Una gran explosió sacseja el quart pis del número 10 del carrer Toledo del barri de la Bordeta de Sants de Barcelona. És el dia 2 de maig de l’any 1921. El context sociopolític és d’una gran agitació: són els anys de descomposició del règim de la Restauració sota el regnat d’Alfons XIII, la guerra colonial de l’Estat espanyol al Rif del Marroc té una gran impopularitat i desemboca en el desastre de la batalla d’Annual –amb 8.000 soldats espanyols morts–, sedimenta l’èxode rural cap a les ciutats i creix la industrialització, el maquinisme, el pistolerisme de la patronal i, com a resposta, l’autodefensa anarquista.
Entre les restes de deflagració de l’interior del pis, amb el sostre esfondrat i la runa, la policia hi troba vuit cossos, cinc morts i tres ferits, trossos de pell de mans i peus que encara conserven les ungles, una pistola automàtica amb dos carregadors, fulls d’agitació anarquista i una gran quantitat de carnets del Sindicat Únic de Treballadors. El grup expert examina les restes i determina que es tracta d’una explosió deguda a la manipulació de substàncies inflamables; han trobat dinamita i àcid. El governador civil de la ciutat, Martínez Anido, conegut per la seva brutalitat reprimint el moviment sindicalista, confirma a la premsa que les víctimes “són individus que preparaven explosius per atemptar i que han estat castigats per les seves pròpies males obres”.
Acher, ‘Shum’, ‘el Poeta’ i Alfons Vila
Alfons Vila és un dels terroristes ferits en l’explosió. Quan és detingut porta a sobre la documentació de Joan Baptista Acher i –a més dels sobrenoms Shum o el Poeta– serà jutjat i conegut amb aquest nom durant els anys vinents. El seu pronòstic és greu: té cremades d’extrema gravetat a la cara i a les mans i l’amenaça la mort. Així i tot, després d’algunes setmanes de cures, cirurgia i hospitalització, es recupera i el traslladen a la infermeria de la presó Model de Barcelona, on és aïllat i incomunicat sense fiança. A més d’estar darrere de la fabricació clandestina d’explosius, les investigacions policials l’acusen de pertànyer a un grup d’acció “anarcoterrorista” que seria el responsable de l’atemptat contra el regidor tradicionalista Salvador Anglada i de l’intent d’homicidi d’un taxista, a qui van robar el vehicle per col·locar-hi una bomba i fer-la detonar (frustradament) en un míting del Sometent al passeig de Gràcia.
Per la seva presumpta responsabilitat en els tres fets, Shum és condemnat a mort, traslladat fins a la presó d’Alcalà de Henares i d’allà a El Dueso (Santander), on li espera l’execució amb garrot vil. És llavors quan la CNT i els mitjans d’esquerres –socialistes, cooperativistes– inicien una potent campanya internacional per exigir-ne l’alliberament. Hi participen intel·lectuals humanistes, dirigents i militants polítics de tot el món, com Conxa Espina, Emma Goldman, Errico Malatesta, Gorki, Clara Campoamor, Ramón y Cajal… La campanya aconsegueix que ja durant el règim de Primo de Rivera se li commuti la pena de mort per 50 anys de presó, tot i que només en complirà 10, ja que l’adveniment de la República permetrà una amnistia massiva. Un cop en llibertat, el Poeta lluitarà amb l’exèrcit de la República a Aragó durant la Guerra Civil. Amb la victòria feixista emprendrà amb la família el camí cap a un exili errant que acabarà a Mèxic, país que el veurà morir mentre a l’Estat espanyol hi regnarà la dictadura encara uns quants anys.
Un estil més enllà del personatge
Fins a l’any 1979, Shum era un personatge gairebé llegendari, una figura que es movia entre la fantasia i la realitat, les imprecisions i els errors històrics. A través de Shum. El dibuixant anarquista (Diminuta Edicions, 2018), veterans com Josep Maria Cadena, Lluís Solà i Dachs i el dibuixant Jaume Capdevila (àlies Kap) reconstrueixen ara la identitat i el llegat iconogràfic d’Alfons Vila. Aquesta feina ha estat possible gràcies a les aportacions que Solà va rebre quan va morir el dibuixant, per part de Montserrat Venturós, parella de Shum, i de Lluís Humbert, íntim amic seu a la presó i d’on Vila extreu els seus ideals i el seu nom artístic (acrònim de LluíSHUMbert, i que resultà, tanmateix, un pseudònim sota el qual s’amagava Domingo Roca). “Deixant de banda la seva atzarosa vida –que inclou bombes, atemptats, judicis, empresonaments i exilis–, el garbuix d’identitats i pseudònims i, en definitiva, l’aura que acaba envoltant el personatge, Shum és un artista singular, un creador que cal reivindicar per l’obra que ens ha deixat”, escriu Jaume Capdevila a la tercera part d’aquest llibre col·lectiu.
