Vivim acostumades a l’hostilitat de Barcelona; vivim acostumades a la fredor de les ciutats del segle XXI. Caminem per carrers i travessem parcs i places aïllades en els nostres pensaments, mirant el mòbil o distretes amb un pòdcast que sona a través dels auriculars.
La nostra experiència de la ciutat ha quedat reduïda a un diàleg monòton entre espais privats i espais de trànsit. El que continuem anomenant “espai públic” se’ns ofereix gairebé exclusivament com un lloc de pas o de consum. De casa a la feina i de la feina a casa, un dia rere un altre. I a les tardes, si no estem gaire esgotades, una mica de bar o de gimnàs. En una societat que redueix la nostra existència a ser força de treball i de consum, les ciutats ens atrapen en una espiral de vida individualista.
Ens desplacem com fantasmes per una Barcelona sense espais comuns, de vida compartida, i la veritat és que ja n’estem fartes. Les terrasses dels bars engoleixen les voreres, els parcs tanquen a la nit, els bancs de les places són incòmodes, dissenyats perquè les persones sense accés a un habitatge no hi puguin dormir, i els comerços que ens envolten són cada cop més despersonalitzats.
Deixem de ser còmplices de la Barcelona aparador que esborra la memòria de les nostres lluites
El bar de la senyora Carmen és ara una pastisseria hipster caríssima que d’aquí a dos mesos passarà a ser la seu d’una immobiliària o una concept store de la qual ningú pot explicar-ne la utilitat, ni tan sols les propietàries. El mercat del barri està buit, han instal·lat un supermercat d’aquests on només pots comprar per internet, i ja no coneixes les veïnes perquè la meitat del teu bloc són pisos turístics. Ningú se saluda. Ningú es coneix.
Enfront d’aquesta realitat, al llibre Ciutat Princesa (Galàxia Gutemberg, 2018) Marina Garcés parla de l’okupació com “un gest contra la privatització de l’existència, l’existència de cada un de nosaltres, atacant el cor de la propietat privada”. Reprenc aquestes paraules avui i reivindico l’okupació en un sentit genèric, en el seu significat més ampli.
Parlo de l’okupació que el grup de jubilades del barri porta a terme cada matí quan peta la xerrada al parc i als bancs de la plaça, prenent el sol i jugant a la petanca. L’okupació que els infants porten a terme quan encara juguen a les places, quan corren i salten i, amb un cop de sort, colpegen amb la pilota una guiri desubicada que mira el Google Maps mentre no troba l’Airbnb que ha llogat per al cap de setmana.
Els possibles són gairebé infinits i penso que ja és hora que comencem a explorar-los. Agafem les cadires de càmping que tenim guardades a l’armari i baixem a prendre la fresca les tardes d’estiu al portal de casa, soles o acompanyades. A xerrar, a llegir, a jugar a cartes o simplement a deixar escórrer la vida entre els dits mentre contemplem les veïnes que passen.
Deixem, d’una vegada per totes, de ser còmplices de la Barcelona aparador, una Barcelona falsa que nega i esborra la memòria col·lectiva de les nostres lluites
Quedem amb les amistats per passejar, no només per prendre un cafè o una cervesa al bar de la cantonada. Dels solars abandonats fem-ne horts comunitaris i plantem flors als escocells que totes tenim davant de casa. Fem jornades i xerrades al carrer i habitem aquells espais del barri que, per sort, encara ens ofereixen possibilitats d’oci que no impliquin consumir.
Anem als centres socials okupats a passar la tarda, a fer ioga, a practicar autodefensa o a aprendre castellà. I el cap de setmana que tinguem assemblea, quan sigui l’hora de dinar, traiem les taules a la plaça del davant i compartim un àpat aprofitant el sol i la tranquil·litat dels matins de dissabte.
En definitiva, construïm espais de vida. Reapropiem-nos d’aquests carrers inhòspits i transformem una ciutat cada cop més morta en un espai on valgui la pena viure. Enfrontem-nos de veritat contra la ciutat marca, la ciutat de l’especulació i la invasió turística, i enfortim els espais de suport mutu. Deixem, d’una vegada per totes, de ser còmplices de la Barcelona aparador, una Barcelona falsa que nega i esborra la memòria col·lectiva de les nostres lluites.
No ens equivoquem, no es tracta d’idealitzar una idea abstracta i nostàlgica de la comunitat tradicional. No reivindico cap arcàdia perduda als barris obrers del segle XX, parlo de generar espais petits i reals a les esquerdes d’una ciutat fagocitada pel capital on conèixer-nos i compartir, on sentir-nos comunitat. Pot semblar romàntic o absurd, però des de les afectivitats que es generen en aquests espais de convivència poden sorgir resistències molt potents. Unes possibilitats que ara ens costa imaginar, aferrades com estem als nostres mons privats, algunes encegades pel privilegi i les altres ofegades en la precarietat.
