Aquests dies podem observar, en moltes ciutats de l’Estat espanyol, llargues cues formades per persones migrades per acollir-se a la regularització extraordinària de la seva situació administrativa. Però moltes d’aquestes persones, hores abans, abans de la sortida del sol, ja han fet cua davant de locutoris i oficines de transferències internacionals com Western Union. Ho fan per enviar bona part del fruit d’un mes de feina a milers de quilòmetres de distància. Les despeses de gestió de cadascuna d’aquestes trameses els costen, aproximadament, un 6% de la quantitat enviada. És un gest que es repeteix milions de vegades l’any en molts racons del món.
Són les anomenades remeses internacionals, un fenomen invisibilitzat que representa actualment una xarxa de seguretat econòmica imprescindible per a molts països de la meitat Sud d’Amèrica. “Jo guanyo aproximadament 650 euros al mes, depèn de les cases que em surten per netejar, i ara mateix envio prop de 200 euros mensuals cap a Colòmbia”, explica Juliana Tapiero. Al seu país natal havia sigut empresària, cuinera, botiguera i administrativa; ara és treballadora de la llar i les cures. Va arribar fa tres anys a Catalunya, però segueix en situació irregular. És viuda i té dos fills. És inevitable preguntar-se com s’ho fa per sobreviure. “Doncs la meva mare, que va venir per donar-me suport, m’ajuda com pot quan té feina, i ens busquem la vida teixint, fent artesanies i venent manualitats a fires i mercats ambulants, en dies que necessitaríem descansar”, assegura Tapiero.
“Sobreesforç increïble” amb rostre de dona
“Enviar diners és un sobreesforç increïble per part de les persones migrades, i moltes d’elles el fan estant en situació administrativa irregular”, assegura Diana Mata Codesal, antropòloga social i doctora en Estudis sobre les Migracions per la Universitat de Sussex. Segons Mata, des d’una perspectiva macroeconòmica, les remeses es distingeixen d’altres fluxos econòmics perquè són “totalment contracícliques”: en temps de crisi econòmica (com la de 2008 o la pandèmia) és quan les persones migrants envien més recursos als seus països d’origen. A més, a diferència de les inversions tradicionals que poden fer empreses multinacionals en un país estranger, “les remeses de les persones migrants són recursos que es capil·laritzen: arriben a territoris on normalment no arriben recursos. Arriben on es necessita supervivència, a racons on potser no arriben ni els estats”, assegura l’antropòloga que actualment és investigadora a la Universitat de Barcelona.
Efectivament, mentre que les inversions empresarials es mouen per ànim de lucre i poden marxar ràpidament si el context econòmic és negatiu, les remeses són estables i incondicionals. Si hi ha una crisi al país d’origen, inclús s’aconsegueixen enviar més diners per ajudar. A més, són recursos que arriben directament al consum de les famílies, saltant-se la burocràcia estatal, però amb un impacte macroeconòmic enorme en el PIB del país receptor.
Segons l’informe Resiliència i perspectives de creixement en una economia global canviant (març 2026) del Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), l’any 2025 Hondures va batre un rècord històric i regional, en rebre remeses equivalents a aproximadament el 30% del seu PIB. L’any 2015 aquest percentatge era del 18%. En deu anys, el valor aportat per la feina que fan les persones que han anat a viure fora del país ha superat el valor que aquest país produeix a través del seu sector agrícola o de la indústria i de les maquilas, activitats econòmiques tradicionals d’Amèrica Central. Si mirem tota la meitat sud-americana, també segons l’informe del BID, fa setze anys consecutius que aquestes remeses creixen sense parar.
