Les converses sobre tecnologia al Mundial s’aturen a les pantalles: la línia del fora de joc, el VAR, les estadístiques en directe. Poca gent es pregunta qui produeix les dades del darrere, on es generen i en quines condicions. Amb el projecte de recerca Tech Workers in Football (Treballadores de Tecnologia al Futbol), finançat pel Creative Labour and Critical Futures de la Universitat de Toronto, mapegem la força de treball que hi ha al darrere de les cadenes de valor de les dades de l’anomenat esport rei.
No és un fenomen exclusiu. La intel·ligència artificial, en qualsevol context, funciona amb dades i amb un treball humà que les anota i les valida, i amb una infraestructura física. El futbol en depèn des de fa molt més temps del que suggereix l’entusiasme actual amb la IA. Fa més d’una dècada, un dels grans clubs del Regne Unit, l’Arsenal de Londres, va comprar una petita empresa d’anàlisi de dades, StatDNA, amb qui ja treballava com a proveïdora, i la va incorporar a la seva estructura com a departament de ciència de dades. Aquest departament operava amb imatges que codificava una força de treball establert a Cambodja i a Laos. Això passava l’any 2014. Fa més de deu anys que el futbol fa passes en aquest àmbit sense que s’hi hagi prestat gaire atenció.
Hi ha tres capes principals en aquestes cadenes. A prop del joc hi ha els treballadors de tecnologia interns dels clubs i les federacions: els analistes i científics de dades que els clubs contracten directament i que treballen estretament amb els cossos tècnics. No hi ha una sola manera d’organitzar aquesta feina, ni tan sols dins d’una mateixa lliga: els departaments tenen noms diferents i ocupen dependències diferents de l’entitat, els acords laborals varien i els professionals provenen de formacions molt diverses (doctorats en Física o Matemàtiques, persones reclutades a les grans companyies tecnològiques…), i els clubs solen mantenir aquests acords en secret. El FC Barcelona fa anys que té un departament intern de ciència i anàlisi de dades vinculat al Barça Innovation Hub, i l’RCD Espanyol treballa amb la consultora d’IA Olocip. Però, com passa arreu, qui forma aquests equips amb prou feines és conegut fora dels clubs. Fins avui, cap recerca no ha documentat el perfil d’aquests treballadors.
Bona part de l’anotació en directe de les dades dels encontres les recullen persones contractades partit a partit i que cobren per peça en llocs com les Filipines
Més enllà de les estructures dels clubs hi ha els proveïdors de dades, i no són tots iguals. Alguns recullen les estadístiques oficials dels partits (el registre estructurat de les accions amb la pilota) i en tenen els drets de distribució per a mitjans de comunicació i cases d’apostes. Altres s’especialitzen en el rastreig, amb càmeres als estadis per fixar la posició de cada jugador, i són els seus enginyers qui transformen aquests vídeos en brut en dades. Una empresa emergent francesa, SkillCorner, fins i tot, construeix dades de rastreig només a partir de les imatges de les retransmissions. A l’Estat espanyol, Mediacoach, la plataforma oficial de seguiment de LaLiga, amb càmeres a tots els estadis, és la font de bona part de les gràfiques sobre els detalls tècnics del partit que es veuen per televisió. La mateixa selecció espanyola en depèn: la Federació ha signat acords amb Stats Perform i amb Driblab.
Al voltant d’aquests proveïdors hi ha un ecosistema més ampli: fabricants de wearables amb GPS i sensors inercials que mesuren quant i amb quina intensitat corren els jugadors, plataformes de vídeo que graven i etiqueten els partits, bases de dades a les quals els departaments d’scouting dels clubs recorren a la recerca del proper reforç, consultores que modelen el rendiment dels esportistes a partir de dades pròpies o de tercers, empreses nascudes a la indústria de les apostes que avui venen prediccions i sistemes de gestió d’atletes que intenten anticipar el risc de lesions, etcètera. En totes aquestes capes, qui hi fa la feina sol estar contractat a temps complet, sovint amb acords de confidencialitat i concentrat en uns pocs pols de negoci. I el camp s’estreny: un nombre reduït d’empreses controla les dades de les quals depenen la majoria dels clubs, a còpia d’onades d’adquisicions (l’estatunidenca Hudl, per exemple, va comprar StatsBomb el 2024), de capital d’inversió i de diners del mercat de valors a mesura que el sector es consolida.
