No s’han erradicat els assentaments de barraques, malgrat que aquesta sigui una afirmació recurrent de les autoritats. En el cas de Barcelona, en els últims anys, el que s’ha produït és un desplaçament de les xaboles que hi havia al districte de Sant Martí fins a solars en desús i naus industrials de la primera corona metropolitana, en especial a municipis com Badalona, Montcada i Reixac, l’Hospitalet o Esplugues de Llobregat. “De la mateixa manera que quan es parla de persones que viuen al carrer hi ha el discurs institucional que la resta de municipis envien la gent a Barcelona, en aquest cas és a l’inrevés, Barcelona ha expulsat persones i famílies que vivien en assentaments i ha traslladat la problemàtica a municipis metropolitans”, ens explica Silvia Torralba, membre de l’associació Amics del Moviment Quart Món. Les dades són concloents: mentre al barri del Poblenou de Barcelona, tal com explica Quim Estivill, membre de la Xarxa de Suport als Assentaments, “de tant en tant, hi apareix alguna barraqueta o tenda d’acampada, però no un assentament”, a la ciutat de Badalona proliferen campaments de xaboles a l’interior de naus industrials. Només als barris del Gorg i Sant Roc, la població barraquista supera les 400 persones.
Albert Sales, investigador de l’Institut d’Estudis Metropolitans i Regionals de Barcelona (IEMRB), afirma que “tenim la percepció subjectiva que el fenomen va a l’alça, però no ho podem objectivar”. El principal hàndicap és que no hi ha dades metropolitanes. “A Barcelona es va crear l’Oficina del Pla d’Assentaments Irregulars, anteriorment s’havia creat el SISFA per atendre a famílies d’origen roma. L’existència d’aquests serveis fa que a la ciutat de Barcelona es pugui comptabilitzar. Es van crear perquè hi va haver moviments socials i veïnals que ho van alertar, però no ha passat el mateix a altres municipis de l’àrea metropolitana”, adverteix Sales.
Cap administració té dades del nombre de barraques i assentaments de l’àrea metropolitana de Barcelona
Barraques disseminades i assentaments mai han desaparegut del tot de les grans ciutats dels Països Catalans. De fet, es va confirmar un repunt del fenomen arran de la crisi financera del 2008 i se n’està detectant un auge encara sense xifrar des de l’inici de la pandèmia. Oficialment, consten 41 ubicacions amb barraques a la ciutat de València, tres d’aquestes clarament visibles: una cinquantena de persones d’origen sahrauí viuen en un assentament de barraques dins del circuit urbà de Fórmula 1, ara abandonat; joves centreafricans habiten en xaboles a l’interior de la Garrofera, una antiga fàbrica de llet als afores de Benimaclet i un petit poblat d’origen romanès s’alça al barri de Sant Marcel·lí, paradoxalment, davant de les oficines de Serveis Socials. A Catalunya, i segons un informe elaborat pel Departament d’Interior el desembre de 2020, després del tràgic incendi amb cinc víctimes mortals a una nau del barri del Gorg de Badalona, existeixen “un mínim” de 37 naus industrials amb assentaments barraquistes.
En un treball de camp realitzat per la Directa entre els dies 21 i 27 de desembre vam poder comprovar com el barraquisme es manté en diverses zones de Barcelona (barri de Vallcarca, muntanya de Montjuïc, districte de Sant Martí) i prolifera en tot el perímetre administratiu del terme municipal de la capital catalana. Sortint de la ciutat per la carretera de Collblanc, tot just passada l’avinguda d’Albert Bastardas, afloren les primeres construccions de fusta, somiers i lones de plàstic. No s’estructuren en un campament, sinó que s’han alçat de manera disseminada en diversos solars en desús de l’Hospitalet i Esplugues de Llobregat. Nicolai, de 53 anys, en fa disset que viu de barraca en barraca en el perímetre de la subestació elèctrica de Collblanc. “A vegades, la policia ve i em fa fora, agafo les coses i em construeixo una nova barraca uns metres més enllà”, es lamenta mentre s’escalfa la cara i les mans amb els tímids rajos de sol hivernals –l’acompanya un jove moldau que fa un any també es va construir una xabola a la zona. “Abans em dedicava a la ferralla, però ara estic malalt i només puc viure demanant diners al carrer”, explica, mentre ens detalla que a les barraques properes hi viuen “bolivians, pakistanesos i africans”.
