Des que la periodista russa Elena Kostyutxenko es va desplaçar a Ucraïna al principi de la guerra per cobrir el conflicte, no ha pogut tornar a casa seva. La seva cobertura va desafiar la narrativa estatal i els seus companys li van advertir que si tornava s’enfrontaria a una llarga condemna de presó. Tot i això, en el seu primer exili, a Alemanya, no va trobar la seguretat, ja que va patir un intent d’assassinat per enverinament. L’editorial La Segona Perifèria va publicar el seu llibre El meu país estimat el febrer i Capitán Swing acaba de publicar-lo amb el títol Amo a Rusia. Es tracta d’una compilació dels seus millors reportatges durant més d’una dècada de treball per al diari independent Novaya Gazeta, avui clausurat. A través de les seves pàgines, descobrim una part de la societat russa normalment absent de les cròniques signades a Moscou: la Rússia de les prostitutes, de les nacions autòctones de Sibèria o de la comunitat LGTBI.
Podria explicar el perquè del títol del seu llibre?
Sempre cal diferenciar entre Rússia i l’estat rus. Amb el títol vaig voler dir que jo pertanyo al poble de Rússia. Per mi, Rússia és una part de mi, com si fos un braç. I ara em fa mal. Però crec en el poder transformador de l’amor. No vaig voler marxar mai, i espero poder tornar aviat.
Quines són les característiques que fan de Rússia un lloc únic?
Quan veig la deriva autoritària dels Estats Units em recorda Rússia el 2012 o el 2013. Ara tenim un sistema feixista
La veritat és que crec que els pobles, les cultures, s’assemblen més entre ells del que sembla. Per exemple, ara resideixo als Estats Units i quan veig la seva deriva autoritària, em recorda Rússia el 2012 o el 2013. A Rússia tenim un sistema feixista i hi hem arribat de la mateixa manera que altres països: amb un govern que ha explotat sentiments com el ressentiment, el trauma o la humiliació. No hi ha res únic en aquest fet. Si hi ha un parell de coses que m’agradaria destacar és que a Rússia les institucions i dinàmiques sempre tenen una mena de doble fons secret. A més, hi ha una relació de germanor entre la gent, entre els veïns, per sobreviure a una vida de vegades molt dura.
Creu que a Occident es té una visió acurada de Rússia?
Sempre se simplifica allò que és llunyà. I en aquest cas, als mitjans moltes vegades el país se sol reduir a Putin i el seu cercle. Sovint s’ignora que els desitjos, les il·lusions, les pors del ciutadà mitjà també configuren la realitat del país. A Rússia tenim un aparell de propaganda molt potent i els mitjans occidentals sovint adopten la seva narrativa i la reprodueixen. Per exemple, van publicar que Putin va guanyar les darreres eleccions amb un 87% dels vots. Això no és veritat. No hi va haver una elecció real. Ens diuen que estar governats per Putin és el nostre destí, que els russos històricament sempre hem volgut un líder fort i autoritari. Però la majoria de russos volen el mateix que els europeus, tenir una vida tranquil·la i decent.
Quin percentatge de russos és crític amb el Kremlin?
Un 85% dels russos volen la fi de la guerra i un 60% no donarien suport a un familiar que es volgués allistar a l’exèrcit
No és fàcil fer-ne una estimació, però alguns estudis sociològics independents ofereixen unes xifres interessants. Fins a un 85% dels russos volen la fi de la guerra i un 60% no donarien suport a un familiar que es volgués allistar a l’exèrcit. A més, un 40% declara que no gosen expressar lliurement les seves opinions per por de la repressió, i un percentatge semblant diu que la guerra d’Ucraïna mai no hauria d’haver començat. Si aquestes xifres no es visibilitzen és perquè molts russos senten que protestar o mobilitzar-se no serveix de res. Ni tan sols se’ls passa pel cap fer-ho. Hi ha una sensació d’impotència induïda per Putin.
Encara existeix el periodisme independent a Rússia?
Sí, perquè encara hi ha russos que volen saber la veritat. Però els que practiquen el periodisme independent arrisquen la vida. La majoria treballen de manera anònima. Cada cop que surten de casa, no saben si podran tornar, els arrestaran, els donaran una pallissa o els assassinaran. No poden fer plans de futur, viuen cada dia com si fos el darrer. Els seus plans són del tipus: els meus veïns han de tenir les claus de casa, per si de cas no torno, que algú alimenti la meva mascota.
El Kremlin ha ofert diverses narratives sobre el perquè de la guerra. Dona alguna credibilitat al fet que assenyali com a raó una possible expansió de l’OTAN a Ucraïna?
La principal raó de Putin per fer la guerra amb Ucraïna és que vol entrar als llibres d’història. S’està fent gran, tem morir i ser oblidat
Crec que mai no hi ha una bona raó per bombardejar ciutats, inclosa l’expansió de l’OTAN. Ucraïna és un país independent i té el dret de fer el que vulgui. Hi havia altres maneres d’influir a Ucraïna, com tallar el subministrament del petroli i el gas natural. Putin no es va veure obligat a començar aquesta guerra. Ho va fer perquè va voler, perquè no dona valor a les vides humanes. Si hagués de triar la raó principal que el va portar a fer-ho, diria que és la seva voluntat d’entrar als llibres d’història. S’està fent gran, tem morir i ser oblidat. Un cop ja tens múltiples palaus, moltíssims diners i tot el poder, només pots aspirar a la immortalitat. Hi ha un altre factor que cal tenir en compte i és la seva ideologia, el feixisme, que sempre ha estat associada a la idea d’expandir-se i de conquerir altres països per força. La guerra és una conseqüència inevitable del feixisme. Uns mesos abans de l’inici de la guerra, vaig fer un reportatge sobre un hospital psiquiàtric i les condicions eren duríssimes. Semblava un camp de concentració. Va ser llavors quan em vaig adonar que ja érem un estat feixista.
Creu que la política d’Occident cap a Rússia ha estat adequada?
Occident va ignorar durant molt de temps la violació sistemàtica dels drets humans a Rússia i el seu descens cap al feixisme
Moltes coses s’han fet malament. Occident va ignorar durant molt de temps la violació sistemàtica dels drets humans a Rússia, el seu descens cap al feixisme. Durant aquest temps, Putin era rebut amb catifes vermelles. Probablement, els polítics europeus van creure que Putin no valorava les vides dels ciutadans russos, però si ho faria amb les d’altres europeus. Els mateixos crims, les mateixes fosses comunes que ja hi va haver a Txetxènia, s’estan reproduint ara a Ucraïna. Putin ho ha repetit perquè es va sentir completament impune. No se’l va aturar a temps. Pel que fa a les sancions, crec que les que es van imposar a Rússia van ajudar Putin més que no pas el contrari. Per exemple, es va tallar la capacitat de fer transferències bancàries a Rússia o des de Rússia, i això va fer molt difícil que els russos crítics amb el sistema poguessin sufragar el cost de VPN per esquivar la censura a internet i tenir accés a mitjans internacionals. També va dificultar els diaris independents finançar-se. Al final, totes aquestes sancions no han parat la guerra ni han llastat l’economia russa, que té la capacitat de sostenir la guerra una dècada més.
