Més enllà dels seus indubtables valors creatius, els 44 contes il·lustrats que conformen el llibre Parlen els menuts. Contes escrits pels infants de l’Escola del Mar de Barcelona (1933-1936), publicat per l’Ajuntament de Barcelona (2022), ens interroguen sobre el sentit que hem donat a l’art infantil a la nostra història recent. Aquesta publicació és la mostra fefaent que, tot i la seva transversalitat, l’art fet per infants depèn de la sociologia, la cultura o la política per legitimar-se com a acte creatiu.
Avui, l’art infantil troba aixopluc en els entorns familiars i educatius i, emparat per la pedagogia, se’l contempla només com a part de la formació i el desenvolupament dels infants. Però no sempre ha estat així. Gairebé des dels seus orígens, les avantguardes artístiques van entendre la creativitat dels infants com l’impuls d’expressió més pur dels possibles.
I és que el concepte d’art infantil no va ser, lògicament, tant una descoberta com una presa de consciència de quelcom ja existent. Va ser, concretament, el resultat directe de la nova concepció de la infantesa sorgida al segle XIX, que la contemplava com un període vital amb les seves pròpies necessitats i característiques. Una concepció inevitablement acompanyada d’un nou interès en la psicologia i conducta dels infants i que, a les acaballes del segle, va desembocar en moviments de renovació pedagògica de diversos signes. Van sorgir llavors algunes primeres publicacions sobre l’art infantil impulsades per l’interès científic sobre el desenvolupament psicològic i biològic.
El segle de la infància
La comprensió purament artística d’aquest fenomen encara va haver d’esperar una mica, de la mà dels moviments d’avantguarda creativa de les primeres dècades del segle XX, quan l’esmentat impuls psicopedagògic va motivar diferents iniciatives a favor d’una formació artística i de les primeres exposicions públiques d’art fet per infants. Aquests vincles entre moviments pedagògics i artístics es van donar a molts llocs del món i també, en certa manera, aquí.
Tot i que les tensions socials, econòmiques i polítiques dels anys vint i trenta no van permetre el desenvolupament d’aquests vincles com a altres països, abans, durant les primeres dècades del segle XX, tant Barcelona com Madrid havien esdevingut capitals de la renovació educativa i artística. Una renovació que va comptar amb els mètodes pedagògics de Maria Montessori, Ovide Decroly, John Dewey o Célestin Freinet entre les seves bases teòriques fonamentals, que es van sumar a altres corrents educatius prèviament arrelats a Catalunya.
L’escultor Àngel Ferrant va ser pioner a casa nostra en la defensa de l’art com un mecanisme d’autoconeixement infantil sense interferències adultes
Exemples d’aquesta tendència en serien l’Escola Moderna, fundada el 1901 per Francesc Ferrer i Guàrdia, que va bastir ponts entre infantesa i art a través de disciplines com el dibuix o, sobretot, l’arquitectura, emprada per planificar entorns formatius a l’aire lliure i amb llum natural; les escoles a l’aire lliure –com l’Escola del Bosc, l’Escola del Mar i l’Escola Parc del Guinardó, totes a Barcelona–, o el programa d’escolarització pública impulsat el 1917 per l’artista i pedagog Manuel Ainaud des de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Tots aquests espais van ser part d’aquest moviment conegut a Catalunya com l’Escola Nova, que va situar l’expressió artística dels infants al bell mig del seu procés formatiu, la qual cosa va ser defensada aferrissadament des de les files artístiques per noms com el de l’escultor Àngel Ferrant.
Natural de Madrid, però establert a Barcelona, Ferrant va defensar en els seus escrits l’art infantil com un espai d’autoconeixement on nens i nenes poguessin desenvolupar la seva creativitat sense interferències adultes. També la instauració d’un pla estatal d’ensenyament artístic per infants que va aixecar una considerable polseguera pel seu grau de radicalitat, en una època en la qual l’accés a l’educació dels sectors més desafavorits de la societat era al centre d’un encès debat. Popularment anomenat “pla Ferrant”, aquest “Diseño de una configuración escolar” (article publicat el 1931 al primer número de Arte, la revista de la Societat d’Artistes Ibèrics) defensava un aprenentatge artístic basat en el principi de la llibertat d’expressió i que formés part d’una formació no autoritària. Així, Ferrant es va alinear amb els estudiants de la Llotja de Barcelona que protestaven per demandar una renovació pedagògica anunciada des del 1917.
Més tard, el 1931, l’Associació d’Estudiants de la Llotja va fer seu el text de l’escultor traduint-lo i publicant-lo. Les proclames dels estudiants no es van traduir en la seva aplicació pràctica, però la popularitat del text de Ferrant va fer d’altaveu per a les noves formes d’entendre la formació artística, assentant les bases d’alguns dels seus escrits posteriors sobre el dibuix infantil, així com del seu mètode pedagògic. El seu interès va motivar que l’any 1935, i a través de l’associació ADLAN (Amics de l’art nou, creada el 1932), l’escultor impulsés una exposició a la galeria Catalonia de Barcelona.
