passar que algunes persones s’hagin trobat sense suport a l’arribada”. “Al principi tot era un caos”.
El servei d’acollida compta amb una primera fase de detecció del nivell de vulnerabilitat de la persona arribada, amb l’objectiu de determinar el circuit d’acollida. Arribades aquí, dones i menors són derivades directament als centres d’acollida, seguint els protocols establerts. “Malauradament, per a la immigració irregular adulta, sense uns paràmetres concrets de vulnerabilitat, és molt difícil tenir recursos. Generalment aquestes persones tenen el perfil d’home jove i fort i el que volen és treballar”, explica Barbero.
La presidenta de València és refugi va molt més enllà i critica que, encara que sí que es financen alguns autobusos on les persones van acompanyades per alguna voluntària i, per tant, rebran el suport d’alguna organització quan arriben a la ciutat de destí, en molts altres “es troben completament sols”. “Una vegada arriben a les ciutats, paren l’autobús i ací et quedes”, lamenta. Martínez també denuncia la intervenció que es fa amb les menors d’edat. Quan arriben, se’ls realitza una inspecció mèdica, però “en moltes ocasions, malgrat que els xiquets avisen que són menors, no se’ls fa cas”. En la mateixa línia, Nebon relata que, junt amb ell, hi havia diversos menors, però “a tots ens tractaven igual”.
La presidenta de València és refugi va molt més enllà i critica que, encara que sí que es financen alguns autobusos on les persones van acompanyades per alguna voluntària i, per tant, rebran el suport d’alguna organització quan arriben a la ciutat de destí, en molts altres “es troben completament sols”
A Nebon, la Creu Roja li va realitzar un tractament mèdic quan va arribar a Motril, però “no va ser adequat”, afirma. Recorda que les membres de l’entitat van facilitar un telèfon mòbil a aquelles persones que tenien familiars en altres països d’Europa, però la resta no va rebre cap suport. “Considere que l’entitat s’hauria d’haver fet càrrec de nosaltres, però no va ser així. El personal ens va preguntar per què veníem a Europa, si no teníem a ningú”. “I ens digueren que no podíem quedar-nos, perquè tots els llocs eren plens”, conta.
L’organització València és refugi va començar a tindre constància d’aquesta pràctica a finals del passat mes de juny, quan va arribar un autobús amb entre 25 i 30 persones a la ciutat de València. “Les persones migrades arriben a Andalusia, on estan menys de 72 hores en un Centre d’Atenció Temporal a Estrangers (CATE) i després els fiquen en aquest vehicle”, assegura Ana Isabel Martínez, presidenta de València és refugi. Tanmateix, després d’iniciar-se la campanya Acogida digna, “ja no s’ha detectat l’arribada de cap autobús més”, matisa. A la capital valenciana, només hi queden quatre persones que arribaren a la ciutat mitjançant els autobusos de Creu Roja. D’aquestes, dues estan vivint en un alberg, mentre que les altres formen part del projecte d’horts socials i ecològics Fent Camí de Natzaret, poble de l’Horta de València, que els ofereix un pis tutelat on poder viure i un treball al camp. “En realitat, no és una iniciativa dirigida a persones refugiades, però ens fan el favor. La riquesa de València és refugi és el treball en xarxa”, postil·la Martínez.
A Barcelona, les arribades van començar a ser detectades per les activistes a l’estació del Nord. “Ens plantàvem a l’estació i vèiem un bus ple. Companys de la Creu Roja els donaven un xandall i un entrepà. Al final, observem que alguns marxen amb ells i, lamentablement, uns altres, quatre o cinc, es queden allà amb un paper amb informació sobre el Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER), albergs…”, explica Babou Bassono, membre d’Emergència Frontera Sud Barcelona.
Després de sis mesos, una trentena de persones migrades s’ha dirigit a la xarxa d’activistes. Tots ells són homes joves, subsaharians, de països com Mali, Burkina Faso, Senegal, Gàmbia, Camerun, Guinea, Sudan o Eritrea. El grup d’ara no és el mateix que el que hi havia al principi. Alguns han marxat a Lleida per intentar trobar un treball al camp o han tornat al Sud, mentre que uns altres, després de tres mesos d’espera, han aconseguit una plaça en un alberg. “El problema, però, és que les places dels albergs són temporals també, i ara ens estem trobant que ens arriben persones que després de tres mesos es queden de nou al carrer”, matisa Bassono.
