No podem estar més d’acord amb l’objectiu que Silvia Federici estableix en el recull d’articles El patriarcat del salari: “analitzar què entenem per marxisme i per feminisme, per després unir aquestes perspectives, la qual cosa no només és possible sinó totalment necessària”. L’autora té, a més, l’honestedat d’assenyalar, ja en el subtítol, el lloc des del qual farà aquesta anàlisi: “crítiques feministes al marxisme”.
Els articles més suggeridors teòricament són aquells en què l’esforç per unir les perspectives és més palpable, de manera que es rellegeix, reinterpreta, enriqueix, amplia… el plantejament marxista. Es tracta de les parts on s’explica la divisió sexual del treball i es relaciona amb el desenvolupament del capitalisme, des de l’acumulació originària fins a formes actuals, exposant com aquesta relació genera una situació de violència sistèmica. Aquest plantejament permet Federici criticar l’esquerra que ha atribuït la immensa quantitat “d’hores de treball no productives” de la llar a la irracionalitat del capital, contribuint a ocultar la relació entre el treball domèstic i l’explotació, una relació “absolutament funcional a l’organització del treball capitalista”, fins a l’extrem que la família ha quedat configurada com la “institucionalització” del treball no assalariat per a les dones.
Federici no critica un marxisme proper al Marx d’El Capital, sinó un de construït ad hoc amb el que l’autora reprodueix debats que en el seu moment van poder tenir una certa importància, però que actualment han perdut tota la centralitat
La projecció teòrica d’aquestes parts trontolla en els moments en els quals s’intenta qüestionar els fonaments del marxisme. Breument: Federici no critica un marxisme proper al Marx d’El Capital, sinó un de construït ad hoc amb el que l’autora reprodueix debats que en el seu moment van poder tenir una certa importància, però que actualment han perdut tota la centralitat. Per fer-ho, Federici atribueix dos trets al marxisme de forma inadequada: l’etapisme, combinat amb altes dosis de determinisme, i la idolatria de la tecnologia, tot fent un ús de categories marxistes que contradiuen directament idees importants d’El Capital.
Pel que fa a l’etapisme, al llarg del text s’insisteix en la idea que, per a Marx, “el capitalisme és o ha estat una etapa necessària en la història de l’emancipació humana, i una condició prèvia necessària per a la construcció d’una societat comunista”. Per contra, el que es pot trobar en el pensament de Marx és la idea que el capitalisme pot crear les condicions objectives perquè la classe treballadora dugui a terme un procés revolucionari per assolir “el regne de la llibertat”, però aquest no és un destí inevitable, el desenvolupament del sistema capitalista pot conduir també a una anihilació antropològica, ecològica i social. Més encara, en la resposta a Vera Zassúlitx sobre la comuna rural russa, Marx arriba a plantejar que ni tan sols caldria el pas pel capitalisme per assolir el comunisme.
A El Capital s’hi poden trobar en amplis passatges cites dels informes dels inspectors de fàbriques per mostrar els immensos perjudicis que aquell desenvolupament comportava per a la classe treballadora, incloses les dones
Per contra, l’autora italiana s’aferra a lectures desfasades de Marx, que li atribueixen lleis necessàries que regirien la història, i interpreta com a determinisme el fet que l’autor d’El Capital veiés en l’essència del capitalisme la tendència cap a l’impuls il·limitat de les forces productives, encara que l’autor alemany insisteix en el fet que aquest impuls, com que no està dirigit col·lectivament, està tan allunyat de fer possible “l’emancipació humana”, que genera l’efecte oposat.
Aquesta darrera idea és obviada per Federici fins al punt d’atribuir a Marx una mena d’idolatria de la tecnologia, arribant a afirmar que “la gran indústria moderna és per a Marx (…) el model mateix de treball” o “que el desenvolupament capitalista és necessari perquè és una forma de progrés i que per si mateix ens porta a un procés d’emancipació”. Res més lluny d’El Capital, en el que el desenvolupament industrial capitalista no suposa cap model, ans al contrari, s’hi poden trobar en amplis passatges cites dels informes dels inspectors de fàbriques per mostrar els immensos perjudicis que aquell desenvolupament comportava per a la classe treballadora, incloses les dones.
