Aya Abu-Daher, de 19 anys, va commoure els espectadors quan, davant les càmeres de la televisió nacional de Dinamarca, va preguntar-se en el seu fluid danès: “Què he fet malament?”. La jove siriana es referia al fet que les autoritats de Copenhaguen li havien comunicat que li revocaven el permís de residència temporal i havia d’abandonar el país per tornar a la seva Síria natal. Com a ella, se l’hi ha denegat a almenys 380 refugiades sirianes que havien demanat la renovació del permís de residència temporal a Dinamarca. I n’hi ha mig miler més, pendents que el govern revisi els seus casos.
El petit país nòrdic, que acull unes 35.000 refugiades sirianes (un 0,6 % de la població), ha estat el primer estat europeu en retirar la protecció a les exiliades de Síria, i ha al·legat que a algunes regions del país s’hi pot retornar sense riscos. Esgrimeixen un informe del govern danès de 2019, que assegura que la seguretat a àrees com la ciutat de Damasc i els seus suburbis “ha millorat significativament”. Paradoxalment, la majoria d’afectades per la mesura són dones, infants o persones grans, ja que les autoritats daneses consideren que el retorn dels homes sí que pot posar-los en perill, ja que podrien ser reclutats per al servei militar obligatori.
Com que no manté relacions diplomàtiques amb Síria, el govern danès no pot forçar el retorn de les refugiades, però la retirada del permís de residència les impossibilita buscar feina o llogar una casa. Sobretot, pesa sobre elles l’espasa de Dàmocles que en qualsevol moment les puguin enviar a un centre de retorn, que segons denuncien organitzacions de drets humans són massa semblants a presons, on les seves vides queden en suspens durant anys, sense possibilitat de treballar o estudiar. “Bàsicament, et mantenen allà fins que signes un document en el qual dius que retornaràs voluntàriament a Síria”, assegurava a AFP l’advocat de la família d’Abu-Daher, Niels-Erik Hansen.
Retrocés en polítiques d’asil
Aquesta política d’asil, que no promou la integració sinó que se centra en la temporalitat de l’acollida i el futur retorn, té conseqüències en les refugiades. Així ho explicava l’experta en relacions internacionals Alice Al-Maleh en un article a Syria Untold: “Tot i que la idea que la protecció ha de ser temporal pot semblar lògica sobre el paper, la realitat és diferent. La majoria de guerres duren més d’un any o de cinc. Com a conseqüència, la sensació de temporalitat que impregna tots els aspectes de la política d’asil danesa des del 2015 ha deixat les persones refugiades en un estat de por constant i incertesa sobre el seu futur. Per alguns dels meus amics sirians a Dinamarca, les decisions de revocació dels permisos simplement han marcat la culminació de sis anys de sufocació lenta i de guerra psicològica”.
Com que Dinamarca no manté relacions diplomàtiques amb Síria, el govern danès no pot forçar el retorn de les refugiades
Dinamarca té l’objectiu declarat d’assolir els “zero sol·licitants d’asil” i ofereix els refugiats que decideixen marxar ajudes econòmiques que arribarien al voltant dels 25.000 euros. Des del 2019, s’hi haurien acollit unes 250 persones i el govern del Partit Socialdemòcrata –suposadament d’esquerres– es mostra orgullós del seu posicionament. “La política governamental està funcionant, i no farem marxa enrere, no succeirà”, assegurava el ministre d’Immigració, Mattias Tesfaye, després de l’aparició televisiva d’Aya Abu-Daher.
Tot i que el cas danès és el més extrem, el cert és que s’emmarca en un canvi de tendència comunitària de restricció dels drets dels sol·licitants d’asil, a qui sovint ja no es dona l’estatus de refugiat sinó alguna mena de protecció temporal menor que, per exemple, no els garanteix la reunificació familiar. I sempre amb l’objectiu de facilitar un retorn que, unànimement, les organitzacions de drets humans rebutgen.
El cas nòrdic és el més extrem, però s’emmarca en un canvi de tendència comunitària de restricció dels drets de les sol·licitants d’asil
Dan Hindsgaul, secretari general en funcions d’Amnistia Internacional a Dinamarca, ho argumenta: “Les nostres investigacions mostren que la població siriana que ha estat retornada és rutinàriament subjecte d’interrogatoris de les forces de seguretat sirianes. Aquests cossos són notòriament coneguts per estar darrere de detencions arbitràries, tortures i assassinats. Voler enviar persones de tornada a una situació tan arriscada va en contra de les obligacions amb els drets humans de Dinamarca”.
