Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les clavegueres de la guerra de l'aigua

Espies del sector privat s’infiltren al moviment ciutadà per la remunicipalització del servei d’aigua. L’entitat Aigua és Vida denuncia aquesta mena de pràctiques, i la companyia Agbar, per la seva banda, ni confirma ni desmenteix les informacions


Jesús Rodríguez |
@albertmartnez

Atrinxerats a la Ciutat de l’Aigua del passeig de la Zona Franca de Barcelona –un edifici de 20.000 metres quadrats creat per l’arquitecte japonès Arata Isozaki–, Àngel Simón i el conjunt de membres del consell d’administració de la Societat General d’Aigües de Barcelona (Agbar) han desplegat els últims mesos un tsunami de controvertides actuacions per tal d’evitar que el servei que subministra aigua a les llars de l’Àrea Metropolitana de Barcelona torni a mans de l’administració pública. Està en joc un negoci multimilionari. Segons es desprèn del balanç de comptes de la companyia, els beneficis anuals nets se situen en una forquilla d’entre 120 i 200 milions d’euros, entre un 20% i un 25% dels quals a l’àmbit de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Amb un simple exercici de zàping televisiu es pot comprovar com de present està la marca Agbar en programes de màxima audiència com Joc de Cartes o els espais d’informació meteorològica, una inversió publicitària que té com a objectiu reforçar la imatge d’una multinacional preocupada per la sostenibilitat i el medi ambient. A preguntes de la Directa, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha refusat donar dades concretes del volum de contractació publicitària de la companyia d’aigües, ja que es tracta d’una informació confidencial només a l’abast de l’empresa i l’ens públic. Fonts d’Aigües de Barcelona han matisat que una cosa és la publicitat genèrica i una altra els patrocinis de programes com Joc de Cartes. La primera va a càrrec de la societat mixta Aigües de Barcelona –amb control públic–, i la segona depèn de Societat General d’Aigües de Barcelona SA, d’accionariat 100% privat i sense cap mecanisme de fiscalització des de l’administració.

La “guerra de l’aigua”, però, ha anat molt més enllà, i ha desembarcat amb força als districtes de Barcelona i a les ciutats metropolitanes. Una autèntica pluja d’euros mitjançant patrocinis de tota mena a entitats socials, veïnals i culturals i campanyes de promoció corporativa, la més controvertida de les quals és Memòries del Districte; en parlarem més endavant. El que més preocupa, però, a les activistes pel dret a l’aigua és la infiltració d’espies a sou d’empreses privades en assemblees o llistes de correu electrònic i missatgeria. Una investigació de la Directa ho ha pogut confirmar.


Salten les alarmes a Aigua és Vida

En aquest clima d’espases en alt, l’activisme pel dret a l’aigua fa mesos que sospita de la presència d’espies entre la seva militància. Agències d’intel·ligència privada versus moviments socials? A finals del mes de febrer de 2018, diversos membres d’Aigua és Vida van començar a detectar presències “estranyes” en el seu dia a dia d’assemblees i grups de treball, coincidint amb el moment àlgid de la recollida de signatures per a la celebració d’una multiconsulta ciutadana que havia d’incloure una pregunta sobre la remunicipalització del servei de subministrament a les llars. L’1 de febrer de 2018, la Secretaria General de l’Ajuntament de Barcelona acreditava mitjançant un document amb segell oficial les persones que serien fedatàries de la recollida de signatures en nom de la Comissió Promotora de la Iniciativa Ciutadana per una Gestió Pública i Democràtica de l’Aigua.

Entre les persones fedatàries hi havia un individu que responia a les inicials E.S.R. i que s’havia apropat al moviment social a través de l’oficina de l’Aula de l’Aigua, al barri d’Hostafrancs de Barcelona. Malgrat que la multiconsulta no es va celebrar –després de ser rebutjada per una votació al plenari municipal–, l’individu en qüestió ja s’havia infiltrat a les llistes de correu i de Telegram i s’havia incorporat a les comissions de treball d’Aigua és Vida, on s’ha mantingut fins al 25 de juny. “No tenim res a amagar, però seria preocupant que algú estigués malbaratant recursos en la contractació de falsos activistes. Això fins a quin punt és legal?”, es pregunta Quim Pérez, un dels activistes ecologistes més veterans de l’entitat.