Diversos informes d’organismes internacionals confirmen que, tot i patir la bretxa salarial i guanyar menys que els homes, les dones migrades envien diners als seus països d’origen de manera més estable i regular i les trameses solen a anar destinades a salut, educació o les cures de les seves families
D’aquests fluxos internacionals de recursos, les dones, majoritàriament treballadores de la llar i les cures, són les que envien un percentatge més gran del seu salari. Diversos informes d’organismes internacionals confirmen aquesta dada: tot i patir la bretxa salarial i guanyar menys que els homes, les dones migrades envien diners als seus països d’origen de manera més estable i regular i aquestes quantitats solen anar destinades a salut, educació o les cures de les seves famílies. Segons el Banc Central de Reserva de El Salvador, les dones fora del seu territori destinen, de mitjana, el 20% del seu salari a les remeses. Els homes, un 13%. Segons Diana Mata Codesal, “per algunes persones, els diners que s’envien formen part de l’extra que els queda; per altres, és una part important de la seva subsistència. Si mirem les dones, de seguida que tenen un extra ja l’envien, però moltes d’elles envien el que formaria part de la seva reproducció vital”.
Amb el fenomen de les cadenes globals de les cures trobem moltes mares migrades que remeten diners als seus territoris d’origen per poder alimentar i oferir una educació adequada a les seves filles que s’han hagut de quedar. Segons Mata Codesal, que ha investigat les remeses internacionals a l’Equador, “en la perspectiva de gènere vaig trobar la síndrome de la mare-caixer: dones que no podien dur a terme les tasques de cures assignades pel rol de gènere i que enviaven cada cop més diners als seus fills”, explica. “Unes mares que, a més, carreguen amb acusacions del tipus ‘com que ha migrat, ha destruït la família’, quan en realitat ja partien d’homes que no es feien càrrec dels seus fills, i aleshores es fa servir la culpabilització perquè enviïn més diners”, continua. I la realitat és que, en molts casos, aquestes transferències reben les àvies o les tietes, no els pares, “per garantir que es faci amb aquells recursos el que la mare realment vol que es faci”, concreta Mata.
“Les treballadores internes, que viuen explotades, sense contracte, amb situacions d’assetjament constants o de violació de drets humans són de les que més envien: de vegades cobren 800 euros i, d’aquests, potser se’n queden 200 i n’envien 600 als seus éssers estimats destinats alimentació, medicina o estudis; així garanteixen un sosteniment total”, assegura Gladys Calderón, enginyeria electrònica i migrada de colombiana.
Taxes abusives versus taxes ètiques
Preocupada des de fa anys per la situació d’aquestes dones migrants, Calderón va fixar-se en un detall important de tot aquest gran entramat econòmic: la taxa abusiva que cobren les grans empreses que carrega aquest sobreesforç que fan les persones migrants. “Clarament, hi ha hagut un augment de les remeses internacionals perquè hi ha un augment de la migració, i això les grans empreses d’enviaments, com Western Union o MoneyGram, ho han sabut esprémer: actualment la comissió va del 5% al 7%, uns recursos que es reinverteixen en les mateixes empreses”, explica Calderón. Fruit d’aquesta indignació i necessitat de canvi, l’any 2023 un grup de professionals i activistes va fundar la cooperativa Kondiaronk, “una iniciativa necessària de la colombianitat a l’exterior, duta a terme amb treball totalment voluntari per crear una alternativa per les persones migrants des de l’economia social i solidària”, explica Calderón, una de les seves impulsores.
Segons dades del Banc Mundial, el preu mitjà d’un enviament internacional és d’un 6,3% de la quantitat enviada. Tal com denuncia Gladys Calderón, a més de la comissió fixa, aquestes empreses apliquen el que s’anomena “marge sobre el tipus de canvi”: no ofereixen el canvi oficial de la moneda, sinó una taxa pròpia més cara. D’aquesta manera, l’empresa gestora es queda amb una petita diferència per cada euro que converteix a la moneda de destí, un benefici extra que sovint és invisible per a les usuàries, però que encareix considerablement el preu final de l’enviament. “A Kondiaronk estem intentant abaixar aquesta taxa al 3% amb una prova pilot d’enviaments d’Europa a Colòmbia, que funciona a través de l’aplicació “Remesa Digna””, continua Calderón. A més, busquen que aquesta comissió en converteixi en estalvi per poder finançar projectes econòmics col·lectius de les persones migrants.