Descoordinació i desconeixement
Des de l’Ajuntament de Barcelona, expliquen que cap administració de l’Estat, ni de la Generalitat els va avisar de les arribades dels autobusos. “Quan vam detectar les arribades, la reacció i la coordinació amb la Creu Roja va ser molt ràpida, donant resposta en primera instància a les persones més vulnerables, sobretot, dones víctimes de tracta i persones malaltes. No sempre ha estat possible donar resposta a tothom, i sabem que hi ha hagut disfuncions”, comenta Ignasi Calvó, coordinador del Pla Ciutat Refugi, desplegat a Barcelona el 2015. “Estem afrontant les arribades des de les ciutats, sense competències ni recursos afegits, i l’Estat i la Generalitat estan desapareguts”, afegeix Calvó. Segons el coordinador de Ciutat Refugi, l’Estat espanyol continua fent la mateixa política d’acollida des del 2010, quan arribaven al voltant de 3.000 persones migrades. “Ara n’arriben 60.000 i no ha canviat res. El problema principal és que tenim una llei d’estrangeria racista, i si no abordem aquest tema de forma estructural i des de la multilateralitat, no ens en sortirem”, remarca.
Jaume Durà, coordinador de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) al País Valencià, aplega a la mateixa conclusió: “El que està passant a les costes és el que ja havíem advertit. És a dir, l’externalització de les fronteres, el tancament a Turquia, Grècia, Malta i Itàlia comporten un augment d’arribades a les costes espanyoles.” Segons CEAR, l’arrel de les mancances més greus del sistema d’acollida és l’augment d’arribades sense cap organització prèvia, provocant així que els perfils més vulnerables no es tracten de manera correcta.
El govern espanyol només va concedir l’estatut de refugiada a 595 persones, registrant-se així una disminució de les resolucions positives. En el 2016, el 67% de les persones amb un expedient resolt van aconseguir l’estatut o la protecció internacional, mentre que en 2017 la xifra es va reduir fins al 35%
L’Agència de l’ONU per a Refugiats (ACNUR), a desembre del 2018, va quantificar que han arribat 62.479 persones a territori espanyol per la frontera sud, superant en més del doble les de desembre de 2017 -28.349-. “El fenomen no és nou, però la magnitud sí. A Catalunya, hem estat receptors de més de 4.000 persones des del 16 de juny”, indica Barbero. En concret, segons l’últim informe CEAR, l’Estat espanyol va rebre 31.120 persones sol·licitants de protecció internacional en 2017. Per primera vegada, va ocupar el sisè lloc entre els països de la Unió Europea que més sol·licitants van atendre. No obstant això, el govern espanyol només va concedir l’estatut de refugiada a 595 persones, registrant-se així una disminució de les resolucions positives. En el 2016, el 67% de les persones amb un expedient resolt van aconseguir l’estatut o la protecció internacional, mentre que en 2017 la xifra es va reduir fins al 35%.
De les més de 4.200 persones ateses per la Creu Roja a Barcelona, prop de 800 han estat acollides temporalment en alguns dels seus centres. Un terç, es pensa que es troba en situació de trànsit cap a altres països, un altre 30%, segons l’entitat, té contacte i suport real a la ciutat o proximitats, i un altre terç, entre 1.000 i 1.100 persones, ha hagut de buscar-se la vida a través d’altres recursos, de xarxes pròpies o d’iniciatives de la societat civil. Al País Valencià, CEAR, l’ONG Accem i Creu Roja quantifiquen que al llarg del 2017 només s’han acollit a 484 refugiades.
“Hi ha un volum molt gran de persones que dormen als parcs de la ciutat. Això de la situació de trànsit no cola, els controls per passar la frontera cap a França són terribles. Estan aquí, alguns se’n van cap a Almeria o Lleida per treballar als camps, però després tornen. La gent s’inventa solucions, però la situació és molt preocupant”, comenta Babou Bassono.
Casa Àfrica i la resposta d’un barri organitzat
Des de l’estiu, les activistes d’Emergència Frontera Sud Barcelona han tirat de xarxes de col·lectius i contactes per tal de donar suport, assessorament, allotjament i menjar a aquelles persones que no entraven al sistema d’acollida de les entitats.
Actualment, les persones acollides en el marc d’Emergència Frontera Sud es troben ubicades a Casa Àfrica, al Poble Nou, amenaçada de desallotjament ara fa una setmana. Segons Bassono, les veïnes i entitats del barri s’han bolcat en la seva lluita. “No és el mateix veure als germans lluitant sols, que veure’ls lluitant amb tot un barri”. Són les veïnes qui ofereixen menjar als joves, entitats com Can Filipa que els ensenyen castellà, i la gent del barri qui els convida als partits de futbol i activitats d’oci. “Un barri és capaç d’oferir tot el que no ofereix l’administració. I sense diners. Així que no ens diguin més que no hi ha recursos, el que no hi ha és voluntat”, conclou Bassono.