Més lluny de la mirada del públic, a la base, hi ha els treballadors de dades que anoten el que passa als terrenys de joc. Miren els partits i converteixen cada passada, cada entrada i cada xut en dades estructurades, a contrarellotge de la retransmissió. Aquesta feina es concentra en territoris amb salaris mitjans baixos: més de 100 treballadors anoten partits des d’una sola oficina a Ternòpil (Ucraïna) i una força de treball semblant ho fa al Caire. Al nivell més baix, bona part d’aquestes dades en directe les recullen persones contractades partit a partit, pagades, doncs, a tant la peça. Una empresa alemanya, que avui és part d’una companyia australiana, té els partits anotats per un equip que treballa a les Filipines, on es poden dedicar tres o quatre hores a un sol partit.
Al llibre Expected Goals (Gols esperats, Harper Collins, 2023), Rory Smith explica que tot treballador de dades nou a Manila aprèn l’ofici amb un sol partit: la victòria per 7 a 1 d’Alemanya sobre el Brasil a la semifinal del Mundial de 2014. Malgrat xutar i tocar la pilota més que el rival, el Brasil va ser aixafat, i d’aquesta manera s’aprèn quins altres factors cal tenir en compte a l’hora d’etiquetar les jugades.
Totes aquestes capes sostenen la forma com es gestiona el futbol i com es mira: els gràfics de la retransmissió, els percentatges de probabilitat de victòria a la pantalla, les decisions tàctiques, sobre els minuts al camp de cada jugador, els fitxatges basats en dades. Tot prové de la tasca d’uns treballadors essencials, però el gran públic els desconeix; fins i tot els científics de dades rarament són coneguts pel seu nom fora dels clubs. Com més avall a la cadena, menys es veu la feina. Alguns dels qui recullen dades en directe han acabat als tribunals, com ara aficionats i estudiants pagats amb prou feines amb entrades, atrapats en disputes entre els gegants de les dades.
La cadena de valor també té una geografia. L’anàlisi d’alt valor l’acaparen un grapat de zones riques, mentre que l’anotació es concentra en ciutats de l’Europa de l’Est, l’Àfrica i el Sud-est asiàtic. Els clubs de fora de les lligues dominants sovint paguen aquests proveïdors en moneda estrangera. Però seria un error veure aquestes lligues com a endarrerides: el futbol brasiler, per exemple, estableix els seus propis acords amb empreses que registren cada partit des del senyal de televisió i consultores que formen els analistes que els clubs es disputen, i un mercat de treball de ciència de dades que circula dins d’Amèrica Llatina, al voltant de departaments interns d’anàlisi que transiten entre els clubs.
Un mecanisme transfronterer mereix atenció: cada cop més inversors són propietaris de diversos clubs en països diferents i els gestionen com una sola cartera, amb mètodes, dades i professionals que es mouen d’un club a l’altres com transferències internes. No cal anar gaire lluny. El Girona FC forma part del City Football Group (la xarxa del Manchester City), que diu disposar d’informació sobre prop de mig milió de jugadors a través de l’scouting combinat dels clubs que estan en la seva òrbita; un analista del Girona, Laurie Shaw, va passar a ocupar el mateix paper al New York City FC, un altre club del grup als EUA.
El Mundial posarà les dades i la IA del futbol a l’escenari més gran possible. Centenars de milions de persones veuran els partits i discutiran els números de la pantalla. Els treballadors de dades que corren contra el rellotge, els proveïdors que venen dades a tercers i els analistes que negocien amb els cossos tècnics, no sortiran a la pantalla, però res d’aquest espectacle no existiria sense ells.
El futbol que veurem funciona tant amb la seva feina com amb la dels jugadors. La recerca, els mitjans de comunicació i fins i tot els clubs s’han de prendre seriosament aquesta força de treball: qui són, on treballen, quant cobren i quina veu tenen sobre les tecnologies de què depenen. I, a diferència del beisbol, el futbol no es rendeix mai del tot als números: continua sent màgic, imprevisible.
