En mans del fons d’inversió
Mari Carmen fa 25 anys que viu al carrer de la Riereta del Raval, però des de 2017 la seva quotidianitat va fer un gir inesperat. El fons d’inversió Cerberus va adquirir la propietat d’uns baixos i poc temps després un grup de persones en va prendre possessió. “Venien droga i consumien, hi havia molts sofàs a dins i feien foc habitualment”, recorda esglaiada. Els treien matxets per intimidar-los, anaven a denunciar a comissaria, però sempre els derivaven als jutjats, detalla. Durant tres anys va haver de conviure amb conflictes constants, fins que després d’un primer desallotjament que va acabar en reocupació, finalment el veïnat va aconseguir fer-los fora. “No va ser gràcies a la policia, sinó a Acció Raval”, destaca. Poc després, uns estudiants van ocupar el local i Mari Carmen assegura que estaven “molt contents amb ells”. Van demanar un lloguer social, però Cerberus s’hi va negar i diu que no van voler negociar: “Em fa una ràbia que no la puc suportar. Quan hi ha uns nois disposats a pagar, que de pressa venen a treure’ls”. Els Mossos els van deixar al carrer, la propietat va tapiar i va posar una alarma. El local és una icona de la lluita veïnal contra la problemàtica al barri, però traficants i consumidores també el guarden en la memòria. Cada dos per tres s’intenten ficar a dins, entren per un pàrquing del carrer de l’Hospital per saltar al pati i, fins i tot, de vegades, el veïnat troba gent en molt males condicions al terrat de la finca. Mari Carmen ho té meridianament clar: “El barri està deixat de la mà de Déu, si els pisos no estiguessin buits, això no passaria”.
La roda immobiliària
Un dels somnis de Luis era viure al Raval. “És un barri extraordinari, multicultural i amb gent de tot arreu, estic molt feliç aquí, però els polítics i les autoritats no li paren atenció”, confessa decebut. Va adquirir un habitatge al carrer del Príncep de Viana l’any 2018 a tocar d’una finca que estava ocupada completament. Prèviament, estava tapiada i abandonada. Després havia estat reformada per fer-hi pisos turístics, però les denúncies per molèsties i irregularitats van aturar el negoci. A partir d’aquí, va passar a mans del Banc Sabadell i va tornar a quedar en desús, fins que un col·lectiu la va reobrir com a centre social okupat. El desallotjament del projecte polític no va trigar a arribar i la buidor va deixar pas a la venda i consum de drogues, que es va apoderar de tots els pisos. A Luis li ressonen al cap els crits de matinada, quan no podia dormir, amb els escàndols i les baralles constants. A l’interior de la finca hi han mort tres persones els últims anys: una per sobredosi, una de covid i una altra per ferida d’arma blanca. “Hem viscut atemorits i desprotegits, ens increpaven i amenaçaven constantment”. La primavera de 2020, un informe dels bombers va aconsellar desallotjar el bloc per perill d’incendi i la policia va intervenir enfront del risc. Ara, una gran immobiliària l’està tornant a reformar i Luis pateix per si, quan marxin els manobres, la roda comenci de nou. S’ha instal·lat alarma, càmera i reixes, i sempre algú té una còpia de les claus de casa seva. Reconeix que s’ha sobreposat a la situació gràcies a la solidaritat veïnal.
Gestió pública ineficient
El veïnat d’aquesta finca del carrer dels Salvadors ha patit durant l’últim lustre l’ocupació de tres pisos per a la venda i consum de drogues. Fins i tot en un d’ells va haver d’intervenir, de la mà d’Acció Raval, per evitar que s’ocupés de nou. Ara feia un any i mig que les aigües s’havien calmat, però el darrer mes han entrat a l’edifici nous veïns no desitjats. Romanen en un immoble propietat del fons d’inversió Divarian (filial del BBVA) que havia estat cedit a la Generalitat per gestionar-lo en règim de lloguer social. Carmela relata com l’any 2016 ja s’havia produït la mateixa situació amb el pis contigu: “Algú hi va entrar, va posar-hi una parella amb una nena, van anar al servei d’habitatge a declarar la seva vulnerabilitat i posteriorment els van fer marxar per cedir el pis a la màfia”. Aquesta veïna té clar que l’home qui va executar l’estratègia respon a la figura d’un “aconseguidor”. El coneix del barri i afirma que treballa per proporcionar pisos buits a les xarxes de venda d’estupefaents. A part de les denúncies que van interposar, el veïnat va estar dos anys enviant burofaxos i correus electrònics al banc, però mai obtenia resposta. El fet que la Generalitat ostentés la gestió del pis tampoc va agilitzar la resolució del conflicte. Tant és així que, un cop desallotjat, l’administració pública no el va tornar a llogar malgrat estar vigent l’acord de cessió amb l’entitat bancària. “No volien problemes”, assegura Carmela, que torna a dormir amb un ull obert perquè a un replà de l’escala hi ha uns veïns que tenen actituds hostils.
Traficants de lloguer
Casa seva havia estat un pis de venda i consum fins al 2019. La petita propietària que l’arrendava els va aconseguir fer fora i Júlia el va comprar fa poc més d’un any, però el rastre del negoci de la droga ha trigat a desaparèixer de l’escala, situada al carrer de Sant Climent. A principis d’any, va començar a veure molt tràfec al portal i es va assabentar que la xarxa havia entrat en un altre pis. El propietari és un home gran i els traficants van llogar el pis per mitjà d’una immobiliària. Manipulaven la porta de l’edifici per no haver d’obrir cada cop que algú venia a buscar la seva dosi. Malgrat això, a Júlia li ha tocat anar tres o quatre cops al serraller, desemborsar 200 euros per canviar el pany malmès i posar una denúncia per poder cobrar de l’asseguradora. “Pocs propietaris vivim a la finca i els llogaters estan menys implicats”, explica resignada. En aquest cas, com que el propietari era un petit tenidor conegut per la comunitat, la denúncia es va presentar ràpidament i els Mossos van trigar poc menys de tres mesos en desallotjar. Així i tot, Júlia assegura que aconseguir que “el jutge doni l’ordre és una feina de formigueta”. El dia que va venir l’operatiu policial, uns agents de paisà es van col·locar al terrat de la finca per controlar les façanes. Quan els uniformats van irrompre al pis, van poder veure com llençaven la mercaderia –dins de bossetes enganxades a un cinturó– pel pati del darrere. Era la prova més valuosa de l’activitat il·lícita que desenvolupaven, així que des del pis d’una veïna, ajudats per un pal empastifat amb cera de depilar, van aconseguir enganxar-la i recuperar-la d’un celobert inaccessible.
