Gener de 1919. L’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro va reduir els salaris d’alguns treballadors de les oficines del Paral·lel, que havien passat de ser temporers a entrar a la plantilla fixa. Riegos y Fuerzas del Ebro era la principal productora i distribuïdora d’electricitat de Catalunya, una empresa molt important, ja que moltes altres depenien del seu subministrament elèctric. L’any 1914 era la setena productora mundial d’electricitat. El seu propietari i fundador va ser l’enginyer nord-americà, establert al Canadà, Fred Stark Pearson. D’aquí que l’empresa fos batejada, popularment, com La Canadenca. L’any 1970 Franco la va regalar a FECSA de Joan March, com a botí de guerra; i finalment, l’any 1996, FECSA va ser adquirida per Endesa. La seu segueix sent la mateixa que fa cent anys, a les tres xemeneies, al Paral·lel de Barcelona.
2 de febrer. Vuit treballadors de la secció de facturació es van negar a acceptar la rebaixa salarial, es van constituir en sindicat i es van afiliar a la CNT. Van ser acomiadats immediatament.
5 de febrer. La resta de treballadors de la secció van declarar la vaga en solidaritat amb els acomiadats. La policia va expulsar els 140 treballadors en vaga, que també van ser acomiadats. Aquests nous acomiadaments van provocar la solidaritat dels treballadors de la resta de seccions de l’empresa. Ja no es tractava només dels acomiadaments, sinó del dret dels treballadors a sindicar-se. El que en realitat es lluitava era el reconeixement ple dels sindicats per part de les empreses i la concessió per part del govern d’una autèntica llibertat de moviment.
8 de febrer. La majoria de treballadors de La Canadenca es van declarar en vaga demanant la readmissió dels acomiadats, l’augment salarial, el comiat dels esquirols i que no hi hagués represàlies. Es va provar així l’eficàcia de la nova estructura de sindicats únics, que immediatament va portar a la vaga les altres empreses elèctriques i de gas de la ciutat, els treballadors de les quals estaven organitzats al Sindicat únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT. Antigament, els treballadors s’agrupaven per oficis. Des de 1915, dins la CNT venia produint-se un procés en què els sindicats d’oficis d’una mateixa indústria s’anaven agrupant en sindicats únics d’indústria. D’aquesta manera, es desenvolupava la solidaritat interprofessional, augmentant les possibilitats d’èxit de les reivindicacions i s’evitaven els conflictes entre categories professionals. El primer congrés regional de la CNT catalana, que es va fer a l’Ateneu Racionalista, al carrer Vallespir, al barri de Sants, entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918, va culminar el procés, ratificant i oficialitzant la nova fórmula organitzativa. Aleshores només calia una oportunitat per posar-la a prova i aquesta oportunitat va ser la vaga de La Canadenca. La fórmula catalana va demostrar ser tot un èxit i, finalment, va ser ratificada al primer congrés de la CNT a escala estatal, celebrat al Teatro de la Comedia, a Madrid, entre el 10 i el 18 de juliol de 1919. L’èxit de la vaga de La Canadenca va servir per presentar la CNT al món, com un seriós rival en la lluita de classes.
21 de febrer. A les quatre de la tarda, tot el personal de les companyies elèctriques de Barcelona va deixar de treballar. La falta d’electricitat provocava la vaga forçosa de tramvies i la ciutat va quedar totalment a les fosques. El 70% de les fàbriques de la província de Barcelona van quedar paralitzades. Els militars van restablir l’enllumenat públic al vespre de l’endemà i van fer saber al governador civil que trigarien un mínim de quatre dies a restablir la distribució d’electricitat.
27 de febrer. Es van declarar en vaga els treballadors de la Sociedad General de Aguas, de la Compañia de Gas Lebon i de la Catalana de Gas i Electricidad que encara no ho havien fet. La vaga de la indústria elèctrica, del gas i de l’aigua era ja general.
1 de març. El govern es va haver de fer càrrec del servei d’aigües.
7 de març. Alguns treballadors dels ferrocarrils es van declarar en vaga.
12 de març. S’aconseguia paralitzar totalment el transport en declarar-se la vaga general de tramvies. Els militars, altre cop, se’n van fer càrrec. Milans del Bosch va decretar la militarització de les companyies elèctriques. Tot i que això implicava penes de quatre anys de presó per als que no es presentessin als seus llocs de treball, molt pocs ho van fer. Els que eren detinguts, eren conduïts en llargues fileres fins al Castell de Montjuïc, on van arribar a ser més de 3.000.
13 de març. La tensió va arribar al màxim. El govern temia que la vaga s’estengués a altres territoris i que la UGT s’hi afegís. A més, les centrals elèctriques corrien el perill de fer-se malbé estant aturades i els militars no tenien la capacitat de fer-ho funcionar tot. Així que, tot i que va declarar l’estat de guerra a Barcelona, Romanones va nomenar un nou governador civil menys bel·ligerant.
15 de març. Es van reunir els representants dels treballadors i els amos de La Canadenca en presència de les autoritats. Les negociacions van durar dos dies.
17 de març. Es va arribar a un acord: serien alliberats tots els presos excepte els pocs que estaven sotmesos a una jurisdicció militar, es readmetria sense represàlies tots els vaguistes, es faria un augment general i proporcional de salaris, la jornada es limitaria a un màxim de vuit hores i es pagaria el mig mes que havia durat la vaga. Un cop acceptat definitivament l’acord, s’aixecaria l’estat de guerra. Però faltava que el comitè de vaga obtingués l’aprovació dels vaguistes.
