AMadagascar, un dels països del món més rics en recursos naturals, més del 80% de la població viu en condicions d’extrema pobresa. Aquesta situació és especialment greu a les zones rurals, però les desigualtats també s’han intensificat a les ciutats en les últimes dècades. Per a la investigadora i activista malgaixa Zo Randriamaro, aquest empobriment està lligat a l’expansió de les activitats extractives, “projectes que es presenten com a motors econòmics, però això és enganyós”, apunta. “Prometen llocs de treball, molts cops temporals, mentre desplacen desenes de milers d’agricultors i pescadors, perpetuen la destrucció ambiental i vulneren drets fonamentals com l’accés a la terra, l’aigua i la sobirania alimentària”, prossegueix.
Randriamaro és fundadora del Centre de Recerca i Suport per a Alternatives de Desenvolupament – Oceà Índic (CRAAD-OI), una organització que col·labora amb joves i comunitats directament afectades per projectes extractivistes, especialment del sector miner, en la lluita per defensar els seus drets i territoris. Un dels casos més significatius en què han treballat és el projecte Base Toliara, una mina que extreu minerals del grup de les anomenades terres rares al sud-oest d’aquesta illa de l’oceà Índic, gestionada per l’empresa australiana Base Resources. El projecte afecta una extensió de 40.000 hectàrees on viuen més de 200.000 persones. Fins ara, la forta oposició ha aconseguit aturar-ne temporalment el desenvolupament.
Randriamaro destaca que aquestes activitats extractivistes “destrueixen boscos que contenen arbres endèmics com el baobab, que són vitals per a l’equilibri ecològic de Madagascar”. Aquesta destrucció s’afegeix a les amenaces de la crisi climàtica i l’impacte que té en la biodiversitat, de manera que posa en perill els ecosistemes únics de l’illa. Madagascar és un dels indrets amb més biodiversitat del planeta, amb un altíssim percentatge d’espècies endèmiques, que no es troben a cap altre lloc. Per citar-ne un exemple, hi ha sis espècies de baobab que no es troben en cap altre indret fora de l’illa.
La pressió sobre les terres a Madagascar no és nova. L’activista recorda el cas de Daewoo, firma sud-coreana que l’any 2008 va intentar adquirir més d’un milió d’hectàrees per cultivar blat de moro destinat a l’exportació, tot i que el projecte no es va materialitzar
Segons l’activista, els megaprojectes extractivistes arrasen amb relacions socials i ecosistèmiques, i representen una nova forma de colonització: “Responen a la demanda creixent de materials crítics per a les transicions verdes, energètiques i digitals a Europa i Nord-amèrica. Però els beneficis són només per als països del nord global. Mentrestant, les comunitats locals en pateixen les conseqüències sense obtenir-ne beneficis econòmics reals”. A més, els materials extrets, com les terres rares, sovint es processen als països del nord global, on aporten un valor afegit a les seves economies, un fet que intensifica les desigualtats entre nord i sud.
La pressió sobre les terres a Madagascar no és nova. L’activista recorda el cas de Daewoo, una firma sud-coreana que l’any 2008 va intentar adquirir més d’un milió d’hectàrees per cultivar blat de moro destinat a l’exportació. Tot i que el projecte no es va materialitzar, per ella exemplifica la magnitud de les amenaces externes.
Un altre mecanisme que denuncia són les compensacions ambientals utilitzades per les companyies extractivistes com a justificació dels danys causats: poden incloure la plantació d’arbres en altres zones, la protecció d’hàbitats naturals, ajuts econòmics o el pagament a altres empreses perquè redueixin les seves pràctiques contaminants. No obstant això, “una empresa minera pot compensar protegint un bosc situat en un lloc remot per a les comunitats afectades, però això no repara el dany causat i, alhora, restringeix l’accés de les comunitats a aquests espais ‘protegits’, cosa que afecta la seva subsistència. És una doble explotació”, explica l’activista.
L’explotació extractiva genera una violència feminitzada: “Quan no hi ha aigua, llenya o terres per conrear, les dones han d’assumir la càrrega de responsabilitzar-se de la supervivència familiar”
Per a la fundadora del CRAAD-OI, les dinàmiques extractivistes afecten especialment les dones, que carreguen amb les responsabilitats familiars en contextos de degradació ambiental: “Quan no hi ha aigua, llenya o terres per conrear, les dones han d’assumir la càrrega de responsabilitzar-se de la supervivència familiar”. L’explotació extractiva genera, doncs, una violència feminitzada, que es reflecteix també en l’augment de la pobresa, les migracions forçades i la pèrdua de sobirania comunitària.
En les seves investigacions, Randriamaro analitza les noves “fronteres del sacrifici” que imposa el neoliberalisme a Madagascar i, alhora, reivindica els ecofeminismes com a eina de resistència i transformació per construir models alternatius. L’ecofeminisme, que vincula el pensament feminista amb la protecció ambiental, ofereix per a ella una resposta contundent a aquesta violència i explotació. “L’ecofeminisme no és només una filosofia, és una experiència viscuda i una visió per a un món just. Però hem d’evitar homogeneïtzar-lo: hi ha molts ecofeminismes, cadascun amb perspectives i experiències úniques”, destaca. L’activista defensa que el respecte a altres dones, a totes persones i a la natura ha de ser el principi rector de totes les nostres accions i relacions.
A més, la investigadora subratlla la centralitat del panafricanisme com a estratègia per contrarestar les dinàmiques imperials i neoliberals, perquè entén que “no podem guanyar des d’un sol lloc com Madagascar. La solidaritat entre els pobles africans i amb la natura és essencial per avançar cap a una veritable descolonització”. Per a ella, el panafricanisme no és només un marc polític, sinó una eina per construir resistències col·lectives i recuperar sobiranies locals. Aquesta visió s’emmarca en la necessitat de repensar les relacions entre les persones i el medi, fugint de models capitalistes i extractivistes.
Des de CRAAD-OI i altres iniciatives, Zo Randriamaro treballa per enfortir aquestes aliances, situant l’ecofeminisme en la intersecció entre la lluita antineoliberal, l’antiimperialisme i l’antipatriarcat. És un moviment que, en paraules seves, “busca teixir un futur més just i sostenible per a totes”.
