La construcció d’una societat feminista i anticapitalista no s’acaba mai, així que no hi ha un pla metafísic mitjançant el qual es pugui dir: si fem A, B i C, arribarem a una societat emancipada. La idea mateixa d’una societat que s’emancipa a si mateixa implica una lluita contínua amb diverses fases. Podem marcar els objectius i les estratègies per a una primera fase; però no sabem com serà la segona, perquè en la primera fase es crearan subalternitats i opressions noves a mesura que anem aconseguint certs objectius.
En una primera fase, un dels objectius és la desmercantilització i la despatriarcalització de la societat. Això requereix anar transformant les pràctiques i maneres de sentir i percebre que componen la societat i que reprodueixen les institucions. Cal crear un primer nivell de govern comunitari als barris. Per crear-lo, és necessari que l’àmbit més local tingui recursos públics (és a dir, de totes) per poder autogovernar-se, ja que hi ha territoris que pràcticament no en tenen.
Un altre dels mecanismes perquè el govern comunitari no sigui capitalista, racista i patriarcal és que en les assemblees de barri (també) les dones tinguin decisió i veto sobre certs assumptes, perquè són elles les que, en aquesta societat, s’encarreguen de les cures, és a dir, de la vida i no del capital. Avui dia són els homes i la patronal els que tenen veto: als llocs on es prenen decisions vinculants, sigui en sanitat, finances, empreses, mitjans, educació, cultura, alimentació, medi ambient, govern, sindicats… entre un 70% i un 80% són homes.
Gairebé totes les propostes alternatives (també les més concretes, com la renda bàsica universal) reprodueixen la divisió sexual del treball i la família heteronormativa, que és la base del patriarcat capitalista
Un altre mecanisme per a aquesta primera fase del procés d’emancipació –que no s’acaba mai– és que ningú pugui treballar més hores en el treball remunerat que en el no remunerat. Aquest mecanisme –juntament amb d’altres– tindria l’objectiu de neutralitzar el treball remunerat (desmercantilització) a mitjà termini. Les dones treballen sense cobrar unes quinze o vint hores més a la setmana que els homes de la classe treballadora. És a dir, les dones tenen més càrrega de treball total que els homes, però tenen menys capital econòmic, social, cultural i simbòlic.
Gairebé totes les propostes alternatives (també les més concretes, com la renda bàsica universal) reprodueixen la divisió sexual del treball i la família heteronormativa, que és la base del patriarcat capitalista. Això passa, entre altres motius, perquè no proposen la desaparició d’homes i dones (categories bàsiques del patriarcat). Admeten que les dones i els homes no neixen, es fan, però cap et diu com desfer-los. I la desaparició de la classe treballadora i capitalista no comporta la desaparició d’homes i dones. Mentre hi hagi dones i homes (que no neixen, es fan) hi haurà patriarcat; mentre hi hagi racialització, hi haurà racisme; mentre hi hagi sexualització, és a dir, mentre es divideixi la societat en dos sexes, hi haurà patriarcat.
A més, per crear una societat que no es governi sobre la base del capital (producció de plusvàlua) sinó per produir vides que valgui la pena viure, les cures són l’argamassa: cuidar no és ocupar-se de la teva mare o el teu fill malalt. Les cures impliquen aigua i menjar net; terra i aire no contaminats; sanitat pública; capacitat per llegir; capacitat per entendre; capacitat per lluitar, gaudir i negociar; capacitat per autogovernar el teu cos i la teva comunitat en totes les dimensions. Això significa que les cures haurien de ser obligatòries i rotatòries, una cosa que tota la societat hauria de fer durant tota la seva vida. Si volem emancipació, calen mecanismes per neutralitzar no només la mercantilització capitalista sinó la sexualització patriarcal i la racialització colonialista: totes són formes d’explotació.
