1521. 23 d’Abril. En la batalla de Villalar es decideix la sort de la revolució comunera. Des de dos anys abans, els abusos del rei Carles, recentment nomenat emperador, i la seva cort flamenca han provocat la rebel·lió de Toledo, Segòvia, Salamanca, Valladolid, Madrid i la resta de les ciutats castellanes. Protesten contra els impostos que costen aquesta elecció imperial, aliena als interessos nacionals. I com que les seves queixes no són escoltades sorgeix el problema clau: la representació. Alguns procuradors en les Corts, convocades precipitadament, són subornats perquè acceptin donar els diners que demana el rei. Les seves ciutats els tracten com a traïdors. I enalteixen nous portaveus, com Juan de Padilla a Toledo, fidels a la seva Comunitat. Els realistes prenen llavors represàlies contra les ciutats rebels. Per atacar Segòvia, busquen l’artilleria de Medina del Campo, que es resisteix a donar-la-hi. L’incendi d’aquesta ciutat, l’agost de 1520, generalitza la insurrecció. Les Comunitats, solidàries, s’organitzen en una Junta, i armen un exèrcit. L’entusiasme revolucionari s’apropia de Castella. Prenen Valladolid i Tordesillas, on segueix tancada la reina Joana la Boja. Sembla pròxima la victòria, i l’alta noblesa aliada amb el rei pensa fins i tot a recórrer a mercenaris estrangers. A més, políticament, la Junta comunera avança, i proposa una “Ley perpetua” constitucional, basada en la sobirania de les mateixes comunitats, contra el dret dels reis a fer la llei al seu antull. Però aquell hivern els titubejos militars i la inactivitat minven la seva capacitat bèl·lica. Després de prendre la fortalesa de Torrelobatón, les milícies comuneres són atrapades per la cavalleria realista en una jornada plujosa que no els afavoreix, prop de Villalar, i són derrotades. Els seus líders, Padilla, Bravo i Maldonado, són sentenciats a mort. Encara que Toledo resisteix fins al febrer de 1522, les ciutats van sent preses per l’alta noblesa aliada amb el rei. Hi haurà una llarga repressió, que intenta també el desprestigi i l’oblit del moviment. No obstant això, el seu crit de llibertat encara ressona en els camps de la derrota. Per què? Per què encara avui el seu exemple ens crida?
Un segle després, acabada de proclamar la II República, Luis Araquistain parla de la fi d’un cicle històric –autocràtic, oligàrquic- començat amb la derrota de Villalar 410 anys abans
Els segles no van esborrar el seu record, dirien en 1821 els comuners romàntics, quan van organitzar les seves societats secretes com els Fills de Padilla o la Confederació de comuners, contra l’absolutisme de Ferran VII. Allunyant-se a més de maçons i liberals doctrinaris, del liberalisme de les elits. Un segle després, acabada de proclamar la II República, Luis Araquistain parla de la fi d’un cicle històric –autocràtic, oligàrquic- començat amb la derrota de Villalar 410 anys abans. I Azaña recorda el seu assoliment, la sobirania nacional reclamada ja en 1520. Després, en 1936, Ángel Pestaña reprèn la memòria comunera en les seves reivindicacions anarcosindicalistes. En la guerra immediata hi haurà un batalló antifeixista de comuners castellans.
Però el fil no s’havia tallat des de 1522 fins als temps contemporanis, del liberalisme revolucionari, romàntic. Al mig, Amor de Sòria, un austriacista exiliat del centralisme borbònic, vencedor el 1714, assenyala la derrota comunera com a origen del despotisme hispà. No va quedar representació parlamentària. I a més va venir un problema social més profund: la desconfiança entre poble i dirigents. Un mal tan greu com els recels entre les diferents nacions peninsulars, segons Amor de Sòria.
En reflexions, literatura, teatre, cançons… Fins i tot en els períodes més autoritaris reapareixerà el record comuner: en 1958 el reprèn Menéndez Pidal, en 1963 Maravall en el mateix sentit que Azaña trenta anys enrere. Set anys després, Joseph Pérez afegeix la perspectiva econòmica: va ser una rebel·lió de productors davant l’economia especulativa dels mercaders de la llana i l’alta noblesa. I en 1973 Gutiérrez Nieto afegeix una visió social: el Comú atacava els interessos dels grans, l’oligarquia aliada amb el rei emperador.
Després de la mort de Franco, l’oposició que busca la ruptura amb el règim torna a convocar el 23 d’abril en Villalar. La concentració acaba dissolta per la policia i la Guàrdia Civil
1976. Després de la mort de Franco, l’oposició que busca la ruptura amb el règim torna a convocar el 23 d’Abril en Villalar. La concentració acaba dissolta per la policia i la Guàrdia Civil. Però avui continua cada any, organitzada pels grups nacionalistes i de l’esquerra castellana que continuen reclamant sobirania popular i un procés constituent. Davant, els que volen institucionalitzar i dissecar el record, fossilitzant-lo. Al mateix temps persisteix la reivindicació i s’aprofundeix l’interès acadèmic: en 1998 Pablo Sánchez León incorporarà mètodes de la Sociologia, i en 2008 Enrique Berzal de la Rosa aborda el mite comuner. Perquè “Tot és Història en les Comunitats, i alhora, tot és llegenda”, com va dir Martínez Gil anys enrere. Mitificat perquè és un pensament polític viu. També per als seus enemics, com Marañón, o Menéndez y Pelayo, o Ganivet, entre els pensadors més reaccionaris que la van desqualificar.