 

Les primeres sospites sobre l’individu es van anar reforçant a mesura que passaven les setmanes. Infiltrat de qui? Per fer-hi què? Segons hem pogut confirmar documentalment, E.S.R. és un agent d’investigació privada que treballa per l’agència Intelligence Bureau Partners (IBP), una empresa presidida per l’executiu Juan de la Torre i especialitzada en la defensa dels interessos de grans multinacionals de sectors estratègics de l’economia: banca, constructores, energètiques i també de clubs esportius. El principal client d’IBP és el hòlding empresarial de CaixaBank, que cal recordar que ostenta un 15% accionarial de l’empresa mixta publicoprivada que gestiona l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. IBP es defineix com “una firma de consultoria d’intel·ligència”. Aquesta és la seva carta de presentació: “Presidents dels consells d’administració i particulars amb alt patrimoni, freqüentment necessiten informació a mida i obtinguda de forma ètica, legal i molt discreta, que no està disponible en fonts obertes”.

En una conversa amb E.S.R., que un periodista de la Directa va poder mantenir el 19 de juny i enregistrar mitjançant una càmera oculta, reconeix que és investigador privat i treballa per una “consultoria”, però matisa que la seva presència a Aigua és Vida no és per raons de feina sinó per vocació militant. Després d’aquesta resposta, el nostre ganxo va prosseguir la conversa, apujant el llistó i assegurant que ell també era un infiltrat a sou d’un mitjà de comunicació. La reacció de l’individu va ser la següent: “A mi m’és igual el que facis tu. Tu fes, jo treballo per una consultoria però jo no estic aquí per la meva feina, estic aquí perquè m’agrada el moviment”. Significativament, durant la setmana posterior l’individu no va comunicar res sobre la conversa a cap activista d’Aigua és Vida.


Treballar d’espia i ser militant ecologista

La possibilitat que E.S.R., malgrat formar part de la plantilla d’IBP, alhora fos un activista convençut pel dret a l’aigua no es podia descartar i, per això, vam rastrejar les xarxes socials a la recerca de pistes que reforcessin la hipòtesi o no. Curiosament, internet semblava haver estat netejat de totes les seves dades, cap referència, ni tan sols un perfil de Facebook, de Twitter o de cap altra xarxa social. Aquesta circumstància tampoc seria gens estranya, si recordem que IBP –principal competidora de l’agència de detectius Método 3– ha fet feines d’espionatge pel Centre Nacional d’Intel·ligència espanyol, segons informacions del portal Economía Digital. Tot i això, vam trobar una pista que seria determinant per a la nostra investigació.

A través de l’etiqueta de Twitter #Detcon2017 vam localitzar una fotografia, penjada a la xarxa el 15 de juny de 2017 i feta a l’interior del Círculo Holmes de Barcelona –en una seu situada a la primera planta d’un edifici de la plaça del Pi–, on apareix E.S.R. en companyia d’una vintena de joves detectius. El grup assisteix a una formació sobre la investigació privada al segle XIX, una activitat emmarcada en el Congrés de Detectius Privats que se celebra anualment a Barcelona, amb conferències centrals al centre cultural CCCB, i que l’any passat va comptar amb l’assistència de l’exdelegat del govern espanyol Enric Millo i alts comandaments del Cos Nacional de Policia espanyol. L’esdeveniment estrella dels #DetCon és “La Nit del Detectiu”, una trobada festiva de professionals del sector que aquest 2018 va acabar a altes hores de la matinada en un establiment de restauració del barri barceloní de Tres Torres.

 

Tornem, però, a la fotografia. A primera fila de la sessió formativa, ben a prop d’E.S.R., hi apareix una dona que ens resulta familiar, a nosaltres i als membres d’Aigua és Vida. Es tracta d’M.T.R., investigadora privada, actualment cap de l’agència Dtect1, especialitzada en investigació tecnològica i l’ús de càmeres ocultes. Es dona la coincident circumstància que ella també va mostrar interès en la remunicipalització de l’aigua. La detectiva, que ha bloquejat l’accés a tota la informació i les fotografies del seu compte de Facebook, va assistir a una assemblea oberta que Aigua és Vida va celebrar el 25 de maig al Centre Cívic Pati Llimona de Barcelona, l’única cita de la temporada activista a la qual no va anar E.S.R., qui va advertir de la seva absència unes hores abans mitjançant un missatge de Telegram. “Tota l’estona duia oberta la bossa de mà, amb un mòbil i un cable connectat, no dissimulava gaire”, recorda un dels presents. M.T.R. també es va fer fedatària de la multiconsulta i, malgrat haver-se endut diversos plecs de fulls que s’havien de retornar plens amb signatures, no en va retornar cap. I, sorpresa, E.S.R. també es va endur diversos plecs; no en va retornar cap.

Tres setmanes més tard, M.T.R. no va faltar a la cita del Congrés de Detectius 2018, celebrat al CCCB. La possibilitat que no un sinó dos detectius –que van participar en la mateixa formació ara fa un any– decideixin fer-se fedataris de la multiconsulta i activistes d’Aigua és Vida és prou remota.