Situar l’art a l’origen
Però la posició de Ferrant no era una postura aïllada. Es va retroalimentar d’iniciatives dutes a terme a altres indrets de l’Estat espanyol, i s’emmirallava en el que passava al conjunt d’Europa, amb el sorgiment del dadaisme, el futurisme o el surrealisme, entre altres corrents avantguardistes, i d’artistes plàstics com Cézanne, Gauguin, Klee o Kandinsky, que van situar l’art infantil en l’origen de l’art. Buscant assolir el seu objectiu de revolució cultural i social, alguns d’aquests moviments i escoles d’art, com la Bauhaus –a l’Alemanya de la república de Weimar–, van intentar fer la seva tabula rasa particular amb el passat a través de les futures generacions, mitjançant obres reproduïdes de forma massiva per incorporar els nous llenguatges en l’entorn més immediat dels infants sota la forma de mobiliari casolà, publicacions editorials o joguines.
Aquest fenomen es va donar a casa nostra de la mà de l’Editorial Muntañola, fundada a Barcelona l’any 1917 pel també dibuixant, il·lustrador i autor teatral Antoni Muntañola i Carné, responsable de la imatge de la revista En Patufet des de l’any 1904. L’editorial, que publicava llibres didàctics, contes i còmics destinats a la infància, va sobreviure fins i tot als catastròfics efectes del crac del 29. Va cessar la seva activitat a mitjan dècada dels cinquanta –a causa de la censura franquista pel contingut satíric de la seva revista Locus–, però abans de la Guerra Civil espanyola s’havia convertit en punt de trobada d’infants i artistes avantguardistes com ara Rafael Barradas, Feliu Elias (que firmava amb el pseudònim d’Apa), Josep Obiols, Xavier Nogués o Joaquim Torres i Garcia, fundador i mestre de dibuix i de treballs manuals al Col·legi Mont d’Or de Barcelona i dissenyador i fabricant de joguines d’èxit, deutores d’una estètica d’avantguarda. Torres i Garcia va ser un dels molts educadors que van mantenir un estret contacte amb els cercles artístics d’avantguarda de Barcelona, i que reivindicaven el dibuix infantil com una mostra d’art pur. Pablo Picasso, Joan Miró o l’artista i crític Sebastià Gasch, van ser alguns dels seus divulgadors més reconeguts durant els anys previs a l’esclat de la guerra.
Si la guerra no va suposar un fre a l’educació artística destinada a fomentar l’expressió i l’autoconeixement infantil a Catalunya, l’entrada de les tropes franquistes el 1939 va malbaratar tots aquests esforços. Els avenços educatius assolits durant la República van ser derogats en favor d’un projecte escolar afí al nou règim, amb docents simpatitzants amb la ideologia imposada.
La mirada utilitarista d’avui
En paral·lel, el 1939 esclatava la Segona Guerra Mundial, que va paralitzar els impulsos pedagògics i artístics renovadors que des d’Europa donaven carta de legitimitat a l’art infantil. Finalitzada la comtessa, i amb el món recuperant-se d’un malson que va trigar sis anys a acabar, l’Estat espanyol es va aïllar a consciència de tota possible influència cultural vinguda de l’exterior, deixant el manteniment amb vida del llegat avantguardista en mans d’una petita resistència artística interior. Combinat amb l’expulsió o exili dels mestres de la república, molts dels quals van continuar amb la seva tasca de forma quasi clandestina i a l’esquena de les autoritats franquistes, aquest procés d’hibernació va provocar que, tot i la celebració d’algunes exposicions aïllades, l’art infantil hagués d’esperar fins ben bé finals de la dècada dels cinquanta per reprendre el pas.
Mentre es tancava aquest hiatus, a molts països del món van ressorgir amb força els estudis sobre l’art infantil, tot i que des d’un vessant més analític i amb finalitats psicopedagògiques. Més enllà de la seva incorporació a l’Art Brut, corrent sorgit a l’Estat francès que aglutinava i reivindicava la creació sense formació artística i als marges (persones autodidactes, pacients d’hospitals psiquiàtrics, etcètera), la fi de la Segona Guerra Mundial va donar pas a una etapa històrica on la infantesa va passar a ser al centre de totes les mirades adultes i també la llavor d’un futur millor. Fou una època daurada per a la producció de béns culturals destinats a la mainada, alguns dels quals fets partint d’una estètica propera a la del dibuix realitzat per infants, o per impulsos pedagògics com els defensats per Jean Piaget amb la seva teoria sobre la psicologia evolutiva infantil.
Convertides en fulls de ruta per a molts escrits sobre l’art infantil elaborats durant aquells anys, les teories de Piaget sobre els diferents períodes de desenvolupament dels infants van ser cabdals en les noves aproximacions sobre l’art infantil. Es van popularitzar massivament quan, anys després, Howard Gardner va incorporar-les a la seva teoria de les intel·ligències múltiples, a través de la triada formada per la intel·ligència visual-espacial, la musical i la corporal-cinestèsica. Durant aquest temps, i fins a l’actualitat, les avantguardes artístiques van perdre la centralitat, provocant que l’art infantil passés a veure’s majoritàriament sota l’ala de la psicopedagogia i l’escola. Una desaparició que no sembla casual, en un instant en el qual l’educació dels infants tendeix a ser contemplada des del món adult com una eina d’accés al mercat laboral. I això ens obliga a observar el futur de la creativitat infantil dins i fora de l’aula des d’una nova perspectiva, que l’enfronta a una escala de valors basada en la utilitat, molts cops econòmica, de tot el que ens ha fet i fa humans.
