Pareix mentida, però sembla que s’ha superat la pandèmia i, qui ho diria, la sensació és com si mai no hagués existit, o com si fóra una cosa molt llunyana. Primer tancats a unes cases que en molts casos eren gàbies. Després eixint a treballar per tornar a la cel·la. Les finestres es convertiren en les talaies des d’on observar el cel. I si ho féiem, totes, no era perquè cercàrem la resposta en alguna classe de divinitat acomodada entre els núvols. Més bé, dirigíem la mirada cap el no-res que presenta l’horitzó amb l’esperança de trobar-nos molt lluny de l’ara, en la imaginació d’un demà que ens retornés al cos. Entre eixes, tantes es van perdre al confondre el que podem imaginar amb l’hybris de la fantasia. És a dir, amb la renúncia de qualsevol àncora que ens recordés qui érem. En l’intent de desprendre’ns de la gàbia, de la paret i de la finestra, acabarem per abraçar, sense adonar-nos, la perillosa utopia d’una vida sense cos.
Si bé, la finalitat era precisa i legítima: fugir del confinament, de les renúncies, encara que fos amb una mirada cap al futur; eixa mirada atorgava una perspectiva necessària. Però, l’excés d’esta, de la falta del moment i de subjecte, deixava poc espai per a l’alegria i molt per a la malenconia. Dos anys de camí amb els ulls tancats, primer sota el refugi de la imaginació i, després fetes implosió amb la fantasia, han fet per eixamplar encara més la ferida que allunya el món del cos. Si la casa es convertia en una cel·la i, la finestra o, amb sort, el balcó eren talaies, el afora era un infinit inagafable. La situació ha deixat a molta gent pel camí i dels que es mantenen en peus, molts han patit greus patiments mentals. L’angoixa, l’ansietat, fita d’este temps, ha tocat el cap de bona part de la gent.
Dos anys de camí amb els ulls tancats, primer sota el refugi de la imaginació i, després fetes implosió amb la fantasia, han fet per eixamplar encara més la ferida que allunya el món del cos
Plou. És de nit i l’agulla d’un antic campanar, centre d’un poble abandonat, devorat per un embassament necessari per al progrés, es mostra sobre les aigües calmades. La baixada del nivell, per la sequera freqüent a les comarques valencianes, l’ha feta reaparéixer després de dècades d’oblit. Ruixats. La Dana a València. De la manca de vida a l’excés d’ella. Centímetre a centímetre l’antiga església desapareix. La imatge encalmada dona pas a la fúria. Ràfegues de vent. La bassa es plena ràpida. A poc a poc l’aigua que abans era tolla, s’agita. Es vessa. S’escampa en una explosió líquida que prompte recorrerà el curs del riu que es xoparà d’una violència líquida, que traspassa la vida. Inunda séquies, arruïna horts. L’espera pacient dels que miraven al cel i reclamaven aigua, ha rebut pedra com a resposta.
D’alguna manera passa hui una cosa pareguda. De l’atenció posada en la finestra que mirava lluny, a la gestió de l’agenda i el calendari que ens organitza l’instant. Hem recuperat cert control sobre el nostre moviment i se celebra, com no podia ser d’altra manera, amb tota la intensitat i felicitat de compartir de nou. Les activitats i possibilitats es multipliquen cada setmana. A València, almenys, l’ambient crític genera una quantitat de saraus per als quals caldria molt de temps per atendre-les com toca. El que començà sent una celebració de la vida es converteix, a voltes, en una exageració de sensacions i estímuls. De l’eixida del cos atalaiant l’horitzó, a l’ofegar-se de vida. De l’ansietat per no ser, a la de la sobredosi d’existència.
L’alegria que suposa recuperar el present en les nostres vides, és la de les ganes de viure des del i amb els cossos. Hui s’ha d’aprendre a cuidar-la per no empatxar-se de carn i de moment
L’alegria que suposa recuperar el present en les nostres vides, és la de les ganes de viure des del i amb els cossos. Hui s’ha d’aprendre a cuidar-la per no empatxar-se de carn i de moment. És difícil, clar, perquè en un món que ens espenta sempre cap a l’alienació, no aprofitar una oportunitat per a agafar-se a ell, per a aterrar-se, pareixeria una temeritat. Però cal aprendre necessàriament a farcir la vida de moment sense perdre la perspectiva. Sense ella patim el risc de quedar-nos en l’instant atrapats per a sempre. Si bé s’ha sofrit ja molt per estirar massa la distància entre el fet quotidià i l’objectiu de la mirada; el perill ara és ser incapaç de distingir per, la immediatesa, entre una pasterada d’ossos, instants, pèls, cançons, braços i materials.
No es tracta, ni de bon tros, de fer-ne una lectura crítica de la incommensurabilitat de les fites que trobem, estos dies, per fer i per ser. I tampoc, de manera singular, de les que ixen des dels moviments crítics. No, al contrari, no es pot més que reivindicar la important capacitat de creació. Més en un moment que podríem considerar més introspectiu que expansiu. Sí assenyalar, en canvi, eixa ansietat punyetera que una allau de vida també pot generar. Advertir que qualsevol gest, per ser veritablement crític, necessita tranquil·litat i pausa en determinats moments. Defensar la importància del pas enrere per conéixer la situació amb un camp visual ample i, immediatament després, poder intervenir.
L’ansietat, l’angoixa, són hui malestars amb una presència paorosa en la societat i, diria que amb una incidència singular dins dels moviments per l’emancipació entesos en un sentit ample. Moltes vegades, estos problemes es deriven d’un excés d’alienació i atomització social. La xarxa comunitària o l’associacionisme poden ser una bona recepta per a alleugerar estes càrregues. Com diu César Rendueles, algunes persones, més que un psicòleg necessiten un sindicat. Però no cal enganyar-se. Per a altres persones i col·lectius, l’ansietat o la tensió grupal ve, justament, del fet contrari. D’un excés de vida i d’obligacions socials. Evitar-ho o alleugerir-ho és també elemental per poder generar espais que s’estenguen en el temps i la clau passa justament per açò: fer un pas enrere, respirar, i mirar tranquil per intervindre com toca.