Un investigador privat de l’empresa International Bureau Partners (IBP) s’ha infiltrat durant mesos a Aigua és Vida

L’últim dia que E.S.R. va assistir a l’assemblea de coordinació d’Aigua és Vida fou el passat 19 de juny. Aquell dia, després de la presentació i d’una ronda d’opinions sobre el futur nom que havia de tenir la mobilització ciutadana per la remunicipalització –finalment s’anomenarà Moviment per l’Aigua Pública i Democràtica–, l’individu es va apuntar a la comissió d’elaboració de discurs, però a mitja trobada va canviar de criteri i de grup de treball: “Amb les idees que tinc crec que encaixaria millor al grup de difusió. Us vull ajudar també aquí, però crec que encaixaria millor allà. Vaig a l’altra comissió, crec que m’agradarà més, però puc estar a totes, he he. Us puc ajudar aquí també si voleu, he he”.

Dos minuts més tard, a la comissió de difusió, E.S.R. va anar per feina i es va interessar pel recurs de reposició presentat per reprendre la multiconsulta: “Què sabem de la resposta al recurs?”. La consulta és un dels aspectes que més ha preocupat a la direcció d’Agbar, conjuntament amb la sentència definitiva del Tribunal Suprem sobre la legalitat o no de l’empresa mixta metropolitana, que s’hauria de fer pública d’aquí a unes setmanes. “L’Ajuntament de Barcelona prepara el terreny de cara a una possible sentència del Tribunal Suprem que ratifiqui la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que va anul·lar la constitució de l’empresa mixta de l’aigua”, informava el diari Expansión el 7 de juny d’enguany. L’interès informatiu pel desenllaç judicial és molt alt entre la premsa econòmica, i una sentència que ratifiqués la il·legalitat de la gestió d’Agbar faria trontollar el valor accionarial de la companyia i obriria incerteses sobre la seva viabilitat futura.


Desenllaç final, desconfiança i expulsió

El 25 de juny es va viure el desenllaç final de la rocambolesca telenovel·la d’espionatge. Aigua és Vida va convocar l’investigador privat a la terrassa d’un bar del barri del Clot, on li van exposar obertament totes les sospites i indicis que l’assenyalaven com a infiltrat. “Vaig estudiar això, no ho sé, treballo per Intelligence Bureau Partners, però no faig aquestes coses. No sé, no sé què fan aquestes empreses. Ells tenen uns interessos, si es remunicipalitza el servei perdran molt, està clar, podria ser que fiquin detectius, podria ser Agbar o podria ser La Caixa, podria ser”. Vint minuts de respostes vagues i imprecises, algunes del tot surrealistes. “Jo d’aquests temes no en sé, soc d’empreses més petites. Jo faig temes de robatoris o fraus”. Un dels interlocutors aleshores li pregunta: “Coneixes M.T.R?”. L’investigador respon: “Qui? No ho sé. Qui és aquesta noia? Ho heu mirat vosaltres? No ho sé. Em sona el nom però no sé ben bé qui és, potser l’he vist a la universitat. Podria ser que hi hagués algun detectiu, però jo no faig aquestes coses. Abans sí que havia fet alguna cosa d’aquestes però no em va agradar”. En aquest moment li mostren una foto de la detectiva i li fan memòria: “Tots dos estàveu junts a les formacions del Congrés de Detectius 2017”. Cara d’estupefacció.

Tot seguit li retreuen que una setmana enrere un suposat detectiu infiltrat –el ganxo de la Directa– li hauria confessat la seva infiltració i no ho va explicar: “Per què durant set dies no ens has dit res? No té cap sentit”. E.S.R. reacciona amb evasives i passa a fer preguntes com: “Però qui és aquell, qui és?”. També hi ha moments de surrealisme. “Com és que estaves al grup de Gràcia de Telegram?”, li etziben, i la resposta: “Perquè m’agrada el grup de Gràcia, a vegades passo per Gràcia”. Casualment, poc després que E.S.R. demanés entrar
a la llista gracienca de missatgeria mòbil, es va filtrar una captura de pantalla de les converses que es va publicar a la publicació digital Crónica Global.

El principal client de la consultora IBP és CaixaBank, que ostenta un 15% d’Aigües de Barcelona

Finalitza la conversa reconeixent un cúmul de coincidències i amb un comiat implícit: “Si no em voleu creure, entenc que pugueu desconfiar. Pot ser que us estiguin investigant, però no ho sé. Que jo sàpiga Agbar no ens ha contractat, i La Caixa tampoc. No conec tots els clients. No tinc res a veure amb la detectiu, no la conec, la conec del Congrés de Detectius potser. Entenc que hi ha desconfiança, perquè són coincidències. Si voleu que no torni, no torno. Si voleu no vinc més i ja està”. Aigua és Vida, la mateixa nit, va decidir donar de baixa de totes les llistes de correu i Telegram E.S.R. i M.T.R.

