Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Els somnis també hivernen

Fa fred fora, però ja ens arriba més llum, les gallines tornen a pondre, i a la nit comença el festival del dolor i la queixa, planyen els gats perquè no els donen allò que volen, o ploren perquè saben com els tocarà bregar per aconseguir-ho? Les rosades pardes et fan rompre el terra mentre bufes jugant amb el baf que exhales, fugen els tords (Turdus philomelos), que a primera hora baixen a les hortes a buscar els cucs, els trossos de figues que han arribat fins a l’hivern o algun brotet de verd que ha enganyat el sol del migdia.

Quan sent cruixir el gel, a l’herba o al camí, i mouen els tords esglaiats, em ve moltes vegades al cap aquell caçador que anava per la taigà guiant Vladimir Arseniev i la seua colla d’exploradors perquè pogueren cartografiar la Sibèria oriental, em ve al cap com més fred tinc, perquè no hi ha més gran estímul que el ridícul, com m’he d’acovardir jo per aquesta fresqueta si Dersu Uzala i els hezhen vivien (algun descendent viurà encara) sota els trenta graus sota zero? Si Dersu no és prou, m’intente arrimar una mica a la pell de Viktor Frankl i a la de tota aquella gent a Thersienstadt, Auschwitz o Dachau, que no sé d’on podien traure la força per a fer una altra passa entre la neu, carregats de pedres o de travesses per a les vies amb un tros de cuir com a sabata i un got d’aigua bruta calenta com a aliment.

Cal tindre moltes ganes de viure o quelcom indelegable a fer, una necessitat imperiosa, una tasca ineludible que t’estira més enllà de la teua voluntat, per a fer aqueix pas més, per a posposar la baixada de braços. A aquella gent, en aquells camps, només els salvava això, o ser capaços de confiar en una millor sort en una altra vida. Ell, Viktor Frankl, ho enraonava mitjançant la “logoteràpia“, agafant “Logos” com a sentit explicava que la primera força motivadora per a les persones és la lluita per trobar raons de ser. En canvi, Sigmund Freud ho basava tot en la “recerca de plaer” i l’altre filòsof imperant de l’època a l’Europa central era Alfred Adler i ell parlava de la “voluntat de poder”. La discussió encara no està resolta.

Quan vull fer comptes i sospesar realment si paga la pena la vida –conscient i crítica– en un indret com el nostre enfront d’allò que ofereixen les ciutats o els àmbits urbans, sempre acabe arribant al mateix indret: a la vida urbana hi ha tants estímuls que és difícil triar

És difícil no avergonyir-se de les nostres pors i de les nostres frustracions quan traiem el cap pel periscopi de la nostra opulència i ens comparem, tramposament, amb aqueixes vides i experiències. Com justificar els maldecaps per no ser capaços de portar la comptabilitat al dia o les cabòries per percepcions o sensacions que ens encomanen la convivència i el dia a dia?
Quan vull fer comptes i sospesar realment si paga la pena la vida –conscient i crítica– en un indret com el nostre enfront d’allò que ofereixen les ciutats o els àmbits urbans, sempre acabe arribant al mateix indret: a la vida urbana hi ha tants estímuls que és difícil triar. Un clau ocupa de seguida la buidor d’un altre que cau traumàticament o pel seu pes, i si això no passa, pots anar qualsevol nit a qualsevol concert, veure alguna pel·lícula o anar al teatre.

En canvi, al nostre món rural, al nostre ritme, el que li passa és justament el contrari. La vida és molt més pesada i lenta, no tan lleugera com la de Kundera, depenem molt de les condicions climatològiques, de l’entorn físic. Si no et passes el dia davant de la pantalla, és molt difícil abstraure’t d’això. A més a més, el cercle de relacions és molt més estable, no hi ha tanta gent que entre i surt de les nostres vides, no és tan fàcil tindre en la mateixa setmana dues conversacions noves, ni per a bé, ni per a mal, així que és molt més fàcil varar-se com una balena en qualsevol d’elles. A sobre, els nuclis socials i culturals són els que són i no pots evitar els retrobaments amb els seus terrabastalls emocionals i els flaixos-back que comporten… Es perd molt de temps replantejant-se la mateixa pregunta, molta energia per tal d’entendre com és que no tenim energia…

