“No robaries un cotxe, no robaries una cartera, no robaries una pel·lícula? Descarregar pel·lícules d’internet és robar.” Això proclamava una campanya antipirateria de fa uns quants anys, que va tenir més èxit com a mem que com a campanya.
El model econòmic cultural s’estava quedant vell i els qui en vivien bé lluitaven contra un nou enemic: internet. Hi van lluitar fins que van veure de quina manera en podien treure diners, i van inventar l’streaming. Un model que funciona, però per a una part molt més petita, òbviament, per a la part que més se’n beneficiava abans, i menys per als artistes. Així i tot, tot i saber-ho, l’utilitzem fins a no poder més, com a públic i com a artistes. Spotify 24/7. Perquè ens serveix, encara que no sigui just.
La IA és l’internet de la generació millennial, és la primera oportunitat que tenim de ser conservadors. La primera oportunitat de perdre el món que coneixíem, i al qual, encara que està lluny de satisfer les nostres necessitats, ens hi aferrem davant la incertesa, com en una relació tòxica.
Però la incertesa és moral o és econòmica? Ens preocupa que ens “robin” la nostra creació amb la IA o la (remota) possibilitat de viure d’això? El joc és una mica el mateix… la qüestió del copyright continua sent la mateixa, si una cosa és excessivament similar a una altra es considera còpia© (tant per part dels jutges com de la societat), l’hagis feta amb IA o t’hagi portat tres mesos de feina amb les teves mans.
Les eines han canviat constantment la nostra feina, per la qual cosa, no és suficient ni necessari saber fer una cosa tècnicament bé. Es tracta de tenir idees, identificar les que valen la pena i realitzar-les sense morir en l’intent.
Doncs si fer una imatge a l’estil de ________ (el teu artista© preferit) et porta trenta segons, potser aleshores hauríem de començar a pensar què fem amb les hores restants. Potser hauríem d’interessar-nos més per com funcionen aquestes noves tecnologies, i en quines noves històries podem crear.
Les IA són “cervells” que utilitzen models entrenats amb informació. Cada model, depenent del seu entrenament i contingut, produeix uns o altres resultats, és a dir, uns o altres “estils”. Per tant, la nova feina creativa comença amb l’entrenament de les IA, la combinació de models, i continua pel prompt i l’edició més precisa, a mà o amb IA. Entendre el funcionament d’aquesta nova eina és clau per treure’n tot el profit, i perquè, en cas que sigui inspiradora, s’utilitzi. Si després es fa el mateix que tothom amb ella, a ningú li interessarà, com sempre ha passat amb qualsevol eina.
Les eines han canviat constantment la nostra feina, per la qual cosa, no és suficient ni necessari saber fer una cosa tècnicament bé. Es tracta de tenir idees, identificar les que valen la pena i realitzar-les sense morir en l’intent. Les idees parteixen del desig, i la IA no té desigs, simplement segueix patrons, i som nosaltres qui la fem servir com a eina per realitzar els nostres desigs.
D’acord, sí, hi ha el tema dels diners… i encara que molts van perdre la feina a causa d’internet, també se n’han creat moltes altres, de feines. Amb això vull dir que estarà tot bé? Absolutament no. Aquí no es tracta de noves tecnologies, es tracta de models vells. Pocs es queden amb el pastís, un pastís que cada vegada és més gran i que cada vegada els costa menys.
El problema no és ni serà ètic. L’enemic no és la IA, és el poder econòmic.