Ens hem posat en contacte amb l’empresa mixta Aigües de Barcelona i amb la seva matriu Societat General d’Aigües de Barcelona SA. Ambdues han rebutjat fer cap comentari sobre aquestes informacions. Pregunta: “Podeu desmentir o confirmar la vostra relació amb Intelligence Bureau Partners?”. Resposta: “No farem cap comentari”. Pregunta: “No ho desmentiu?”. Resposta: “No comentarem res”.


No travessar la línia de la legalitat

Li traslladem a l’advocat Àlex Solà els dubtes que ens sorgeixen sobre la legalitat d’aquest tipus d’infiltracions. “Aquests són uns detectius 2.0, per entendre’ns. La majoria de la feina que fan aquests investigadors privats en general és legal. Si parléssim de punxar un telèfon no seria legal. Apuntar-se a una llista de distribució i assistir a una assemblea oberta no és il·legal; tampoc seria il·legal gravar-la, en principi, des d’un punt de vista penal”, conclou. Això sí, matisa que, encara les actuacions dels detectius siguin legals, una entitat pot acordar l’expulsió de persones infiltrades. “Defensar-se del fet que algú s’associï amb fins espuris a una entitat no està tant a la llei sinó més aviat als estatuts on s’estableixin actuacions que van en contra dels fins de l’entitat o l’associació”, considera Solà. I, per últim, fa aquesta reflexió: “Estem davant de la feina clàssica d’un detectiu, però en una realitat nova, la del món associatiu i assembleari. Tenir la mateixa informació que té un activista o, si convé, intentar influir o entorpir en una assemblea no té una repercussió legal, però pot tenir una resposta estatutària interna”, conclou.


Mimetització discursiva

Agbar ha posat el seu focus en el discurs del moviment ciutadà que lluita per la remunicipalització i, més concretament, en l’entitat Aigua és Vida. De fet, la companyia que dirigeix Àngel Simón amb mà de ferro ha adoptat, des de l’arribada d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona, una estratègia de mimetització argumental, fent servir expressions referides a la gestió de l’aigua com “solidària”, “sostenible” i “un dret humà” que es van gestar originàriament en el si dels moviments socials. “L’actual és una feina col·lectiva, dels nostres proveïdors, de les entitats culturals i socials amb qui col·laborem intensament. Els emprenedors volen un marc estable, de seguretat jurídica, amb regles del joc iguals per a tothom, sense sotracs, i on l’interès del ciutadà, també a llarg termini, està per sobre de qualsevol interès tàctic i de qualsevol temptació populista”, és com es va expressar el president d’Agbar el 8 de febrer de 2018 durant la cerimònia d’entrega de la distinció La Clau de Barcelona, atorgada per l’entitat privada Club d’Amics Clau de Barcelona. D’una banda, un discurs amable amb el teixit associatiu i, de l’altra, contundència verbal contra l’actual govern de Barcelona.

S’hi ha infiltrat una segona detectiva, actualment cap de l’agència Dtect1, especialitzada en l’ús de càmeres ocultes

Les paraules de Simón contrasten amb la inseguretat jurídica d’una empresa que ha gestionat durant 150 anys l’aigua de la conurbació de Barcelona sense cap contracte que ho autoritzés, tal com va destapar ara fa sis anys una sentència judicial i va haver de confirmar l’any 2013 –malgrat les reticències inicials– el govern municipal de CiU. El recent reconeixement a la trajectòria empresarial de Simón, amb l’entrega de La Clau de Barcelona, no li va fer, com seria lògic pensar, l’actual batllessa Colau, sinó que els amfitrions eren els exalcaldes Jordi Hereu (PSC) i Xavier Trias (PDECat), flanquejats pel president de la Cambra de Comerç Miquel Valls. La mateixa sociovergència que ara fa sis anys va donar per bona la valoració en 476 milions d’euros dels actius d’Agbar aportats per a la creació d’Aigües de Barcelona –l’empresa mixta publicoprivada que gestiona el bé hídric metropolità–, a l’espera d’una sentència definitiva del Tribunal Suprem que podria liquidar la legalitat de l’organisme. Una auditoria encarregada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona i publicada el febrer de 2018 conclou que aquells comptes van ser tergiversats i es va multiplicar gairebé per quatre uns actius que tenien un valor real de 130 milions d’euros.