L'aparell ideològic d'un model 'islamòfob'

Quatre veus expertes en el camp de la criminologia i el racisme analitzen el discurs que s’amaga darrere de les polítiques de prevenció antiterrorista a escala internacional sorgides arran dels atemptats de l'11-S

Per comprendre d’on neix i en què consisteix el PRODERAI és necessari retrocedir fins a allò que els Estats Units van anomenar Guerra contra el terror, en paral·lel a l’inici de l’ofensiva militar sobre l’Afganistan l’any 2001 arran dels atacs a les Torres Bessones i el Pentàgon. Mentre que l’11 de setembre va ser l’esdeveniment propiciatori de la guerra primerenca contra el terrorisme, les seues fases posteriors es van desencadenar, sobretot, després dels actes de violència extremista a Europa: l’atemptat múltiple al sistema ferroviari de rodalies de Madrid l’11 de març de 2004, l’assassinat del cineasta Theo van Gogh a Amsterdam i els atacs del 7 de juliol de 2005 a Londres.

/ ANNA BOHIGAS

 

Van ser els atacs a les ciutats europees el motor que va activar el desplegament global d’unes polítiques antiterroristes de caràcter “preventiu”, que no se sap ben bé si han previngut o només han servit per a justificar el desplegament de mesures extraordinàries de vigilància, control i criminalització a tot un sector de la població susceptible de ser categoritzat com a sospitós.

La Guerra contra el terror ha incentivat la coordinació d’un conjunt cada cop més ampli d’agents socials, que van des d’un simple membre de la policia fins al personal docent dels centres educatius, com seria el cas del PRODERAI.

Les professores Arun Kundnani, José Ángel Brandariz i Tina G. Patel i l’especialista Arzu Merali, totes elles analistes de la política antiterrorista dels últims anys –en relació amb el desenvolupament de lleis, normatives i protocols antiterroristes–, afirmen que, tot i que inicialment el seu objectiu podia ser perseguir el crim organitzat, s’han consolidat categories de risc basades en la ideologia i en la identitat racial-religiosa musulmana.
 

L’oracle discursiu

El terme extremisme violent es va incorporar en el discurs públic després que fracassaren les polítiques antiterroristes de caràcter militar dels Estats Units. La captació i l’apropiació per part dels nuclis estrategs de les polítiques antiterroristes d’una terminologia que fins al 2001 havia estat emprada per a referir-se a violències en relació amb l’extrema dreta –i altres grups armats d’ideologia nacionalista–, es va començar a utilitzar per a introduir la idea que tant la simpatia ideològica com les accions violentes eren àmbits que havien de ser abordats. Aquest canvi en la política va significar un enfocament holístic de la lluita contra el terrorisme, que aniria més enllà d’un enfocament purament militar i (extra)judicial. A partir d’aleshores, tant les ideologies “radicals” com la violència organitzada serien punibles.

El concepte 'radicalisme islamista' a servit perquè milers de persones musulmanes passaren a convertir-se en potencials sospitoses de terrorisme

El concepte radicalisme islamista, que aquest nou modus operandi ha adoptat com a element central, segueix sent una definició massa vaga i, per tant, “pretensiosa i instrumentalitzable”, segons assenyalen veus expertes en la matèria, i ha servit perquè milers de persones musulmanes passaren a convertir-se en potencials sospitoses de terrorisme.

Arun Kundnani, professor de la Universitat Steinhardt de Nova York i autor de diversos llibres sobre la islamofòbia i la guerra contra el terrorisme, explica a la Directa que “la radicalització s’ha convertit en la lent a través de la qual les societats occidentals observen la població musulmana”. En aquesta línia, afegeix que “les polítiques contra l’extremisme violent tendeixen a incorporar un enfocament que mostra els musulmans com a portadors col·lectius d’un problema cultural, i això alimenta els prejudicis i la discriminació, alhora que contribueix al clima més ampli d’islamofòbia”. Aquest fet provoca “la securitització de qüestions d’identitat i pertinença amb la falsa suposició que l’alienació o el rebuig a la cultura occidental representen un risc de terrorisme”. Segons el professor, el fet de capacitar un gran nombre de treballadores de l’àmbit social per a buscar signes de radicalització entre la comunitat musulmana “institucionalitza la islamofòbia en les pràctiques de rutina burocràtica d’un govern”.

Per Arun Kundnani, professor de la Universitat Steinhardt de Nova York i autor de diversos llibres sobre la islamofòbia i la guerra contra el terrorisme, la islamofòbia es pot definir com "una forma de racisme estructural dirigida als musulmans"

Per Kundnani, la islamofòbia es pot definir com “una forma de racisme estructural dirigida als musulmans que es manté i es reprodueix gràcies a la relació entre el pensament i les polítiques desenvolupades en la guerra contra el terror”.
 

Predicció amb bola de vidre

José Ángel Brandariz, professor de dret penal i criminologia de la Universitat de la Corunya i membre del consell directiu de la Societat Europea de Criminologia, ens explica que la idea de predir el futur en relació amb els problemes socials, com pot ser en el cas dels delictes, és bastant antiga: “Des que comença a construir-se la criminologia, aquesta disciplina sempre s’ha basat a buscar claus d’interpretació que permeten predir els comportaments violents o delictius per així poder prevenir-los”. No obstant això, Brandariz afirma que, a partir dels anys 80, es va començar a desenvolupar una altra forma de prevenció de la delinqüència “basada en la creació d’instruments que mesuren el risc d’esdeveniments d’actes violents centrats en la millora de les capacitats computacionals i en el desenvolupament de l’estadística aplicada”.

