Fa una estranya olor d’ambientador barrejada amb suor i moqueta. La inconfusible olor urbana dels locals poc ventilats i plens d’homes. Són quarts de set de la tarda, som en un saló recreatiu del carrer Garcilaso del barri de la Sagrera de Barcelona. Les oficines tanquen, la gent surt al carrer i comencen els partits de futbol entre setmana. Des de fora ningú no ho diria perquè són llocs hermètics que defugen la mirada de qui no hi participa, però el local és ple. Ple en la seva majoria d’homes joves aficionats a l’esport que fan números i calculen probabilitats abans de ficar diners a la màquina d’apostes. Avui, noves marques omplen les marquesines d’aquests espais: Sportium, Bet365, BetFair. Són les mateixes que omplen els estadis de futbol i les samarretes dels ídols.
Anys enrere aquests recreatius de barri tenien un altre aspecte. Els temps canvien i amb ells els jocs: si abans l’escurabutxaques era la reina dels recreatius, avui ha quedat relegada a una segona fila, eclipsada per l’espectacular posada en escena de les apostes esportives, que atrauen nova clientela als salons. Les escurabutxaques –amb les seves combinacions de fruites, diamants i campanetes, amb la seva hipnòtica seqüència de sons i colors– continuen ocupant la major part de l’espai, arrenglerades una al costat de l’altra com casetes unifamiliars en un suburbi metropolità. Però el racó privilegiat, només entrar al local o al seu bell mig, és ara per a les quatre, sis, vuit màquines d’última generació que operen les apostes esportives, sota monitors amb partits de futbol, de tenis o carreres de llebrers. A les pantalles, fileres interminables de xifres i probabilitats i milers d’opcions per apostar, tantes com competicions esportives arreu del món. Avui el Barça juga contra l’Olímpic de Lió al Camp Nou: la màquina paga 1,20 euros per cada euro apostat si guanya l’equip local, que és clar favorit, 7 euros si empaten i 13 si guanya el visitant. Naturalment l’empresa que gestiona les apostes esportives se n’enduu una part; naturalment l’empresa mai no perd. El resultat del partit pot sorprendre tothom i anar contra tota probabilitat, però per la casa d’apostes és sempre un negoci rodó.
Comparades amb l’alienació individual de les escurabutxaques, les apostes esportives permeten la sociabilitat dels jugadors, que seuen als tamborets amb un cafè o una cervesa i comenten entre ells, més que els partits, la rendibilitat de la seva jugada, el que van perdre o guanyar la setmana passada i la millor aposta a la Bundesliga. És confús: no queda clar si les apostes són una excusa per seguir els esports que els agraden o si els esports són una excusa per apostar el salari. En qualsevol cas, allà hi són, amb regularitat, els mateixos jugadors de sempre.
L’alarma del nombre d’establiments
Fora, als titulars de molts mitjans, l’alarma ha començat a créixer. Es parla àmpliament de l’expansió de les cases d’apostes com una plaga que destrossa economies i vides, desola els barris obrers i extermina el petit comerç. Però el que és cert per un territori no ho és tant per un altre, ja que les competències del joc, i per tant la regulació d’aquests espais, estan descentralitzades. Així, el focus principal quan es parla de l’auge d’aquests establiments és a Madrid. Com informava El Salto fa un any i mig, el govern regional, avantguarda de la liberalització econòmica en molts aspectes, va regular el sector amb un decret l’any 2006 que no posa gairebé cap limitació a aquest negoci. Si el 2008 hi havia només 84 locals d’apostes, a finals de 2016 n’hi havia 485. A Catalunya, tanmateix, el joc presencial està contingut, és a dir, que per llei no poden haver-hi més locals dels que ja hi ha. No ha crescut la presència de salons recreatius als barris, senzillament perquè la llei ho impedeix.
