Aquesta setmana la premsa a les Illes treia un titular referint-se al partit polític que s’autodenomina ecologista i sobiranista: “MÉS per Mallorca demana modificar la llei de costes per protegir els escars de Banyalbufar: Anuncia una iniciativa al Parlament perquè Madrid no esbuqui elements patrimonials de vorera de mar”. Una llegeix el titular i hi veu dos temes que han caracteritzat la política d’esquerres ecosobiranista a les Illes: per una banda, la reivindicació davant l’Estat sobre qüestions en les quals consideren –i coincidim– que hauríem de ser sobirans; i l’altra, la defensa del patrimoni cultural, natural, lingüístic, etc.
Però vet aquí que grates en la realitat i veus que els escars de Banyalbufar, situats òbviament damunt el Domini Públic Marítim Terrestre, tenen noms i llinatges, encara que sigui via concessió per l’ús del domini públic. A més, han estat refets de manera constant perquè la mar els pren o els esclafen les esllavissades i n’hi ha de moderns amb teulades d’uralita o d’altres que han fet una rampa de ciment que capa la cala. S’han convertit en casetes de caps de setmana i en alguna s’hi fa lloguer turístic, fins i tot. L’escar més gros el va adquirir el propietari de Son Coll, on hi ha el camp de polo que va ser batallat fortament a la contra per entitats ecologistes. Al poble, tothom sap de qui són i, per tant, al relat que fonamenta la proposta del partit ecosobiranista se li comencen a veure les escletxes.
Via els partits locals, MÉS per Mallorca presenta una iniciativa al Parlament de les Illes Balears per defensar l’ús privatiu del domini públic
La traducció més encertada i realista és que, via els partits locals, presenten una iniciativa al Parlament de les Illes Balears per defensar l’ús privatiu del domini públic. Es vesteix dels arguments marca de la casa sobre sobirania i la defensa del patrimoni. Es demana, ni més ni menys, una modificació de la llei de costes, és a dir, que es faci una excepció al compliment de la Llei per a mantenir els privilegis d’alguns propietaris d’“encantadores casetes de pescadors amb vistes i accés directe al mar en un dels entorns més autèntics de l’illa”. Aquest és un cas especialment greu, però no l’únic. El mateix partit, a través del consistori del qual en té la batlia actualment, presentava fa poc al·legacions davant el Ministeri per evitar la retirada d’un xibiu-restaurant a Cala Deià que infringeix la normativa de costes que no permet l’ocupació amb instal·lacions fixes en les platges considerades naturals.
Aquest estiu també, hi ha hagut grans mobilitzacions sota el lema “La història no es toca” per evitar l’esbucament del Restaurant El Bungalow. Aquest bar-restaurant, situat en domini públic a Palma, fa més de trenta anys que funciona i mai, ho sentiu bé, mai ha disposat de la corresponent concessió administrativa. En aquestes mobilitzacions es varen sentir personatges famosos demanant als socis del GOB, entitat ecologista que fa anys tenim posat l’ull en el domini públic i en l’ús i abús que se’n fa d’ell en una illa de sol i platja, que es donessin de baixa de l’entitat. L’Ajuntament de Palma, que és on està el bar i que ha donat durant anys llicència d’activitats a un restaurant en domini públic i sense concessió, va aprovar per unanimitat una moció per atacar “la dictadura de Costes que vol tirar el Bungalow i tots els xibius de Balears” (extret d’un titular de premsa), catalogar el restaurant com a element patrimonial i exigir a Costes la paralització de l’ordre de demolició.
Volem que s’identifiquin i es cataloguin els elements patrimonials, però ho són un restaurant o un xibiu en una cala verge?
Vist tot això, la perversió dels relats, les accions i les motivacions polítiques descol·loquen a qualsevol. És clar que volem sobirania en la presa de decisions vers les competències que es gestionen des de Madrid, però no per això. És clar que volem que s’identifiquin i es cataloguin els elements patrimonials, però ho són un restaurant o un xibiu en una cala verge? Una piscina que ha estat més de trenta anys en domini públic i acaba la concessió, com és el cas de la piscina de l’Hotel Mar i Paz a Can Picafort; els bars de sa Caseta des Capellans a Platges de Muro, un enclavament de casetes situats a primera línia que va néixer com a construcció de l’església d’ús comunal i que ha anat consolidant una urbanització totalment il·legal a primera línia i dins domini públic, tot això és patrimoni? És això garantir-ne l’ús públic? Pensem que no és per aquí que han d’anar les polítiques de gestió i ús del litoral i la costa davant la imminència de les adversitats de la crisi climàtica en un context insular.
Però cada cop que es toquen privilegis la reacció és immediata i la culpa o el descrèdit es dirigeix cap a qui ho apunta, ja ens va passar amb el lloguer vacacional. Els que abans eren ecologistes, i continuen dient que ho són, envesteixen contra el que consideren que és un dret legítim. I tant se val si tenim unes illes saturades, sobreexplotades turísticament, si la crisi climàtica assolarà la costa o si hem de veure estrangers entrant i sortint dels escars d’es Port des Canonge, patrimoni cultural (si s’hi arriben a declarar), la mirada s’esbiaixa a conveniència i els privilegis no es toquen. Ja ens ho va entimar Ágatha Ruiz de la Prada en un programa de Televisió Espanyola (TVE) en el que coincidírem en motiu de la sentència que l’obligava a enderrocar la seva piscina il·legal construïda en el domini públic de Costa des Pins: “Jo soc la més ecologista, el que passa és que una cosa és ser ecologista i una altra és tenir enveja”.
Com a peu de pàgina i per a la reflexió, advertir que fa unes setmanes es va signar la transferència de part de les competències de Costes a la nostra comunitat autònoma. I una frase de la Nancy Fraser arran d’una entrevista recent: “Un ecologisme monotemàtic, només pot ser de rics”. Lligueu caps, a veure si arribeu a les mateixes conclusions que jo. Bon solstici d’hivern, tan tranquils i lluny que estem ara del pròxim estiu.