Avui, tot i el mite a vegades, i a vegades gràcies al mite, la revolució comunera il·lumina quatre ideals vigents. El primer, un concepte radical de la Sobirania de les Comunitats, inalienable. Anticipant les revolucions del XVII anglès, el XVIII estatunidenc o francès, o el XIX europeu. Comuners contra el rei, aquest mateix any 2021, situa la revolució comunera en la tradició del republicanisme contemporani i confederal. El segon, l’ideal social antiautoritari i comunalista, tradicional. Antisenyorial, com les revoltes del segle XV: Fuenteovejuna, o els irmandiños gallecs, o els pagesos i la Busca catalans. El tercer, un projecte econòmic productiu, nacional, enfront del desordre especulatiu del mercat, controlat per oligarquies internacionals. I crítica ja el colonialisme naixent d’aquell moment. L’últim, un assaig coherent de democràcia participativa i deliberativa, encara avui en l’horitzó utòpic. Fins i tot els que qüestionen la seva modernitat —Marx ho fa en 1854, Julio Valdeón recentment— és des d’una visió del medieval oposada a l’estat absolut, als imperis moderns. Al part sagnant del capitalisme, en paraules del mateix Marx. Qüestió actual i que anticipava la sagnia posterior de la Monarquia Hispànica.
Les escasses figures comuneres de l’aristocràcia, com el Bisbe Acuña, protector dels pobres, o María Pacheco, la comunera, promouran també la rebel·lia social. María, vídua de Padilla, lidera l’última resistència toledana contra el seu propi entorn familiar. El seu germà major Luis Hurtado de Mendoza, capità general de Granada, clau en la submissió andalusa, dirà: “És gran inconvenient veure que els oficials i altres homes baixos manin els pobles, i els cavallers estiguin bandejats de les seves cases o siguin manats per aquests”. Inversió social completa, com la de María, anomenada marit del seu marit o Eva comunera, perquè no escolta el patriarca, però sempre acata la Voluntat General: “María Pacheco, veient el que el poble volia, no va gosar a contradir (…) encara que ella desitjava una cosa, si trobava molts vots en contra, la deixava correr”.
Per això avui és un sarcasme que es tracti d’institucionalitzar el record des d’un poder anticomuner. Que recela de la veritable democràcia activa, i de la sobirania de les Comunitats, que no creu en la participació, i que pretén governar des de dalt, amb criteris tecnocràtics i un fort aparell burocràtic al servei de l’oligarquia. Intentant fer de Villalar la celebració d’una cosa passada, amb la monarquia al capdavant del museu. Rebutjant les lectures favorables a l’autogestió comunal, o la lectura feminista. “Després ens infamaran en les seves històries”, deia la gent comuna derrotada davant la desfilada dels cavallers vencedors, el 27 d’abril de 1521. Gómez Vozmediano, un altre especialista actual, assenyala com es va tractar “d’esborrar tot record del passat maleït, desprestigiar els líders de la revolta (…) destruïen els manuscrits que revelaven l’autèntic calat de les Comunitats (…) autèntica caça de bruixes. Com sempre, la història la van (re) escriure els vencedors (…) Tal necessitat d’oblit és la millor prova del potencial revolucionari d’aquest record”.
Avui és un sarcasme que es tracti d’institucionalitzar el record des d’un poder anticomuner, que recela de la veritable democràcia activa, i de la sobirania de les Comunitats, que no creu en la participació, i que pretén governar des de dalt
Ahir, en 2020, encara es relacionava amb la idea del conflicte polític freqüent, saludable segons Jefferson. Aquesta revolució permanent del comuner romàntic Santiago Rotalde, o dels il·lustrats Ibáñez de la Renteria i León de Arroyal, que recordava la comunería original. Allà el líder era només autoritat si era portaveu. Limitat: si a un representant en les Corts se li “hagués donat poder i no fos limitat, que li revoquin i li donin limitat (…) Més semblarà la voluntat dels que aquí queden”. Els que parlamentaran són mers apoderats, portaveus revocables. “El regne mana al rei i no el rei al regne”, que va dir un dels seus enemics. En el fet polític i en l’econòmic: que no s’extraguessin recursos destinats a aventures imperials, que farien al regne “conquistat de gents estranyes”. Per a no ser els “espanyols indis dels flamencs”. Com a Amèrica.
Poder propi i des de baix, des de cada barri o parròquia en què s’elegien els “diputats” portaveus locals. Fins a fer la Junta que coordinés, ciutat a ciutat. En sentit confederal: “vam fer germanor i unió de totes les ciutats i viles…”. Com les “senyories italianes”, de l’època. “El regne no és del rei sinó de la Comunitat, i la mateixa potestat règia per dret natural és de la Comunitat, i no del rei, per la qual cosa no pot la Comunitat abdicar totalment d’aquest poder”, diria poc després el gran mestre, Martín Azpilicueta, assenyalant l’aspecte inalienable de la sobirania del Comú.
I un últim ensenyament: no es van tancar en dogmes passatgers ni en models teòrics. Van intentar una utopia pragmàtica, des del sentit comú, i la sobirania de la Comunitat. Amb la il·lusió per la felicitat col·lectiva, amb transparència: “Esperaven que seria aquesta república una de les més felices i ben governades del món”, gaudint en harmonia del comú recuperat.