Cert, és veritat, porguem:

Hui he baixat al cinema a un centre comercial. A Castelló ja no queden sales fora d’aquests temples contemporanis. He gaudit molt amb la pel·lícula de Jose Luis Cuerda Tiempo después (boníssim el pastor, la joventut rebel i el rei… No el tancaran a Gabino Diego?) però no puc evitar sentir-me un borreguet al qual li deixen per unes hores compartir la dula sempre que no et menges ni una brosseta més de la que et toca. Menjar de plàstic, cultura de plàstic, convivència de vidre, no tocar, no olorar, no sentir.

No oblidaré mai una reflexió de Hans Magnus Enzensberger al llibre El curt estiu de l’Anarquia (no puc referenciar-lo degudament perquè em passa amb aqueix llibre el mateix que amb els d’Eduardo GaleanoMilan Kundera o Erich Fromm, no puc emmagatzemar-los, els torne a buscar i sempre acaben agafant vida pròpia, sempre se’n van amb algú), l’essència de l’aprenentatge d’aqueixa part del llibre, consistia a explicar perquè els anarquistes no podien mai guanyar la guerra des de la seua manera de ser. Ell argumentava que s’havien d’imposar una visió més bèl·lica, una organització jerarquitzada i una estructura molt més sòlida i ràpida que la que pot eixir de l’assemblearisme i del comunisme llibertari, la guerra entre persones no és l’àmbit en el qual es pot desenvolupar de manera natural aquesta filosofia ni aquest moviment organitzatiu.

Cal sang freda i enteniment per a triar les ferramentes adequades a cada situació, per a poder desimboldre’s en quasi tots els àmbits (en menor mesura en la família), sense acabar el dia ple de navalles torturant-te l’ego

És de veres que en aquells moments em feixa ràbia aqueixa reflexió (com les que em feien en parlar de la meua edat i de què ja en parlaríem…) però ara, per a ser sincer, he de dir que l’extrapole a tots els vessants de la meua vida, al negoci, a les relacions personals, als moviments socials, a la família… Cal sang freda i enteniment per a triar les ferramentes adequades a cada situació, per a poder desimboldre’s en quasi tots els àmbits (en menor mesura en la família), sense acabar el dia ple de navalles torturant-te l’ego. A més, he après que mai no ho podrem entendre tot, i que segurament, no cal.

No sé si aquesta mena de claudicació tindrà molt a veure, però per primera vegada en la meua vida tinc la sensació d’haver fet un pas enrere, el primer cop irreversible després de 40 anys: un queixal no té per què ser determinant, però és una cosa que ja no tindré d’ací endavant. He perdut moltes altres coses pel camí, però cap com aquesta, quan me’l treien tenia una sensació de vertigen i una malenconia m’ha sobrevingut, mai tornaré a tindre totes les meues dents, ha començat el compte enrere.

Ara fa deu anys estava a punt d’encetar aquesta etapa, aquesta dura època, la més dura que m’ha tocat de moment. El millor d’ella, els companys de casa (per descomptat). He vist com em queien els somnis pel camí, com les ombres cobrien els anhels i com m’acostumava a aqueix sentiment tan odiat i temut: la resignació, l’acceptació de les xicotetes derrotes que s’han acumulat… Potser ara arribe això al que en diuen la “maduresa”, amb les seues acceptacions i les seues xicotetes victòries. Potser és moment de canviar d’armes, potser hauran de canviar els objectius. Ja no cal martiritzar-se més, el canó haurà de canviar de carn; però jo, nosaltres, seguirem al nostre lloc, als seus peus.

Gràcies als que us queda la força i el sentit per no abaixar els braços. Gràcies Pau i gràcies als companys i companyes encausades del BDS País Valencià. Visca la terra, cabrones!