En aquest sentit, adverteix que la fiabilitat dels instruments que s’utilitzen dependrà de la quantitat de dades que es puguen recopilar en relació amb un subjecte. Pel que fa al PRODERAI, o als protocols de prevenció de la radicalització en general, comenta que “hi ha una contradicció bastant cridanera. I és que, en general, el coneixement que tenim sobre els comportaments de les persones que es dediquen a accions de violència política són molt limitats”. D’una banda, “perquè hi ha poques persones que es dediquen a aquest tipus d’actes”, i, de l’altra, “perquè no tenim gaire informació sobre elles”. “Hi ha un important volum d’informes d’anàlisi i metanàlisi sobre els instruments utilitzats en l’àmbit penal que diuen que aquestes tenen una capacitat predictiva lleugerament superior a la mera selecció a l’atzar”, i això vol dir que la capacitat que tenen de predir el futur “és molt limitada”.

El professor Brandariz detalla que “la utilització política d’aquestes dades tendeix a ocultar aquestes circumstàncies”. Davant la situació actual, on des de l’esfera mediàtica s’estén el discurs de la por, considera que “en el camp polític, poder servir-se d’un instrument que es mostra convincent i aparentment tan sòlid com la matemàtica suposa tenir un recurs polític i electoral molt beneficiós”.

Amb relació a la complexitat de l’ús i la implementació d’aquest tipus d’instruments –donada la seua relativa joventut a l’Estat espanyol–, els debats que s’estan donant en altres països sobre les possibles conseqüències i danys col·laterals encara no han arribat aquí. En qualsevol cas, Brandariz aclareix que “en l’àmbit polític espanyol mai no han importat gaire les conseqüències per a les discriminacions per motius de raça”.
 

La construcció de l’enemic

La doctora Tina G. Patel, autora de diversos llibres sobre criminalització racial i professora titular de criminologia de la Universitat de Salford (Anglaterra), centra les seues recerques i ensenyament en la raça i el racisme, la vigilància i la prevenció del delicte i la discriminació en el sistema de justícia penal anglés. Segons Patel, “la raça es construeix socialment a través d’una relació de poder en la societat, on ser blanc és igual a privilegi i superioritat, i ser negre és igual a desavantatge i discriminació”. També afirma que “la raça és, sens dubte, un concepte carregat políticament i que, algunes vegades, les pràctiques racialitzades poden ser tant intencionals com involuntàries (en termes del seu impacte discriminatori i nociu), però tals processos no són sorprenents donat el racisme profundament incrustat a les illes britàniques i Europa, i, de fet, a tots els països occidentals”.

Segons Patel, “la raça es construeix socialment a través d’una relació de poder en la societat, on ser blanc és igual a privilegi i superioritat, i ser negre és igual a desavantatge i discriminació”

Patel fa anys que estudia com es racialitza el crim i adverteix que, en el cas del Regne Unit –d’on també s’ha nodrit el protocol de prevenció català–, el programa PREVENT reprodueix la idea que dins de cada persona musulmana existeix un potencial criminal: “Quan un esdeveniment criminal s’explica en termes de raça, és a dir, que aquest tipus particular de crim s’associa a alguna qualitat biològica o cultural innata del perpetrador definida per la raça, s’assignen propensions criminals a tots els que pertanyen a aquest grup racialitzat. Això obstaculitza la possibilitat que aquestes persones siguen vistes com a víctimes, com per exemple receptores de crims d’odi racistes o de mesures excessives de control i vigilància estatal”.

Arzu Merali, membre fundadora de l’Islamic Human Rights Commission (IHRC) –des d’on fa molts anys que treballen contra la islamofòbia i destapen el caràcter racista del programa PREVENT–, explica que al Regne Unit fa temps que existeixen programes anàlegs que tenen com a target grups culturals específics, i es remunta fins i tot a l’època colonial. Puntualitza que la construcció de la comunitat musulmana com l’enemiga és prèvia fins
i tot a l’anomenada Guerra contra el terror, quan encara no existia l’argument de “l’amenaça”.

En qualsevol cas, apunta que les conseqüències de l’aplicació del PREVENT han estat greus perquè “ha coartat la llibertat d’expressió de les comunitats musulmanes sobre les polítiques imperialistes bèl·liques d’occident, per por de ser interpretades per les autoritats policials com a radicalitzades”. En concret, en l’àmbit escolar, relata la susceptibilitat de les famílies i la infància de les comunitats musulmanes a expressar la seua opinió en relació amb qualsevol esdeveniment, anècdota o tema interrelacionat amb la seua pràctica religiosa, o amb temes socials i mediàtics d’interés que puguen portar a una mala interpretació: “Les famílies tenen por a parlar i diuen als seus fills que no parlen d’aquests temes a classe per por que els caiga damunt el pes de la llei”. Enfront això, Merali manifesta que la IHRC advoca per un posicionament clar de rebuig al PREVENT, i anima les comunitats “a autoorganitzar-se i a no cedir davant l’agenda opressiva del govern”.
 

Article publicat al número 443 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: