Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Manipulació d'Agbar als llibres de 'Memòries del districte'

Desenes de veïnes consideren que la companyia d’aigües ha instrumentalitzat la seva imatge, sumant-les sense ser-ne conscients a una campanya corporativa

Jesús Rodríguez |@albertmartnez

El 2018 és un any per no escatimar recursos. Així es desprèn de l’Informe de Despeses de Publicitat 2017 – abril 2018 que Aigües de Barcelona (empresa amb un 85% de capital privat i un 15% públic) va entregar al ple de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) a instàncies de la CUP. Les dades les va avançar el digital Crític a inicis de juny: 1,08 milions d’euros en l’exercici 2017 i 949.000 euros en els primers quatre mesos de 2018. Un increment exponencial. No s’hi inclou cap factura que consti a nom de la Societat General d’Aigües de Barcelona SA, la principal matriu mercantil de la companyia, que avui no n’ha volgut revelar la partida pressupostada. El capítol 4 és el de major pressupost, encapçalat per l’epígraf “Campanyes ciutadania”, i amb apartats com ‘La festa d’aigües’ i ‘Barri a barri’, que sumen 377.000 i 402.000 euros respectivament. Més d’un miler d’entitats de Barcelona han rebut la visita de representants d’Agbar en els darrers mesos, i a les seves mans duien un xec en blanc. Han finançat revistes d’associacions de veïnes, xocolatades de festa major, activitats infantils, ràdios locals, curses esportives, beques per a personal eventual i un llarg etcètera.

En l’apartat 4.3 de l’informe hi figuren 16.351 euros (2017) i 92.692 euros (2018) destinats a la impressió, logística, difusió i comunicació dels actes de presentació dels llibres Memòries del districte, sens dubte la més controvertida de les campanyes de promoció corporativa impulsades per la companyia d’aigües. Es tracta d’una desena de llibres, un per cada districte de Barcelona –ara se n’està elaborant una segona edició que amplia el focus a tots els municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona–, i a cadascun d’ells hi apareix el testimoni de 108 persones, conegudes i referencials entre el teixit social i veïnal. Parlen de lluites i moviments socials, de com han crescut i s’han vertebrat. Amb una edició periodística i fotogràfica acurada, però amb el segell d’Aigües de Barcelona en portada i amb un pròleg del seu director general, Ignacio Escudero.

Crida l’atenció, però, que moltes de les persones que hi surten s’han connotat els últims mesos per la seva participació en la recollida de signatures de la multiconsulta, clarament posicionades a favor de la remunicipalització del servei d’aigua. Com s’explica, doncs? Recollint signatures contra la gestió privada i alhora participant d’una campanya corporativa per millorar la imatge d’Agbar? La resposta és ben senzilla. Desenes de les persones que hi apareixen se senten enganyades.

La Directa ha pogut parlar amb una trentena de les protagonistes d’aquests llibres d’història, i totes coincideixen: en cap cas van saber que es tractava d’una campanya corporativa. Algunes d’elles recorden haver signat un document on cedien els drets d’imatge a l’empresa de comunicació Comunicas (Gestégica SL) i a Societat General d’Aigües de Barcelona; altres sabien que els llibres estaven patrocinats per Agbar, però ningú era conscient d’estar participant en un espot publicitari. N’hem entrevistat una desena.

 

L’engany, barri a barri

Joan Costa, veí de Sants i activista del centre social Can Batlló, recorda que va ser una entrevista correcta i que no se sent manipulat en el seu contingut, però que la seva sorpresa va ser quan el van convidar a la presentació del llibre: “Hi havia una parafernàlia muntada on t’havies de fer una foto; era un còctel de patrocini. Se’m va utilitzar perquè forma part d’una campanya pels interessos propis d’Aigües de Barcelona”. Tant és així que vol deixar clara la seva posició contrària a un servei privatitzat: “Soc del parer que tot hauria de ser públic, Aigües de Barcelona és una empresa només de Barcelona o treballa arreu del món? La gestió pública pot ser millor que la privada, perquè quan és privada has d’abaixar sous i serveis perquè sigui lucrativa”.

En un sentit similar s’expressa Carles Baiges, veí de Sants i impulsor del projecte La Lleialtat Santsenca: “S’han aprofitat de la imatge de la gent i dels grups on estan implicats per un benefici propi, per una causa aliena a la nostra. Vist amb el temps, quan vas veient Agbar fins a la sopa, t’adones que forma part d’una estratègia de màrqueting. Han fet servir la teva imatge per una cosa que podia ser molt bonica, com és recordar la memòria dels barris, recuperar les lluites veïnals, però ho han fet per una cosa que representa tot el contrari, els seus interessos van en contra del que molta de la gent que sortim en aquests llibres hem lluitat i dels nostres ideals”.

Moltes de les persones que surten a la col·lecció defensen la remunicipalització del servei d’aigua

Marisa Cordero, veïna del barri de Sant Antoni i activista de memòria històrica a l’espai veïnal de gestió comunitària Calàbria 66, també surt als llibres d’Agbar i es mostra profundament indignada. “Ens van enviar un mail en què deien que estaven fent un llibre del barri de Sant Antoni, i diversa gent hi vam caure de quatre potes. Només ens van dir que Agbar hi participava. Vaig signar un escrit i, la veritat, no em pensava que m’enredaven. Fins que vaig rebre una targeta de presentació del llibre i, aleshores, em vaig adonar que tan sols era Agbar; evidentment, m’havien enredat. Ho trobo molt fort, fan el que els dona la gana, es pensen que tothom estem esperant sortir en un llibre de la gran empresa de les Aigües de Barcelona. Doncs no”. Cordero té molt clar que estem davant d’una estratègia ben planificada: “Vaig ser una de les que recollia signatures per la remunicipalització de l’aigua i al mateix temps surto en aquest llibre, és incoherent”. I rebla també amb el seu posicionament polític: “L’aigua és un bé comú i ha de ser públic, totalment garantit per a tothom. Agbar ho sap això i té molta por, per això es mou d’aquesta manera. La gent del carrer no ho veu, no ho sap. Pensen, ‘mira que bé es porten els d’Agbar, paguem però almenys fan alguna cosa’. Què coi paguem, si hauria de ser gratis? És un bé comú”.

Aurora Álvarez treballa a l’Ateneu Popular Nou Barris i milita a l’Associació de Veïns i Veïnes del Verdum. “En primer lloc, es van adreçar a l’arxiu històric de Roquetes. Em van deixar clar que el llibre era per celebrar els 100 anys d’Aigües de Barcelona. Ho vam parlar a l’Ateneu Popular i no ho vam veure clar, no volíem que la imatge de l’Ateneu quedés lligada a la companyia. La meva participació va ser a títol personal. Després em van contactar per si volia participar en una campanya de fotografies i vídeos relacionades amb el llibre, no ho vaig veure clar i en vaig malfiar. Pagaven uns 300 euros, però no vaig voler participar perquè no ho vaig veure clar. Estic molt contenta de no haver participat en aquesta segona fase i m’ha confirmat la sospita que darrere de la informació que donaven hi havia uns altres fins. Per mi tots els serveis bàsics han de ser municipals i aquest és el camí que hem de seguir. La campanya de recollida de signatures per la remunicipalització de l’aigua ha coincidit amb aquesta campanya brutal de publicitat que ha fet Agbar utilitzant persones que són conegudes per ser o bé comerciants o bé persones dels moviments socials dels barris, i això, sincerament, és bastant vergonyós”.

Filiberto Bravo és responsable de l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana. “Em vaig confiar perquè el contacte va venir a través de l’Arxiu Històric de Roquetes. Em van dir que era per a un memorial de les lluites de Nou Barris i vaig accedir a fer-ho, no em van comentar res més. No em vaig adonar que Agbar estava darrere de tot això fins que no van organitzar una mena de presentació al Centre Cívic de Les Basses. És quan em vaig adonar de tot el muntatge, vaig sentir molta ràbia. Em sento enganyat, els vaig trucar i els vaig demanar que retiressin la meva imatge, que jo no tenia res a veure amb aquest anunci. Em van arribar a insistir per sortir en un segon llibre i els vaig dir que no”. I afegeix: “Penso que hauríem d’anar a la remunicipalització, hem de posar fi a la privatització de les energies i el primer que tenim a mà és l’aigua. Hem de començar per aquí i aconseguir que el preu que paguem sigui més just. Sento impotència per haver-me sentit enganyat. Ens sentim estafats. S’han disculpat per telèfon però mereixem una disculpa en públic i que quan facin una cosa d’aquestes expliquin la veritat des de l’inici i no quan són fets consumats”.

Lucía Enríquez, també de Ciutat Meridiana i membre de l’Aliança contra la Pobresa Energètica, veu agreujada la seva indignació pel fet que apareix en un dels llibres i la seva entitat va ser denunciada penalment per Agbar arran d’una acció en una de les oficines de la companyia. “Si hagués sabut que estava finançat per Agbar no hauria participat en aquest llibre. Em sento utilitzada com a ciutadana afectada; com a família vulnerable em sento utilitzada”.

Hernan Córdoba, membre de La Ciutat Invisible i de la plataforma autogestionària de Can Batlló: “Quan se’ns envia a les persones que hi hem participat exemplars dels llibres va ser una sorpresa màxima. Estàvem davant d’una campanya comercial en què determinada gent s’ha aprofitat de mitges veritats o confusions volgudament generades. Agbar ha fet una operació de rentada de cara”. Córdoba ens explica per què creu que s’han fet ara aquests materials: “El debat sobre la remunicipalització dels serveis s’ha posat sobre la taula en diversos ajuntaments significatius d’arreu de Catalunya. És obvi que Agbar té uns interessos molt grans a la ciutat de Barcelona i utilitza totes les eines que té al seu abast per intentar millorar la seva imatge o fer que la gent es posicioni més amablement”. I sobre la gestió del subministrament d’aigua: “Dins el gran debat que hi hauria d’haver sobre si això ha de ser de gestió pública o ha de retornar a les comunitats que en són beneficiàries, el que queda clar és que hem de deixar fora de la gestió una entitat centrada en l’ànim de lucre i amb les males praxis que ja s’han vist d’una empresa com Agbar”.

El pressupost d’edició, impressió, distribució i logística de presentacions dels llibres ha pujat a 109.000 euros

Josep Maria Domingo, president del Centre Social de Sants i veí de la Bordeta: “Quan em van cridar per sortir al llibre no vaig tenir-hi cap inconvenient, però no em va agradar gens que després, a l’hora de la veritat, sortís que era una propaganda o una iniciativa comercial d’Aigües de Barcelona. Vaig sentir-me estafat, la veritat és aquesta. Penso que l’aigua hauria de ser un servei públic, hauria de ser de tots. Hi ha un sistema físic i químic per millorar l’aigua que fins ara se n’ha encarregat una empresa, però ho podria fer l’administració. Agbar està fent un negoci, això senzillament és un negoci”.

Míriam Redondo, veïna del Clot i mare d’una alumna del circ de Nou Barris: “Jo estic un dia al bar de l’Ateneu de Nou Barris i se m’acosten unes noies que estan fent un documental de Nou Barris. Ben bé no sabia què anaven a fer amb allò. Per a res em van dir que es tractava d’una campanya de promoció d’Agbar. No dic que sigui responsabilitat seva, potser hauria d’haver preguntat més. No sabia quin format acabaria tenint i, molt menys, qui hi havia darrere”. Li preguntem si se sent indignada: “Indignada no, és poc. No em podia creure que jo tingués res a veure amb aquesta empresa. L’aigua és un bé necessari, és un dret que té qualsevol ésser que viu de la terra; qualsevol relació mercantil o especulativa amb l’aigua està fora de lloc. L’aigua hauria de ser gestionada per nosaltres, no l’entenc d’una altra manera, imagina’t si em sento lluny d’Agbar. No vaig rebre una còpia del llibre, en vaig rebre deu. Em vaig indignar. Què sóc? Una distribuïdora? Ens hem de gastar les peles en això? Tots aquests diners els podrien haver destinat a desmantellar-se. Vaig trucar a Agbar quan vaig rebre les targetes de participació en còctels, una, dues i tres vegades, per dir-los que no comptessin amb mi”.

Àlex Casero, membre de l’associació Salvem el Turó del barri de Font de la Guatlla: “Em va contactar una periodista freelance. Ens van deixar clar que era una edició que feia o pagava la Fundació Agbar, però en cap moment es va parlar que era una campanya de màrqueting de la companyia. Em sento enganyat en part, potser no em vaig informar bé i no vaig fer prou preguntes. Ser part d’una campanya de màrqueting d’Agbar no em fa especial il·lusió, tot i que el llibre està ben fet i ben cuidat. L’aigua és un recurs públic que no es pot mercantilitzar. Estic totalment a favor de remunicipalitzar el servei d’aigua”.

Lali Daví, membre de Can Batlló, al barri de la Bordeta: “No sabíem gaire bé quin era l’objectiu de la publicació. Al final estàs posant la cara i una vivència respecte a un barri per una finalitat amb la qual no em sento gens afí. La proposta que ens arriba és que s’estava fent un llibre de memòria i de vivències i ens adonem quan es publica que és una campanya d’Agbar per legitimar-se en el moment polític que s’està plantejant la remunicipalització. Acaba sent com una campanya política. El llibre recull vivències de persones del barri en relació amb Can Batlló, s’està apel·lant a aquest treball col·lectiu per agafar una veu i apropiar-se d’uns moviments que probablement no som afins a l’empresa que ho està fent. Estic a favor del projecte de remunicipalització de l’aigua”.