La guerra d’Ucraïna ha augmentat la preocupació per la dependència del gas i del petroli de Rússia. En un context d’emergència climàtica, tant per l’escalada del preu com pels efectes contra el medi ambient, les potències occidentals i el món capitalista en general necessiten buscar altres models energètics. Per exemple, en el sector del transport, amb l’aposta pels vehicles elèctrics, que han de ser l’alternativa a la contaminació que generen els motors de combustibles fòssils. Però aquesta transició energètica, com tantes altres, amaga una cara fosca.
El mes passat, la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas (SABC), conjuntament amb l’entitat Afrewatch, va publicar un informe sobre l’impacte de la transició energètica a la República Democràtica del Congo (RDC), on la demanda de minerals per fabricar bateries recarregables per als mòbils i cotxes elèctrics té una gran repercussió sobre la població que viu a prop de les mines de coure i cobalt. En l’informe, es fa evident una gran paradoxa: la indústria de les bateries recarregables, que hauria d’encaminar-se a fer front a l’emergència climàtica, és la responsable de grans desastres contra el medi ambient i greus vulneracions de drets humans.
La destrucció de l’hàbitat congolès
A la RDC es troba el 80 % de les reserves globals de cobalt, mineral del qual el país genera un 70 % de la producció mundial. És una font que hauria d’enriquir tot un país, però, en canvi, només beneficia unes poques empreses internacionals, com són Glencore (Suïssa), Sicomines (la Xina) i Ivanhoe Mines (Canadà). Això s’explica, en part, pels acords desiguals entre aquestes empreses i el govern congolès, que es veu incapaç de garantir que els beneficis del cobalt repercuteixin en l’economia nacional i protegir les comunitats locals.
A la República Democràtica del Congo es troba el 80 % de les reserves globals de cobalt, mineral del qual el país en genera un 70 % de la producció mundial
La RDC s’ha dotat d’un marc legal que intenta atraure inversió estrangera, tot protegint les comunitats locals i el medi ambient. Amb el Codi Miner del 2002 –la normativa que regula el sector al país–, nombroses empreses occidentals i xineses es van instal·lar en les mines més productives gestionades per Gécamines, l’empresa estatal congolesa. Van expulsar la mineria artesanal, que va mostrar una sòlida resistència. En principi, el Codi Miner obliga l’empresa explotadora a millorar el benestar de les comunitats afectades per la mineria i facilitar l’accés a energia, aigua potable, salut i educació. També estableix el dret de les comunitats locals a ser informades i consultades sobre les activitats de l’empresa minera, així com fomentar una cooperació entre la població i l’empresa. Però segons l’informe de SABC, res d’això no es compleix.
És el cas, per exemple, de Ruashi Mining, una aliança d’empreses xineses i una petita participació del govern congolès. Quan el grup es va establir, la comunitat local va veure com li expropiaven les terres sense cap compensació sota la indiferència del govern. La població s’ha queixat i manifestat en veure que l’aigua per als seus cultius estava sent contaminada pels efluents de la planta industrial. Davant de les manifestacions, Ruashi Mining va contractar els serveis d’empreses de seguretat privada per a amenaçar i assetjar les manifestants.
Per altra banda, les condicions laborals dels miners són dramàtiques: llargues jornades de treball a canvi d’un sou molt baix, sumat als riscos de salut que comporta treballar en l’extracció de matèries primeres. A les mines artesanals, és a dir, aquelles més petites i de difícil accés que no pertanyen a grans multinacionals, es calcula que la xifra de miners ronda els 110.000, la majoria homes. Les dones també hi treballen, però fan tasques amb menys remuneració econòmica. El treball infantil és freqüent. Gairebé 40.000 infants treballen en el sector, segons dades d’Unicef. A més, l’oferta de feina és molt més baixa que la demanda, un fet que fa que moltes persones acabin treballant de manera il·legal. Si bé l’organització entre homes, dones i infants varia d’una localització a altra, es calcula que entre el 10 % i el 30 % del cobalt que surt del país prové d’aquestes mines petites i acaba integrat en el comerç mundial. Les dones, a més, també han de fer front a la pèrdua de terres de cultius per expropiació o contaminació, un fet que les afecta més que als homes, perquè fa que les pageses ja no puguin treballar la terra i perdin el sou i l’autonomia.
La Xina i el nou colonialisme
El gegant asiàtic no té competència en la fabricació de bateries recarregables. Només l’empresa xinesa CATL domina el 30 % del mercat mundial de bateries per a vehicles elèctrics. Això exigeix grans quantitats de cobalt, un mineral que, recordem-ho, és finit i, com anuncia l’Agència Internacional de l’Energia, començarà a faltar cap al 2030. Però per si de cas, la Xina s’ha afanyat a guanyar la cursa del Congo a les altres multinacionals.
El 2020, quinze d’un total de dinou mines eren propietat o eren finançades per empreses xineses, moltes de les quals havien estat abans en mans estatunidenques o europees. L’altra gran competidora és Glencore, la multinacional suïssa vinculada a l’empresari israelià Dan Gertler, qui va fer del Congo la principal font de la seva riquesa gràcies a acords de mineria i petroli opacs i corruptes. Amic personal de l’expresident congolès Joseph Kabila, Gertler –que també té la nacionalitat congolesa– va fer servir la seva amistat amb Kabila per actuar com a intermediari per a les vendes d’actius miners a la RDC, i va fer d’intermediari entre algunes multinacionals i l’Estat congolès. Avui acumula sancions internacionals.
El 2020, quinze d’un total de dinou mines eren propietat o rebien finançament d’empreses xineses, moltes de les quals havien estat abans en mans occidentals
L’auge de les empreses xineses s’explica també pels acords amb l’expresident Kabila. Com si es tractés del popular joc Catan, Kabila i el govern xinès intercanviaven infraestructures per minerals. A principis dels 2000, quan Kabila va prendre el poder va formalitzar un contracte amb la Xina de 6 mil milions de dòlars. La Xina pagaria carreteres, hospitals, línies ferroviàries, escoles i projectes per ampliar l’electricitat a canvi de 10 milions de tones de coure i més de 600.000 tones de cobalt. Ara, l’actual president Félix Tshisekedi intenta renegociar aquells contractes i acusa el seu predecessor d’haver avantatjat massa el gegant asiàtic. La Xina es defensa dient que gràcies a aquells acords, la RDC ha guanyat moltes infraestructures que d’una altra manera no s’haguessin portat a terme.
Aquestes discussions coincideixen amb la signatura d’uns acords entre els EUA i la RDC i Zàmbia (sisena productora mundial de coure i segona productora de cobalt a Àfrica) per reforçar la fabricació local de bateries elèctriques als dos països africans. La idea que hi ha darrere d’aquest acord és reduir la influència xinesa i aconseguir que els EUA supervisin les plantes de subministrament, des de la mina fins a la cadena de muntatge a la RDC i Zàmbia. Els EUA no es volen quedar enrere en la indústria dels cotxes elèctrics i això passa pel control del cobalt africà.
Avui, la RDC és un estat amb estructures públiques febles per controlar l’immens territori del país. El negoci del cobalt ha demostrat que la revolució de l’energia neta està atrapada en un vell cicle d’espoli, desigualtats i violència. El comportament de les empreses que operen a la RDC no s’allunya gaire de l’espoli del rei belga a finals del segle XIX.