21 de març. Es va celebrar el gran míting de la plaça de Les Arenes per decidir sobre l’acord. Hi van assistir 20.000 treballadors, entre ells els presos que havien sigut alliberats. Salvador Seguí, en una mítica intervenció, va proposar acceptar els acords i tornar al treball, però donant al govern un termini de 72 hores per alliberar tots els presos o s’aniria a la vaga general indefinida. Tothom el va secundar. Va ser un gran èxit, els vaguistes van aconseguir totes les seves demandes. No només els treballadors del gas, electricitat i aigua, sinó també els carreters, xofers, obrers tèxtils i tipògrafs. D’aquesta manera, l’Estat espanyol va ser el primer estat d’Europa que va aprovar la jornada laboral de vuit hores. La lluita per les vuit hores la va iniciar, el 1817, el socialista utòpic Robert Owen amb la fórmula: “8 hores de treball, 8 d’esbarjo, 8 de descans” i el seu punt àlgid va ser el 4 de maig de 1886, amb la revolta de Haymarket, a Chicago, a partir de la qual es va instaurar l’1 de maig com a dia de la classe treballadora. La vaga de La Canadenca va ser un altre moment clau en la lluita per les vuit hores, en ser la classe obrera catalana la primera d’Europa en guanyar el dret.
24 de març. Encara quedaven alguns presos, així que a les dotze del migdia es va declarar la vaga general, es va tallar el corrent elèctric i es van paralitzar els tramvies. A les quatre de la tarda es va declarar l’estat de guerra i les tropes van sortir de les seves casernes, situant-se al Paral·lel, a la plaça Espanya, al mercat de Sant Antoni, a la plaça Catalunya, a la Ronda Sant Pau i al carrer Sagunt. Es va reorganitzar el Somatent amb uns 8.000 efectius procedents de les classes burgeses i es van començar a practicar detencions i assassinats de sindicalistes.
2 d’abril. El govern va aprovar el decret de les vuit hores alhora que clausurava i prohibia els sindicats. La vaga va anar perdent força.
7 d’abril. Només quedaven encara en vaga la construcció i alguns metal·lúrgics.
9 d’abril. El sector més reaccionari de la burgesia es va agrupar en la Federació Patronal de Barcelona, presidida per Fèlix Graupera, i amenaçava amb el locaut (tancament patronal) si no es tornava al treball. Després de patir la humiliació de la derrota en la vaga de La Canadenca, la burgesia catalana va reaccionar amb agressivitat i contundència, arribant a llençar-se als braços del feixisme.
15 d’abril. Va ser el primer dia que els diaris barcelonins van sortir amb normalitat, només restaven parats els constructors, sotmesos al locaut, i 1.500 carreters que seguien en vaga per haver-se suspès l’augment salarial que s’havia obtingut abans de la vaga general. Milans del Bosch va fer dimitir a Romanones i l’estat de guerra i la repressió es van mantenir durant quatre mesos, fins al 12 d’agost.
17 juliol. La banda de matons de Bravo Portillo va assassinar Pau Sabater, el Tero, del Sindicat de Tintorers. Va ser la primera víctima del període anomenat del Pistolerisme, quan els patrons organitzaven i finançaven grups de matons que apallissaven i assassinaven obrers revolucionaris. El governador civil, Severiano Martínez Anido i el cap de la policia, Miguel Arlegui, col·laboraven amb la patronal encobrint i protegint les bandes de matons i, també, aplicant la terrible Llei de Fugues: li deien a un pres que era lliure de marxar i el disparaven per l’esquena quan ho feia, per després justificar-ho dient que s’estava fugant. Aquesta trista però heroica època es va endur el mateix Seguí i molts altres; i també va ser el bateig de foc per a tota una generació que, uns anys després, protagonitzaria la Revolució de 1936.
5 de setembre. Bravo Portillo va ser ajusticiat com a resposta a l’assassinat del Tero i el va substituir el fals baró de Koning. El mes d’octubre, la patronal va crear els Sindicats Lliures, un altre grup de matons.
3 de novembre. Va començar el locaut, afectant 200.000 treballadors a tot Catalunya. Veient que la repressió i l’assassinat no feien recular la classe obrera, la patronal va recórrer a les màximes instàncies, l’exèrcit espanyol. El tancament patronal de les fàbriques, deixant als obrers sense ingressos, va ser una mesura molt radical i el seu únic objectiu (segons la tesi de l’assaig El locaut de Barcelona, de la catedràtica Soledad Bengoechea) era provocar una revolta que obligués el govern a declarar l’estat d’excepció per, en última instància, provocar un cop d’estat militar que instaurés una dictadura. El locaut va durar fins al 26 de gener de 1920, però el cop d’estat no es va produir fins al 1923, un any després del cop d’estat de Mussolini, que donaria nom al feixisme. El feixisme va ser un moviment de reacció de la burgesia enfront de l’auge del proletariat. Va néixer el 1922 a Itàlia, però podia haver nascut a qualsevol altre dels llocs on el proletariat prenia força. Si els plans de Graupera haguessin tingut èxit aquell 1919, potser el feixisme hagués nascut a Catalunya.