Caminem uns centenars de metres en direcció oest. Resseguint el lateral de la ronda de Dalt i a l’altura del parc de la Solidaritat d’Esplugues de Llobregat hi trobem els terrenys de la masia de Can Cervera, on a simple vista albirem horts urbans, però si ens hi endinsem, comprovem que també hi viu gent, en un fenomen híbrid que és cada cop més habitualment arreu de l’àrea metropolitana de Barcelona. Omar viu a una petita barraca entre canyes i matolls, a una zona amb molt pendent del terreny. “Em faltaria tenir-hi un petit terreny on cultivar”, ens explica mentre assenyala els conreus d’hortalisses dels veïns del seu entorn. Els horts amb residents nouvinguts són cada cop més habituals als municipis del Baix Llobregat, dels Vallesos i del Maresme, però també a la llera del Francolí, al polígon d’Entrevies de la ciutat de Tarragona, tal com ha documentat el geògraf Eduard Ferrer Torres en el treball El fenomen dels assentaments informals a la Catalunya del segle XXI. El cas de la ciutat de Tarragona.
A la ciutat de València hi consten 41 ubicacions amb barraques, una d’elles dins del circuit de Fòrmula 1 en desús
És precisament en la llera d’un riu, el Besòs, on són cada cop més presents les barraques, tot just a l’altra banda del terme municipal de la ciutat de Barcelona. Resseguint la carretera de la Roca entre Santa Coloma de Gramenet i Montcada i Reixac es pot comprovar com, amb intencionada discreció, s’hi han construït barraques amb taulons, palets, grans lones, neumàtics i restes de llits. Algunes sobre els solars d’antigues indústries que van abaixar la persiana; d’altres, camuflades en l’entramat dels horts veïnals. “Jo fa nou anys que hi visc, després que em desallotgessin d’un pis a Montcada. Aquí estic bé”, relata una dona de 53 anys, que hi resideix amb el seu company i una altra parella. “Hi vaig arribar la primera, però en els últims anys ha anat arribant més gent”, ens explica mentre assenyala les noves barraques que s’alcen en diferents punts de l’extens solar.
Un fenomen invisible
En el marc d’una roda de premsa de la tinent d’alcaldia de Drets Socials de Barcelona, Laura Pérez, convocada el 30 de novembre, després de la mort de dos adults i dues criatures en un incendi a un local de la plaça Tetuan, el consistori va donar la xifra actualitzada de 384 persones que viuen en 86 assentaments en solars i naus abandonades
i 481 a l’interior de 105 locals okupats. La comissionada d’Acció Social, Sonia Fuertes, va parlar d’una certa estabilitat del fenomen i va destacar que el recompte és fruit d’una funció proactiva dels nous equips d’intervenció SISFA. Així i tot, va reconèixer que no poden saber si la situació empitjora en el conjunt de l’àrea metropolitana perquè no hi ha dades. En relació amb el sensellarisme i amb la gent afectada pels desnonaments, va detallar que els pressupostos de Barcelona han destinat 25 milions d’euros durant l’any 2021 a l’allotjament d’emergència de 1.700 persones, majoritàriament en hostals. Altres 3.000 persones resideixen en equipaments gestionats per l’administració i per organitzacions no governamentals. “Vaig començar de voluntària a Quart Món l’any 2006 i des d’aleshores algunes famílies han aconseguit deixar de viure en assentaments, però la majoria encara hi viuen, hi he vist néixer dues generacions”, exposa Silvia Torralba com a exemple de la cronificació de la impossibilitat d’accedir a un habitatge estable.
Des de la ciutat d’Alacant, Daniel Millor Vela, arquitecte i coordinador del projecte Asertos (una iniciativa de les entitats Quatorze i Arquitectura sin fronteras), critica que un dels grans problemes és que a l’Estat espanyol “no hi ha cap cens. Quan parles amb els poders públics, el discurs és que no hi ha xabolisme, cosa que és completament falsa”. Des d’Asertos han centrat esforços a tot el barri alacantí del Cementiri, no només a les xaboles, ja que han constatat que “hi ha gent que viu en infravivendes que són completament insalubres i estan fora del radar”. Amb l’entitat Quatorze, l’arquitecte també treballa en territori francès i assegura que des de l’administració tenen una mirada molt diferent: “Existeix una delegació interministerial que s’encarrega de cartografiar els poblats de barraques”. Les dades recollides per aquesta delegació es publiquen a la Plataforma Digital per a la Reabsorció de Poblats Xabolistes, i en l’actualitat certifiquen l’existència de 300 poblats de xaboles on viuen 16.000 persones, 8.000 de les quals a París i un miler a Marsella.