Les apostes són l’excusa per seguir els esports que els agraden o els esports són l’excusa per apostar el salari
A mig camí entre les mesures proteccionistes de Catalunya i la despreocupació total de Madrid, hi ha la realitat de dos altres territoris dels Països Catalans. En efecte, l’augment de salons de joc als seus carrers i l’alarma social generada han fet que els dos governs de centreesquerra a les Illes i al País Valencià hi hagin volgut intervenir. A les Illes, un reglament de 2017 limita la implantació dels locals d’apostes esportives i ho fa imposant una distància mínima de cent metres respecte d’instal·lacions freqüentades per menors d’edat, com escoles, pisos d’acollida o parcs públics. Tampoc poden haver-hi dues sales de joc en un radi de 250 metres, excepte a la ciutat de Palma, on el radi s’amplia fins als 500. A València, el govern del Botànic, pendent encara de la seva llei del joc, ha aprovat recentment un reglament que fixa en 700 metres la distància mínima entre salons. L’anterior reglament, de 2015, establia una distància de 800, però va ser impugnat per l’Audiència Nacional espanyola, que donava així la raó a una empresa del sector. Segons el tribunal, l’executiu no va justificar prou aquesta restricció a l’activitat mercantil, per la qual cosa han hagut d’aprovar-ne un de nou. En qualsevol cas, com veiem, l’eina que han trobat les administracions en els darrers anys per evitar la proliferació eixelebrada d’aquests espais és o bé la contingentació o bé l’establiment d’unes distàncies mínimes.
Fulgurant ascens de l’aposta esportiva i el joc en línia
Més enllà de la presència d’aquests salons als carrers dels nostres barris, cal donar una ullada a les dades del sector. El joc creix, i ho fa de forma sostinguda des de 2014. Segons l’anuari que elaboren la Universitat Carlos III de Madrid i l’empresa Codere, en el període 2014-2017 les xifres de joc real (és a dir, la quantitat jugada, descomptant els premis) ha crescut un impressionant 19,1%. L’informe recorda, però, que les xifres encara estan per sota dels resultats previs a la crisi: l’any 2017
a l’Estat espanyol es va jugar un 12,3% menys que el 2008. En nombres absoluts vol dir que mentre que el 2008 es van jugar més de 10.775 milions d’euros, el 2017 van ser 9.408 milions. L’anuari ho compara de forma més o menys afortunada amb el comportament d’altres sectors productius, i posa l’exemple de la moda, que també ha experimentat un creixement sostingut des de fa cinc anys, malgrat les diferències abans del crac de 2007. En qualsevol cas, aquestes xifres espaterrants suposen que el joc representa vora el 0,9% del PIB a l’Estat espanyol. No oblidem que la Grossa de Nadal aplega
a jugar cada any 24 milions de persones.
Tanmateix, i malgrat que la loteria continuï desfermant el furor de les masses el 22 de desembre, els patrons de consum i apostes estan en procés de canvi radical. I aquí, les apostes esportives i la possibilitat de jugar en línia tenen un paper protagonista. Les dades de l’anuari deixen palès que el joc virtual creix de forma molt més pronunciada que el presencial, i que de tots els jocs són les apostes esportives les més afavorides pels gustos del mercat (15,7% de creixement en el darrer any estudiat, el 2017). Els salons de joc van créixer un 15,9% però, de fet, l’anuari ho atribueix al mateix impuls de les apostes esportives que aquests establiments han hagut d’introduir per no perdre mercat.
A Catalunya, el joc presencial està contingut, és a dir, que per llei no pot haver-hi més locals dels que ja hi ha
Des d’aquesta regularització, que segons l’Associació Espanyola de Joc Digital el sector reclamava amb insistència, el mercat de les apostes esportives ha crescut anualment a un ritme frenètic del 20% i les xifres de joc real s’han multiplicat per 2,5 en sis anys. El model de negoci dels grans clubs de futbol, que inclou la venda dels seus drets d’imatge a xifres milionàries, ha posat al centre de les pantalles les marques de cases d’apostes, i totes, des de les més grans fins a les més petites, tenen la seva part del pastís futbolístic. Així, avui dia, Codere patrocina el Reial Madrid; BetFair, el Barça i el Sevilla; Bwin, l’Atlètic de Madrid i el València; Bet365, fins a deu clubs de primera divisió, entre els quals es troben l’Espanyol o l’Atlètic de Bilbao, i Sportium, del grup Cirsa, patrocina la Lliga. Avui, gràcies a la imatge de futbolistes i estrelles de la televisió i a la presència constant de l’esport als mitjans, les sales d’apostes gaudeixen d’una respectabilitat difícil d’imaginar només cinc anys enrere.
