L’edició de 2023 de la Mostra de Cinema de la Mediterrània i el Llevant presta una atenció especial a les pel·lícules dirigides per dones, majoritàries dins de la programació, particularment les de procedència tunisiana. Destaca la presència de les dues darreres obres de la realitzadora tunisiana Kaouther Ben Hania. Autora de ‘La bella y los perros’ (2017), és una de les puntes de llança de dues generacions de dones que prenen el relleu d’altres cineastes que van obrir camí en el seu país d’origen, com Raja Amari (‘Rojo oriental’, 2002), Selma Baccar (‘Fatma 75’, 1976), Néjia Ben Mabrouk (‘Sama’, 1988) o la ja desapareguda Moufida Tlatli, autora del drama històric ‘Los silencios del palacio’ (1994).
Tres llargmetratges de Ben Hania han representat el cinema tunisià als premis Oscar. Un d’ells, ‘El hombre que vendió su piel’ (2020), ha estat el primer film d’aquesta nacionalitat a aconseguir una nominació. Més enllà d’aquests èxits, la trajectòria d’aquesta directora sobresurt per la seva continuïtat. Si en el cinema de la Mediterrània i el Llevant abunden les trajectòries estroncades, les veus joves que són silenciades després d’un o dos llargmetratges i les aturades creatives que duren dècades, Kaouther Ben Haina suma prop de vint anys de tasca continua com a realitzadora de documentals, de curtmetratges i de pel·lícules de llarga durada.
El seu darrer film, ‘Las cuatro hijas’ (2023), és un peculiar documental de creació que agermana una memòria familiar dolorosa amb la crònica sobre el passat recent del país, amb el rerefons de les esperances esvaïdes de les primaveres àrabs. S’aborda la història real d’una família composta per una dona, Olfa, infeliçment casada i finalment separada, i les seves quatre filles. Dues d’elles van adoptar una visió rigorista de la religió, van fugir de casa i es van enrolar a l’Estat Islàmic. La pel·lícula tracta del forat d’aquestes absències, del context de l’escapada i de la relació entre totes aquestes dones.
La directora explora aquí el present de la família a través de converses amb la mare i les dues germanes, però també es capbussa en el passat mitjançant escenificacions. Les persones reals s’interpreten a elles mateixes o romanen als marges de l’escena, observant l’acció, perquè també s’usen tres actrius per encarnar les filles absents i, en algunes escenes, la mateixa Olfa. L’aproximació té aspectes propis de taller actoral o de dolorosa activitat psicoterapèutica amb potencial reparador. Les filles critiquen la mare perquè es comunica de manera agressiva, perquè empra càstigs físics, perquè manté una relació confusa i contradictòria amb la religió, amb els drets de les dones i amb la seva sexualitat. Amb tot, Olfa acostuma a mantenir un somriure defensiu també quan explica situacions terribles. És l’actitud d’una supervivent que ha hagut d’endurir-se per continuar endavant i que troba complicat fer autocrítica a aquestes altures del camí.
Museïtzació del drama humanitari
Dins de la Mostra també es podrà recuperar en pantalla gran ‘El hombre que vendió su piel’ (2020), un drama sobre les migracions, les llibertats i les fronteres que acaba ubicant-se en l’àmbit de l’art contemporani. El protagonista és un home sirià que ha de fugir del seu país. Després de diverses vivències, li sorgeix l’oportunitat de convertir-se en objecte d’una exposició itinerant: el seu cos esdevé una performance que dirigeix un artista contemporani. A canvi d’accedir a una bombolla de benestar (i tedi), ha de renunciar a la seva veu.
La narració és una sàtira més dramàtica que no pas humorística. Pel camí, es plantegen preguntes incòmodes (un artista acabalat pot ser més útil per a un refugiat que una modesta organització activista?). Ben Hania explora una relació incerta amb la realitat, amb les veritats assumides i també amb les crítiques d’aquestes veritats assumides. D’alguna manera, aquesta mirada postmoderna i aquesta mena de jocs narratius anticipen l’enfocament inusual de ‘Las cuatro hijas’.
Desencaixos al voltant de la sexualitat
Si ‘El hombre que vendió su piel’ tracta de les migracions i dels murs visibles i invisibles que les dificulten, ‘Una historia de amor y deseo’ (2021) aborda les dificultats d’un fill de la diàspora algeriana. Un jove en cerca d’una identitat, i també d’un espai per ocupar dins la societat francesa, se sent atret per una concepció bastant estricta de la religiositat musulmana. L’incomoden les professores massa suggeridores i les companyes massa extravertides, però se sent atret per una estudiant de Tunísia, que es mostra sorpresa per la masculinitat solemne i torturada de qui podria ser el seu amant.
Les dificultats perquè aquesta història d’amor fructifiqui constitueixen el nucli d’aquest drama romàntic contemporani signat per la directora i guionista Leyla Bouzid. La mirada de la realitzadora transmet sensibilitat i una certa vocació lírica, potenciada en algunes escenes molt estilitzades. Les referències constants al passat esplendorós de la poesia eròtica àrab inspiren aquestes escapades estètiques i alhora serveixen de recordatori obvi que la sexualitat forma part, en major o menor grau, amb alts i baixos, de totes les cultures i de totes les vides.