Seguint aquesta il·lògica reinterpretació, Federici atribueix a l’autor alemany la idea que el treball industrial “és –potencialment – el creador d’una associació cooperativa de diferent mena i d’un nou tipus d’ésser humà, alliberat de la dependència personal, sense estar ‘fixat’ a un conjunt específic d’habilitats”. A El Capital hi trobem precisament la idea contrària: se’ns planteja que la cooperació és un dels elements essencials del treball humà i que precisament el capitalisme consisteix en l’apropiació, a través de la figura del capitalista, d’aquesta capacitat humana, per a la valorització del capital mitjançant l’explotació. No és el treball industrial per se qui té la potencialitat cooperativa, sinó el treball humà, i és el desenvolupament industrial del capitalisme el que en fa un ús espuri que no condueix de cap manera a un ésser humà “alliberat”, sinó a la submissió de les treballadores a la figura encarnada del capital i, afirma Marx al contrari del que li atribueix Federici, a la seva fixació a un conjunt específic de tasques i habilitats, que creixeran desmesuradament a costa de l’atrofiament de les altres capacitats de cada treballadora.
Presentar Marx com un idòlatra acrític de la tecnologia és obviar la seva oposició frontal a la naturalització de les categories. Capital i valor són relacions socials que comporten explotació i dominació, les quals, per consolidar-se requereixen la tecnologia, de l’aplicació de la maquinària al procés de producció. En la fase de la manufactura, el capital va incorporant el treball a les formes capitalistes, però aquesta subsumpció requereix la maquinització per completar-se, ja que amb aquesta el domini del capital s’objectiva, s’autonomitza, es consolida la subsumpció real, es duu a terme la tergiversació final en la qual els mitjans esdevenen fins, i els fins, mitjans.
Presentar Marx com un idòlatra acrític de la tecnologia és obviar la seva oposició frontal a la naturalització de les categories. Capital i valor són relacions socials que comporten explotació i dominació, les quals, per consolidar-se requereixen la tecnologia
Federici amb la seva interpretació del pensament de Marx es va segant la gespa sota els peus d’article en article fins que al capítol final arriba a afirmar que cal “reconstruir” i “canviar l’ordre arquitectònic” de les categories marxianes, “perquè el centre de gravetat no és exclusivament el treball assalariat i la producció de mercaderies, sinó la producció i reproducció de la força de treball, i especialment la part que porten a terme les dones a les llars”. El plantejament és audaç, el problema és que Federici pren la part pel tot i substitueix un sistema categorial (el d’El Capital) per un conjunt de conceptes sorgits de l’experiència immediata que desconeixem quin recorregut teòric poden tenir.
Aquesta manca de sistema condueix al punt àlgid de la confusió amb la pregunta: “com es defineix el treball socialment necessari si el sector de treball més gran i més indispensable d’aquest planeta no està reconegut com una part essencial?”. Si mantenim l’esquema categorial marxià, la resposta és clara: treball abstracte. Clara, però no senzilla, precisament en què consisteix la categoria “treball abstracte” és un dels temes principals del llibre primer d’El Capital. La claredat desapareix tan bon punt s’abandona la idea d’un sistema categorial i es confon “necessari” amb “indispensable” i ambdós conceptes amb “essencial”.
La “totalment necessària” unió entre feminisme i marxisme serà més factible des de lectures que, sense renunciar a la sana crítica, mirin de recolzar-se en els elements comuns, en aquest cas, d’acord amb interpretacions de Marx que se centrin en la vida, la llibertat, l’emancipació,… Aquestes lectures s’han multiplicat en els darrers anys a través de la Teoria de la Reproducció Social (Lise Vogel, Cinzia Arruzza, Tithi Bathacharya, Ferguson, McNally, Lebowitz, …) i ofereixen terrenys molt més fèrtils per a la comprensió de la relació entre capitalisme i patriarcat i la intervenció política, que la crítica superficial a versions vulgars del marxisme que poc tenen a veure amb El Capital i, fins i tot, poden dissuadir del seu estudi al moviment feminista.
Article elaborat a partir dels debats i les aportacions del grup d’estudi Patriarcat i capitalisme del Seminari Taifa.