Nouvinguts d’Anglaterra
Els primers anys de la primera dècada dels 2000, els operadors tradicionals del joc somreien amb suficiència des de les taules dels seus consells d’administració i les seves reunions patronals. Això d’apostar per internet serà una moda, la gent no posarà el seu número de targeta ves a saber on per fer una tirada de ruleta. Tampoc la legislació encara no en feia cas. Coses britàniques, devien pensar. A mesura que passaven els anys i el greuge començava a albirar-se, els amos del joc es van adonar que allò era competència deslleial, que aquelles societats vingudes de fora ni pagaven impostos ni se sotmetien al control públic que ells havien de suportar des de l’aprovació de la llei del joc l’any 1977. Amb la seva ascendència sobre qui havia de legislar, van pressionar tot el que van poder perquè s’aprovés una llei del joc en línia que posés fi a aquella suposada desigualtat. Suposada perquè, malgrat tot, el volum de diners que es movia i es mou en l’entorn digital no es pot comparar encara ara amb les xifres exorbitades que factura el joc tradicional.
Quan finalment es va aprovar la llei, els amos de les escurabutxaques i els casinos es van haver d’afanyar –sorprenentment encara amb els deures per fer, amb massa anys al damunt i la suor al front– per posar en funcionament les seves pròpies plataformes de joc en línia i competir amb els joves operadors digitals. La llei del joc havia d’evitar la competència deslleial, però el que feia era posar un marc legal que algunes d’aquelles noves empreses en part agraïen perquè les legitimava davant d’un públic de masses.
L’any 2017, les 17.000 empreses amb seu a Gibraltar controlaven un 60% del mercat global del joc en línia
Qui són els vells i qui són els joves en aquesta disputa que encara dura, un cop els vells han intentat fer un lífting al seu model de negoci? Entre els operadors del joc tradicional, per una banda, tenim els dos grans grups de les escurabutxaques, Codere i Cirsa, que ja duien anys diversificant el seu negoci amb l’adquisició de casinos, bingos i hipòdroms. Avui estan en mans de fons d’inversió nord-americans. Un tercer grup dedicat als salons recreatius i les escurabutxaques, però un esglaó per sota dels dos monstres estatals, seria el grup Luckia, líder a Galícia i encara de propietat familiar: n’és l’amo José González Fuentes, que als anys 80 va fundar Egasa. Tots tres grups competeixen avui amb les grans empreses europees d’apostes esportives, amb les seves pròpies marques dedicades a aquest producte: Cirsa posseeix Sportium, constituïda l’any 2007, mentre que Codere i Luckia operen les apostes amb el mateix nom. Per altra banda, hi ha els grups empresarials que exploten els diferents casinos arreu dels Països Catalans i l’Estat espanyol. Destaquen el grup Peralada a Catalunya, dels Suqué Mateu; el Grup Casino Gran Madrid, encara presidit pel fill del fundador, Ángel Escolano, o el grup Acrismatic, de la família valenciana Álamo Cristescu, que opera tres sales a Alacant. Els dos primers grups van aconseguir la llicència de la Direcció General d’Ordenació del Joc, depenent del Ministeri espanyol d’Hisenda, per operar sales virtuals.
Nombroses seus radicades a Gibraltar
Entre la cinquantena d’operadors de sales de joc en línia, fonts del sector ens en destaquen cinc. Tot i que les dades econòmiques són difícils de conèixer al detall, són les cinc sales preponderants al mercat. En primer lloc, reina de les apostes esportives, destaca Bet365. És una empresa familiar fundada l’any 2000 en una petita ciutat del Regne Unit per Denise Coates i el seu germà. El pare posseïa una casa d’apostes presencial que van aportar com a garantia per demanar un préstec de 15 milions de lliures esterlines i fundar l’empresa digital. L’any 2018, Denise Coates es va assignar un sou de 280 milions de dòlars, que la va convertir –no sense polèmica perquè va ser acusada d’adjudicar-se una retribució excessiva– en una de les directives més ben pagades al Regne Unit. També és, en conseqüència, una de les dones més riques del món. El seu germà Peter, afiliat del Labour, ha donat milers de lliures al partit, i un d’aquests pagaments va coincidir, segons va publicar el Daily Mail, amb la relaxació de les normes que regulen el joc i la publicitat al Regne Unit. La seva seu central continua a Stoke-on-Trent, malgrat que també tenen una seu offshore a Gibraltar, des d’on operen la majoria d’empreses de joc en línia. Ara es mudarà a Malta per evitar els efectes del Brexit. La seu per operar a l’Estat espanyol, amb el nom de Hillside España Leisure SA, és a Madrid.