Fins a l’any 1979, ‘Shum’ era un personatge gairebé llegendari, una figura que es movia entre la fantasia i la realitat, les imprecisions i els errors històrics
Shum, que fou autodidacta, va cultivar el seu traç lluny de l’acadèmia. El seu primer biògraf, Eduardo Sanjuan, ja va donar compte d’aquest procés a l’obra Shum íntimo: “Vila fuig de casa i malviu primer a Terrassa i després a Barcelona, on feia caricatures i dibuixos a cafès, molt mal pagats. […] D’allà començarà a col·laborar amb la revista noucentista i satírica Papitu”. L’estil del dibuixant es basarà en l’expressionisme lineal, una barreja d’art déco i futurisme. Un estil antinaturalista, artificiós i sensible, però allunyat del realisme. Josep Maria Cadena, un altre dels pares d’aquesta edició, destaca la capacitat de modernitat de l’estil de Shum. “Va saber conjugar en poques línies de traç la situació dels obrers i de la gent que estava en contra del sistema monàrquic i de Primo de Rivera”. Capdevila, per la seva banda, remarca la influència que va tenir en les obres de Shum una generació d’autors dels anys daurats de la caricatura catalana, en el període previ a la Guerra Civil: “Cal aturar-se en el colossal Xavier Nogués, que també des de les pàgines del Papitu inaugura una escola particular de ninots grotescos i desmanegats, dibuixats amb traços desmanegats, […] i finalment Lluís Bagaria, fruit exòtic d’aquesta tradició, que comença a dibuixar caricatures de traç sintètic, decoratiu i artificial”, apunta.
Traç forjat dins dels murs
“Shum neix a la presó. La seva firma es fa ràpidament famosa, la campanya per demanar el seu indult s’enceta a les pàgines del diari Solidaridad Obrera i s’escampa com la pólvora per la premsa progressista de la península i l’estranger. Acher, l’artista de les mans destrossades, el jove que la dictadura de Primo de Rivera està a punt d’enviar al garrot, esdevé un símbol de la intransigència i la set de sang del règim espanyol”, escriu Capdevila. A El Dueso s’habilita un estudi i les seves obres es publiquen a revistes i exposicions, que li permeten adquirir fama i ingressos econòmics que destinarà a pagar les multes.
Vila, o Acher, o Shum, té una activitat creativa molt intensa durant aquells anys de captiveri. De cara a l’opinió pública, aquesta fertilitat de creacions, sumada a la seva lesió a les mans –que li provoca limitacions motrius–, i el seu estil de dibuix sintètic i arrodonit, aguditza el contrast entre el terrorista i l’entranyable dibuixant, un fet que jugarà a favor seu en la campanya de pressió per l’indult. En paral·lel amb les seves creacions i renom creixent, el dibuixant col·laborà assíduament amb la premsa cooperativa com Justícia Social o Acción cooperatista. Marc Dalmau, qui dedica tot un capítol a la figura de Shum en el seu llibre Gràfica obrera cooperativa, apunta: “No es pot saber del cert quin grau de compromís i afiliació tenia Shum amb les cooperatives. Sospito que quan estava a la presó va rebre molta ajuda dels cooperatistes i que, a canvi d’aquest suport i de les campanyes per l’indult, Shum va fer aquells dibuixos”. I afegeix: “El que sí que podem saber és que era algú que coneixia de ben a prop els codis interns del moviment cooperatiu. Les seves vinyetes són molt nombroses i especialitzades; il·lustra i fa referència explícita als balanços, al paper parasitari dels intermediaris i altres conceptes d’una economia social cooperativa”.
Els anys finals a Mèxic
Shum arribarà a la maduresa en sortir de la presó el 1931, on es guanya la vida amb vinyetes al diari Solidaridad Obrera i a L’Opinió i La Humanitat, premsa propera a Esquerra Republicana de Catalunya. Un apropament a les tesis republicanes del partit –que governava les principals institucions públiques catalanes del moment– que també es manifesta quan poc després és nomenat vocal de la Junta de Museus. En aquests anys, Shum també formarà part del Grup del 6, grup d’afinitat de dibuixants que seria una de les llavors del Sindicat de Dibuixants Professionals, pioners a reivindicar els drets laborals del gremi.
A Mèxic, on va viure els darrers anys de vida, la paràlisi progressiva com a conseqüència de l’arterioesclerosi que patia se l’emportà l’any 1967
Shum traslladarà als seus dibuixos el dolor i el patiment que li ocasiona la Guerra Civil, mutant amb el pas del temps en un estil més fosc, abandonant el dibuix de premsa i augmentant el pictòric. “La marca que no li va deixar la traumàtica explosió ni la dura experiència de la presó, la deixarà la guerra”, apunta Capdevila. Ja no tornarà a Catalunya. Shum s’exilia a l’Estat francès, d’on fugirà de l’ocupació nazi poc després amb rumb a Santo Domingo i la dictadura de Trujillo; seguirà cap a la dictadura de Batista a Cuba; d’allà als Estats Units i l’anticomunisme de Joseph McCarthy i finalment a Mèxic. És en aquests darrers anys de la seva vida quan Shum diversifica la creació en diferents àmbits artístics com les ceràmiques, la pintura i les escultures. I a Cuernavaca, Mèxic, on va viure els darrers anys de vida, la paràlisi progressiva com a conseqüència de l’arterioesclerosi que patia se l’emportà l’any 1967. No va haver-hi cap ressò a Catalunya i tan sols una delegació de la CNT i de les joventuts llibertàries va ser present el dia de l’enterrament del seu cos, de la seva trajectòria i la seva identitat. Una fossa de desmemòria històrica d’on, finalment, està sent rescabalat.