Legitimació interna i regional
Precisament amb l’objectiu de marcar múscul internament i rehabilitar-se internacionalment, el règim sirià posava en escena el 26 de maig unes suposades eleccions presidencials, de les quals –com no podia ser d’una altra manera– Bashar al-Assad en va sortir guanyador. Els grups opositors a l’exili i també els governs dels Estats Units, Anglaterra, Alemanya, Itàlia i l’Estat francès les consideraven una farsa. En un comunicat conjunt asseguraven que els comicis no eren “ni lliures ni justos”. Una crítica a la qual, paradoxalment, també s’unia el ministre d’Exteriors de Dinamarca.
L’activista libanès Joey Ayoub anava més enllà i defensava que ni tan sols el règim pretenia que el resultat fos creïble, per evitar generar cap il·lusió de canvi en la ciutadania: “Fingir que és legítim hauria estat massa perillós [pel règim], ja que insinuaria lleugerament que la democràcia existeix com a possibilitat. Ha de resultar impossible a cada volta del camí. Els números han de ser increïblement alts (literalment)”. I així era: Al-Assad va imposar-se als dos candidats titella amb un 95,1 % dels 14,2 milions de vots, una xifra superior a la població total de les zones sota control del règim al país (inclosos infants).
Les eleccions poden ser una coartada per a països de la regió que ja aposten per normalitzar relacions amb el govern Al-Assad
A més, Al-Assad i la seva dona, Asma, varen decidir votar a la ciutat de Douma, una localitat als suburbis de Damasc que va esdevenir un dels emblemes dels rebels. Va estar sotmesa a un ferotge setge durant anys i el 2018, va patir un atac químic del qual es va responsabilitzar a les forces d’Al-Assad. Una quarantena de persones van morir i van provocar la reacció airada de Donald Trump, que va respondre amb el bombardeig d’algunes instal·lacions del règim. Sens dubte, un gest, el de votar en aquesta localitat, que responia a una voluntat de mostrar un control revingut sobre el territori. Un acte de supremacia que és també un avís als navegants cap als vençuts.
A la vegada, les eleccions poden servir com a coartada per a països de la regió que ja aposten per normalitzar relacions amb el govern sirià. Dos exemples en serien l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units (EAU). Als inicis de l’escalada violenta a Síria, ambdós països van donar suport a grups armats opositors, però en els darrers temps han anat refent ponts amb el règim, i fins i tot han advocat pel seu retorn a la Lliga Àrab, d’on va quedar exclòs el novembre de 2011 per la repressió brutal de les protestes.
Ja el 2018, els EAU van reobrir la seva ambaixada a Damasc, i fa poc, el cap dels serveis d’intel·ligència saudita s’ha reunit amb el mateix Bashar al-Assad. L’objectiu d’aquests estats del golf Pèrsic s’emmarcaria en la seva disputa regional amb l’Iran, segons assegura el director a Síria d’International Crisis Group, Heiko Wimmen: “Des que la Lliga Àrab va expulsar a Síria, l’Iran n’ha ocupat el lloc. La idea és que si poden millorar la relació entre els països àrabs i Damasc, i començar a invertir allà, podrien reduir la influència d’Iran sobre Síria”. També sobre el Líban, on Síria hi ha jugat històricament un rol preponderant i on té agenda pròpia, independent de la de l’Iran. Uns interessos que coincideixen amb els de Moscou, ansiós per reintegrar internacionalment Al-Assad, amb l’esperança que així la inversió comenci a arribar i les empreses russes puguin beneficiar-se de la reconstrucció.
Ciutats senceres a Síria segueixen devastades i vora un 90 % de la població viu sota el llindar de la pobresa
Per ara, hi ha un impediment important: la llei Cèsar estatunidenca, que sanciona persones, empreses o institucions que fan tractes amb el règim sirià. Però el poderós lobby del Golf a Washington ja ha començat a treballar per a revertir-ho. Com assegura el professor de Política Internacional de la Universitat Americana de Beirut, Karim Makdisi: “S’establirà un nou marc, un intent de crear una nova realitat, una relegitimació. I això funcionarà en l’àmbit oficial i en un cert àmbit diplomàtic, però no taparà la destrucció, la mort, el dolor, la humiliació, la violència en marxa…”.
A Síria, on la guerra ha deixat gairebé mig milió de morts i desenes de milers de persones han desaparegut a les presons del règim, ciutats senceres segueixen devastades i vora un 90 % de la població viu sota el llindar de la pobresa.
Tanmateix, s’ha obert la veda, i la mateixa Organització Mundial de la Salut, que fa tot just uns anys condemnava els bombardejos del règim contra centres mèdics, ha escollit Síria poc després de les eleccions com a membre del seu comitè executiu. Petits gestos de normalització que, sens dubte, contribueixen a aplanar el camí perquè la via danesa s’estengui a altres països.