MoneyGram, que lidera globalment el sector de les transferències juntament amb Western Union, és propietat del grup de capital privat Madison Dearborn Partners, una firma que també controla empreses de tecnologia militar i vigilància aèria, com AEVEX Aerospace
Encara que avui existeixen aplicacions digitals amb tarifes més assequibles, com Remitly, el mercat continua dominat pels dos gegants tradicionals: Western Union i MoneyGram. Aquestes companyies són les que mouen més diners a tot el món gràcies a la seva enorme xarxa de locals físics que permet que qualsevol persona pugui enviar o recollir efectiu fàcilment, encara que això sovint impliqui pagar unes tarifes una mica més altes que a les plataformes d’internet. Mentre que l’accionariat Western Union és en mans de grans fons d’inversió com BlackRock, MoneyGram és propietat del grup de capital privat Madison Dearborn Partners, una firma que també controla empreses de tecnologia militar i vigilància aèria, com AEVEX Aerospace, que vinculen els beneficis de les remeses amb el finançament indirecte de la indústria militar.
Un pilar per les economies nacionals
Per què no paren de créixer aquestes remeses internacionals? Segons el Banc Interamericà de Desenvolupament, per diversos motius. Per una banda, existeix en les persones migrants aquesta manera d’entendre el sosteniment de la vida comunitari, de suport mutu, entre familiars, però també entre amistats i coneixences. Per una altra, amb els anys i l’estabilització de les persones migrants en sectors com la construcció, el turisme i els serveis en general, poden millorar també la qualitat i quantitat de les remeses enviades. En últim lloc, tal com han informat mitjans com The New York Times, en el cas de les remeses enviades a Amèrica Llatina des dels Estats Units, han crescut considerablement degut a la por a les deportacions. Davant les polítiques migratòries racistes i violentes desplegades per l’ICE, moltes persones migrants han buidat els seus estalvis per enviar-los a les famílies com a “assegurança” davant una possible deportació. El diari novaiorquès conclou que s’estan remetent diners ja no només per mantenir la família, sinó com una assegurança de retorn forçat. Un racisme institucional que empeny aquestes persones a descapitalitzar-se i a viure en un estat de setge financer constant.
En el cas de l’estat espanyol, l’evolució de les remeses enviades ha viscut un creixement accelerat en l’última dècada, consolidant-se com un dels principals països d’emissió de capital migrant cap al Sud Global. Segons dades recopilades pel Banc d’Espanya, fins a l’inici de 2026, el volum total se situava al voltant dels 12.207 milions d’euros anuals. D’aquest pastís financer, Amèrica n’és la gran receptora: en l’última dècada, ha concentrat gairebé el 60% del total de les remeses que surten de l’Estat espanyol. El primer país de destí actualment és Colòmbia, que rep uns 1.500 milions d’euros anuals, seguida del Marroc, l’Equador, la República Dominicana, el Perú i Hondures.
Si mirem el mapa econòmic de la meitat sud d’Amèrica, observem que les remeses ja s’han convertit en un pilar important. Això representa alhora un suport al desenvolupament social i econòmic d’aquests països i una dependència estructural colpidora. L’Amèrica Central és el territori on, clarament, aquests diners deixen de ser una ajuda per convertir-se en una base de sosteniment per a moltes famílies i el mateix estat. A Hondures, a Nicaragua o a El Salvador, les remeses representen al voltant del 30%, el 28% i el 24% del seu PIB, respectivament. És a dir, que gairebé un de cada tres euros que genera l’economia d’aquests països prové del treball de la seva ciutadania a l’exterior. El cas de Colòmbia és diferent i emblemàtic. Tot i ser el principal destí dels diners enviats des de l’Estat espanyol, el seu pes sobre l’economia colombiana sembla, a primera vista, més modest: representa un 3% del PIB.
