La lectura del llibre Barcelones, de Manuel Vázquez Montalbán, escrit el 1987 i reeditat recentment (Edicions de l’Ajuntament de Barcelona), ens aporta una visió lírica i crítica de la història de la ciutat de la mà de l’escriptor marxista-hedonista, pare de Carvalho i poeta pop de la memòria i el desig.
L’heterodòxia li permet reunir els versos d’Agustí Bartra i els informes de la revista CAU per sintetitzar en la seva “crònica documentada però subjectiva” el materialisme i el sentiment, usant també la sospita per analitzar les capes de la realitat local.
Allà on el consens havia dictaminat la grandesa dels macroesdeveniments, l’autor explica l’Exposició de 1929 com el Gross Plan ordit per una burgesia industrial i venut als ciutadans com si fos un projecte nacional”. Es tracta de mirar Barcelona a peu de carrer pensant, amb les classes populars i els moviments veïnals, d’explicar la cultura a través també dels conflictes, de demanar a la democràcia el respecte per l’“hegemonia de la pròpia memòria”, de la memòria de totes i cadascuna de les ciutadanes. Heus aquí un repàs sentit i lúcid del passat, que es projecta cap al present i el futur.
