La majoria ubiquem l’origen del coronavirus a Wuhan, però exactament quin és el seu origen? És acceptat que prové de la interacció de pangolins salvatges amb humans i que al saltar a la nostra espècie hauria originat una nova malaltia, ràpidament estesa en un món globalitzat. Així doncs, per aturar pandèmies com l’actual, hauríem de controlar aquestes interaccions? En el cas de Wuhan, el contacte entre el pangolí i l’humà és derivat de l’interès econòmic propi d’aquesta espècie. Tot i així, les interaccions entre humans i espècies amb possibles patògens són cada cop més comunes degut a la degradació dels ecosistemes tropicals. La demanda de mercat genera explotació dels boscos, que cada cop estan més fracturats i degradats, per exemple, degut a la necessitat d’ampliar les terres de cultiu. Als humans, que directament exploten les masses forestals, s’hi sumen els assentaments que es fan als nous límits dels boscos envaint així aquest ecosistema. Això, juntament amb el fet que les espècies autòctones es veuen obligades a desplaçar-se, crea un ambient propici per a la transmissió de malalties d’animals a humans.
En un ecosistema, potser anàlogament al que passa a les societats, la diversitat actua com a estabilitzadora. És a dir, com més organismes diferents hi hagi en un entorn, més fàcilment es poden complir les diverses funcions dins un ecosistema i, per tant, que el sistema, globalment, tingui la capacitat de seguir funcionant malgrat possibles desajustos interns. En un ecosistema degradat, poc divers, més fàcilment es donen les condicions perquè una espècie es reprodueixi en excés sense que cap altra l’aturi, com per exemple el cas d’un virus, que origina una pandèmia. Així doncs, l’origen de la pandèmia està vinculat a la destrucció d’ecosistemes naturals.
La resposta social a la crisi sanitària podríem dir que ha tingut dues vessants: la negació i la confrontació. La primera argumenta la inexistència del virus o l’atribució del seu origen a laboratoris científics. La segona, l’adoptada majoritàriament per les administracions, s’ha vehiculat en gran part a través d’un discurs bel·licista en el qual hi ha un enemic (el virus) i una batalla que lliurem amb l’objectiu final d’eliminar-lo. Com en tota batalla, hi ha heroïnes, vençudes i lluitadores. Profetitzem la seva fi gràcies a la intel·ligència i la tecnologia humanes, que ens permetran crear una vacuna que posi fi a aquest malson per sempre.
La pandèmia del coronavirus és molt probablement conseqüència de la degradació dels ecosistemes provocada per l’actual sistema econòmic
Ara bé, no és també la confiança en la tecnologia una estratègia negacionista a mitjà termini? Negacionista de la nostra vulnerabilitat enfront de la natura? La vacuna segurament és una bona estratègia per parar el cop de la pandèmia, però, darrere seu, no estem perpetuant-nos en el paradigma de la invulnerabilitat? No ens seguim posicionant per sobre dels efectes que té la natura sobre nosaltres com si no en fóssim responsables? No és nou dir que hem crescut com a societats d’esquena a la natura i sobretot als efectes que nosaltres mateixes hi provoquem. Tot i així, totes les alertes sobre el canvi climàtic global no semblen generar grans reaccions polítiques ni econòmiques en el si de les institucions, però tampoc discursos polítics que ens aglutinin per intentar mitigar-lo col·lectivament i des de baix. Ens situem com si nosaltres no afectéssim la natura ni ella a nosaltres, probablement en part degut a la distància entre les causes i les conseqüències directes d’aquests canvis que fan difícil empatitzar-hi. Ara bé, el dolor, la ràbia i la frustració originats per la pandèmia sí que els sentim, de prop i globalment. I si enfoquem aquesta vivència en la direcció de generar canvis en el seu origen i no tant en l’esperança de la vacuna salvadora?
El capitalisme del creixement sense aturador ens ha portat a sotmetre el planeta a un estrès al qual comença a respondre. La pandèmia del coronavirus és molt probablement una conseqüència de la degradació dels ecosistemes provocada pel sistema econòmic actual. Admetre’ns vulnerables a aquests canvis ens hauria de permetre entendre que necessitem un canvi de relació amb l’entorn natural en què vivim. No podem seguir negant-lo ni batallant-hi en contra. Ens hauria de permetre enfocar la lluita contra el virus des de l’arrel, és a dir, des de la lluita contra el sistema productiu extractivista globalitzat i enfocar-nos a generar i exigir canvis en els sistemes econòmics per fer-los realment sostenibles amb l’entorn a llarg termini.