En segon lloc, la marca líder en jocs de casino a l’Estat espanyol és 888, dins del grup israelià 888 Holdings, amb seu central a Gibraltar i fundada l’any 1997 per Avi i Aaron Shaked i Shay i Ron Ben-Yitzhak, dues parelles de germans. La majoria de la plantilla de l’empresa –que cotitza a la borsa de Londres– treballa també des d’Israel i el seu actual conseller delegat és Itai Pazner. L’Estat espanyol és el segon mercat més important per aquesta companyia, que opera amb domicili fiscal a Madrid amb el nom 888 Spain PLC. L’any passat va facturar-hi 68 milions de dòlars i suposa el 13% del total de la seva activitat. Les agressives campanyes de màrqueting hi han tingut un paper cabdal.
Pel que fa al pòquer, l’empresa líder segueix sent Pokerstars, que acapara el 85% del sector en aquest producte. A l’Estat espanyol l’opera TSG Interactive PLC, que té la seu a Malta. La corporació propietària de la marca és The Stars Group, amb seu a Toronto i a l’Illa de Malta, paradís fiscal des d’on controla el negoci en línia des dels seus origens.
Per darrere d’aquestes, però també amb resultats destacables al mercat espanyol, hi ha Bwin i William Hill. La primera és una empresa austríaca, fundada el 1997 i pionera en el sector. Ara està en mans del grup GVC Holdings PLC, que posseeix moltes marques del sector i també té la seu a l’illa de Man. A l’Estat espanyol va aconseguir la llicència per operar amb el nom Electraworks Malta PLC. Fundada l’any 1934 a Londres, William Hill és la més veterana de totes, més fins i tot que les empreses del joc tradicional, però arriba al nostre context només amb l’auge de l’aposta electrònica. La seva presència als carrers del Regne Unit, amb sales d’apostes a tot arreu, estava perfectament consolidada, fins al punt que va arribar a tenir el seu propi canal de televisió i encara ara ofereix contingut audiovisual del món del joc. Com gairebé totes les seves competidores, l’any 2009 va moure la seva branca de joc en línia a Gibraltar, amb un domicili a efectes de notificacions a Madrid.
Els governs del PP a Ceuta i Melilla han volgut atraure aquestes empreses oferint-los avantatges fiscals
Com veiem, la majoria d’aquestes empreses són angleses i totes tenen seus a llocs com Malta, Gibraltar o l’illa de Man. La tradició d’apostes al Regne Unit explica la seva procedència i implantació, les característiques pròpies del negoci virtual i la facilitat amb què poden operar des de paradisos fiscals. Segons dades de la consultora H2 Capital, el 2017 les prop de 17.000 empreses establertes a Gibraltar controlaven un 60% del mercat global del joc en línia. Potser per això, i amb l’ombra del Brexit com
a oportunitat, els governs del PP a Ceuta i Melilla han volgut atraure aquestes empreses oferint-los avantatges fiscals que reduiran la càrrega impositiva del 25% al 10%.
Menció a banda en tot aquest panorama de velles i noves empreses en el sector privat del joc mereixen les empreses públiques, que encara mantenen una posició preeminent gràcies al seu joc privilegiat: el de les loteries. Si el total de joc real l’any 2017 era de 9.408 milions d’euros, la Societat Estatal de Loteries i Apostes de l’Estat (SELAE) en facturava 3.230, és a dir, un descomunal 34,3%. L’ONCE, com a empresa semipública, en va facturar 980, és a dir, un 10,4%. A Catalunya, a més, té un paper rellevant l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes, depenent de la Conselleria d’Economia i Hisenda, que comercialitza loteries (la Grossa), els rasques o màquines de joc de bingo amb la col·laboració de Novomatic i Cirsa.