Impactes en les polítiques socials
Tanmateix, la xifra és enganyosa. Per a Colòmbia, aquests ingressos han assolit màxims històrics el 2024 i ja superen en valor les exportacions d’un dels seus productes estrella, el cafè. I la qüestió no és només macroeconòmica; en les economies locals, es tracta de la diferència entre poder pagar el lloguer, l’escola o una operació mèdica per a les famílies que es queden a l’altra banda de l’oceà. “Aquests enviaments tenen conseqüències en les figures de les persones que remeten els diners perquè estan fent un gran esforç per acabar traient una responsabilitat nacional de desenvolupament al seu propi país”, assegura Diana Mata Codesal.
Segons l’informe del Banc Interamericà de Desenvolupament, “l’evidència per a l’Amèrica Llatina i el Carib mostra que les remeses exerceixen un paper clarament positiu en la reducció de la pobresa i la desigualtat, així com en l’estabilització del consum de les llars, la qual cosa posa en relleu un trade-off (compensació) de política rellevant per a les economies amb alta recepció de remeses”. Les remeses són clarament un coixí per a les economies estatals de molts països de la regió, una xarxa de salvament immediata que redueix l’empobriment i permet que algunes famílies, com a mínim, mengin bé; però aquesta dinàmica també pot generar una dependència domèstica perillosa que facilita que l’Estat es relaxi en les seves polítiques socials.
Diana Mata ha investigat els impactes locals de les remeses internacionals. “Es pensava que serien bones per al desenvolupament social, però el que hem vist en treball infogràfic és que les remeses per si soles ajuden a reanivellar situacions prèvies”, explica. És a dir, que en una comunitat o poble on ja existeixen situacions de desigualtat, el que fan les remeses és exponenciar les desigualtats, mentre que “en una comunitat més o menys homogènia en termes socials, fan que la comunitat sencera millori”. Aquí cal tenir en compte, tal com afegeix Mata Codesal, que “les persones més pobres no migren. Qui està una mica més ben situat socialment pot migrar internacionalment, i la desigualtat s’està fent cada vegada més gran”.
Suport sud-sud
Maria Eva Raffoul, economista i membre de la Fundació La Base de l’Argentina, analitza les remeses internacionals des d’una mirada de classe i descolonial, titllant-les de nova forma d’extractivisme on el treball precari de dones migrades que fan tasques de cures a Europa per finançar la subsistència al sud global. “Estem parlant de dones que sostenen cures aquí i a l’altra banda del planeta alhora; que combaten la desigualtat, sí, però d’alguna manera estan sostenint les cures i el colonialisme al mateix temps, es tracta d’un colonialisme que mai s’acaba, va canviant de forma”, assegura Raffoul.
De la mateixa manera que Diana Mata Codesal, aquesta economista feminista observa que a l’Argentina qui rep recursos des d’Europa no és tota la classe treballadora, sinó que són persones que, si més no, han gaudit de certa possibilitat d’estalvi o d’endeutament per poder viatjar. “Al nostre voltant no veiem aquestes remeses”, explica des d’un barri perifèric de Buenos Aires. “En aquests països nostres tan deteriorats, amb jubilacions mínimes que són ridícules, amb polítiques neoliberals que estan saquejant drets nostres com la salut, una remesa enviada des d’Espanya molts cops acaba sent destinada a medicaments bàsics”, es lamenta.
Raffoul destaca com, en el context d’estagflació a l’Argentina, aquests fluxos individuals són essencials per sostenir l’autogestió col·lectiva i cobrir mancances estatals, especialment en salut. La Base se centra en el finançament i l’enfortiment de la classe treballadora autogestionada, tot prioritzant projectes col·lectius de l’economia social i popular. La seva tasca combina el suport econòmic amb estratègies d’acompanyament per millorar la sostenibilitat de fàbriques i editorials recuperades. “Mirem de caminar cap a finances solidàries i feministes que busquen resistir l’extractivisme i la pèrdua de drets socials”, assegura l’economista.