L’accés impossible a l’habitatge social
“Al ritme que es desnona la gent i que creix l’habitatge social mai hi haurà solució per les persones que estan en situació d’infrahabitatge. Si vens de solars o naus, no pots accedir a la mesa d’emergència. El problema és l’escassetat del recurs”. Aquesta és la contundent realitat que dibuixa l’investigador Albert Sales i que confirmen fonts municipals. “Una modificació del reglament d’accés a la mesa d’emergència, que seria quelcom que podríem plantejar, comportaria també un augment de recursos. Però no és una competència exclusiva de l’Ajuntament de Barcelona, ho és del Consorci d’Habitatge, on la Generalitat de Catalunya té una representació del 60 %”, es justifica la comissionada Sonia Fuertes. El reglament actual descarta l’accés a l’habitatge d’emergència de qualsevol persona sense nacionalitat espanyola o sense permís de residència. No només això, sinó que les persones o famílies aspirants han de demostrar que estan amenaçades de perdre l’habitatge on estan formalment empadronades i on consten com a titulars. A més, hauran d’acompanyar la documentació amb un informe favorable dels Serveis Socials.
La majoria de casos es cronifiquen: qui viu en una barraca no pot optar a un habitatge de la mesa d’emergència
Aquests filtres, vigents a la ciutat de Barcelona i a altres onze ciutats catalanes amb elevada concentració de població, veten la possibilitat d’accés a habitatge social de les persones migrades sense regularitzar i d’aquelles que viuen en assentaments, barraques o locals ocupats. “No tenir un percentatge adequat de vivenda social genera un sostre de vidre. El 20 % de la vivenda de lloguer hauria de ser social, però ara estem en un irrisori 1,5 %. Nosaltres proposem la construcció de vivendes assequibles en entorns vulnerats on hi ha un dèficit brutal d’habitatge i de treball, generant llocs de treball alhora amb la reforma o construcció dels habitatges”, explica l’arquitecte Millor Vela. “Algunes famílies reclamen poder estar empadronades, poder arreglar l’espai i viure en condicions en el lloc on es troben mentre no tinguin un habitatge estable”, és una de les reclamacions recurrents de les famílies que acompanya Silvia Torralba des de Quart Món. La cronificació del barraquisme fa que el “mentrestant” s’allargui en molts casos durant una o dues dècades i la dignificació dels espais esdevé un dels objectius prioritaris. Tot i això, Torralba reclama als municipis i a la Generalitat de Catalunya més inversions que ajudin a transformar: “Si es gestiona des de la mirada de Serveis Socials, sempre serà una tireta o un pedaç. S’ha de canviar d’arrel l’enfocament”.
Sobreviure en les noves fronteres urbanes
Tot i ser un fenomen que es donava per desaparegut, els assentaments de població exclosa en l’infrahabitatge segueixen presents. Una de les seves característiques és la de la invisibilitat, perquè s’ubiquen en espais semiaïllats geogràficament i socialment. Ocupen els marges d’infraestructures viàries, ferroviàries o energètiques, polígons industrials en desús, solars amb façanes tapiades, a prop de deixalleries o de tallers de desballestament de vehicles, camuflats amb el barraquisme agrícola o bé en espais naturalitzats, al voltant de rius urbans, coves i grutes.
Sociòlegs com Neil Smith, un dels teòrics de la gentrificació urbana, apunten algunes claus per entendre com milers de persones migrades, aturades, precàries i sense sostre que habiten a “la nova frontera urbana” ocupen aquestes zones i barris degradats. Per Smith, aquest procés forma part de la lògica capitalista de generar “zones de desenvolupament desigual”. Així, mentre unes zones s’elititzen i s’hi fan inversions d’alt valor immobiliari, artístic i cultural, d’altres es converteixen paral·lelament en zones de desinversió, creixement de la droga i la marginalitat avançada. Una mà d’obra sobrant, exclosa i discriminada que també omplirà les institucions penitenciàries.
Amb missatges mediàtics i polítics com “netejar” o “recuperar” aquestes zones degradades, es justifica que futurs inversors les comprin a baix preu, les remodelin i desplacin aquesta població per extreure el màxim benefici de la venda.
