Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L’article que mai no hauria volgut escriure

A Samuel Paty

 

Aquest és l’article que mai no hauria volgut escriure. És un article que me fa un cert respecte, fins i tot un poc de por escriure mentre teclejo les tecles de l’ordinador. Por de no mesurar prou les paraules i així fer el joc a qualsevol dels que volen aprofitar una tragèdia, la de l’assassinat d’un professor, per posar oli al foc. Per estigmatitzar un col·lectiu, sigui quin sigui.

A classe, amb els alumnes més petits del col·legi, abordem el naixement de les religions monoteistes. Totes. El judaisme, el cristianisme, l’islam. Aproximem, des de la història, problemàtiques que neixen d’aquests temes. Què vol dir creure? Què és història i què és fet religiós? Què vol dir poder demostrar un fet científicament i com el diferenciem d’una convicció íntima que conforma una creença personal que fa part de l’esfera privada? Al col·legi, com a professora, sempre oculto tant com puc el meu ateisme. Intento entendre el raonament dels meus alumnes per aportar una obertura. Tot i que a vegades me costa entendre des d’on parteixen. Però, humilment, ho intento. I m’enfronto cada cop més, sense virulència ni conflicte, a una sorpresa més gran entorn de la possibilitat de no creure. No creure cada cop és una opció menys plantejable, me sembla.

Al col·legi, com a professora, sempre oculto tant com puc el meu ateisme. Intento entendre el raonament dels meus alumnes per aportar una obertura

Però la confusió és palpable i alguns cops em desestabilitza. La circumcisió la practiquen diferents religions monoteistes? I no menjar porc també? L’àngel Gabriel i Jibril són el mateix? Ser àrab, ser musulmà o saber escriure àrab són elements compatibles i sobretot separables? I si la meua religió no me permet votar a les eleccions de delegats de classe, això fa que no respecti la laïcitat de l’escola?

Una confusió que no és més que la imatge que reben els alumnes quan es miren en el mirall de la societat que els envolta. I què els reflecteix? Hi veuen un Robert Ménard, batlle de Besièrs, que oposa la decapitació del professor de Conflans a l’ensenyament de l’àrab als col·legis, com si la segona fos una concessió de l’Estat a una comunitat culpable de l’assassinat. Hi veuen un Louis Aliot, batlle de la meva ciutat, que just després de la tragèdia vol prohibir la llengua àrab a les mesquites de Perpinyà en nom de la laïcitat, associant llengua, control de les autoritats i terrorisme. Senten una estigmatització flagrant que ve de totes les tendències polítiques, del govern a Mélenchon, que parlen d’un problema amb la comunitat txetxena. Veuen com els mitjans de comunicació associen, sense cap raó de pes, un acte terrorista amb la causa palestina.

La confusió no és més que la imatge que reben els alumnes quan es miren en el mirall de la societat que els envolta. I què els reflecteix? Hi veuen un Robert Ménard, batlle de Besièrs, que oposa la decapitació del professor de Conflans a l’ensenyament de l’àrab als col·legis

Senten com el ministre d’Interior francès, Gerard Darmanain, parla d’il·legalitzar col·lectius contra la islamofòbia. I com el mateix ministre anuncia, sense vergonya, que es duen a terme operacions policials contra desenes d’individus que no tenen res a veure amb l’assassinat però als quals volen fer “passar un missatge”. I com acusa les empreses privades de fomentar un màrqueting basat en la demanda “comunitarista” de halal o caixer i reclamant, com una oposició a aquesta distribució comercial, que “le capitalisme doit parfois être patriote“.

La confusió que impera potser no està tant al cap dels meus alumnes com al cap dels adults i les institucions que els envolten. I aleshores és quan un nen d’onze anys et diu a classe que després dels atemptats de Charlie Hebdo tenia por de sortir. Por a ser associat als terroristes pel sol fet de tenir, potser, uns orígens o una religió en comú.

I, en qualsevol cas, intentar per tots els mitjans no caure en el terrible ‘nosaltres’ i ‘vosaltres’ que no ens permet mirar junts, cap endavant, com a col·lectiu humà

El terme de laïcitat, la forma que pren és segurament una de les claus que ens hauria de permetre trobar un desllorigador a tot plegat. Si la laïcitat és “l’actitud que reconeix la independència de la política i de l’ensenyament respecte de les diverses confessions religioses”, vol dir que no cal mostrar cap símbol religiós en l’espai públic o que se poden acceptar mentre no interfereixin en la vida en col·lectivitat? Festejar l’Aïd amb la seua família xoca amb la laïcitat? No rebre regals per Nadal xoca amb la laïcitat? Portar un penjoll amb una creu xoca amb la laïcitat?

I, en qualsevol cas, intentar per tots els mitjans no caure en el terrible nosaltres i vosaltres que no ens permet mirar junts, cap endavant, com a col·lectiu humà.

Mentre escolto les notícies penso en el meu alumne txetxè. Penso en aquell alumne que un dia me va dir que jo podia no creure, però que ja m’hi trobaria el dia que anés a l’infern. Penso en la mare que me va escriure acusant-me de fer proselitisme de l’homosexualitat després d’ensenyar al seu fill un videoclip del Diluvi en què dues dones es besen. Penso en la nena que critica la construcció d’un temple per no gastar els diners en una cosa més útil, com un hospital. I somio que ningú intentarà identificar quina religió tenia o no tenia cadascun d’aquests alumnes. I que qui ho faci, s’equivoqui.