És cofundadora d’un dels principals col·lectius de dones de Colòmbia, l’Organització Femenina Popular (OFP), sorgida fa quaranta-vuit anys a Barrancabermeja, municipi situat a la regió de Magdalena Medio, un dels territoris més colpejats pel conflicte armat que ha assolat el país sud-americà. “Som una organització que treballa pels drets humans des del feminisme popular”, explica Yolanda Becerra. Cal recordar que, al llarg del conflicte, les dones colombianes van patir assenyalament, persecució, amenaces, assassinats i altres circumstàncies, de les quals Becerra ha estat testimoni en primera persona. Aquest febrer passat, ella i altres activistes van realitzar una gira digital coorganitzada per la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia i la Plataforma Unitària Contra les Violències de Gènere. Una activitat que, segons afirma, pot contribuir a fer que la comunitat internacional prengui consciència i les ajudi a blindar la vida als seus territoris.
Com van néixer l’Organització Femenina Popular de Colòmbia?
Igual que altres col·lectius de Llatinoamèrica, sorgeix per iniciativa de l’Església catòlica compromesa amb la teologia de l’alliberament. En el nostre cas, amb l’objectiu que les dones siguem subjectes polítics en l’espai públic.
En quin context us trobàveu quan vau iniciar la vostra activitat?
La nostra ciutat, Barrancabermeja, sempre ha tingut petroli i, en aquells anys, això feia que hi arribessin molts homes sols, cosa que va propiciar l’obertura de prostíbuls i llocs d’oci on es tractaven les dones com a simples mercaderies. Davant d’aquest supremacisme masclista, vam començar a plantejar alternatives.
Era bona la relació amb la resta d’organitzacions populars?
Nosaltres estem entroncades dins del moviment indígena, sindical i camperol, i no vam identificar-nos mai com a grup feminista fins que, anys més tard, vam teoritzar sobre el nostre camp d’actuació. Va ser llavors quan vam entendre que, més enllà de les responsabilitats individuals de cadascú, el problema no radica en els homes, sinó en el model patriarcal, que discrimina, explora i cosifica les dones.
Heu estat en el punt de mira en algun moment?
Una de les etapes més dures va ser a principis del nou segle, moment en què el paramilitarisme estava molt present a les comunitats amb la benedicció del mateix Estat. Va ser un període de resistència a tots nivells.
Com hi vau fer front?
Vam assumir una postura de defensa del territori i la vida a costa de molt dolor: desaparicions, amenaces, tortures, exili, desplaçaments o atacs contra la nostra pròpia seu, la Casa de la Dona. Un bon dia, ens vam aixecar i vam saber que un grup d’homes l’havia desmuntat de nit i se l’havia endut en camions. Va ser com si ens haguessin esborrat del mapa.
No vau tenir l’empara de les autoritats?
Al contrari. Durant el conflicte, l’Estat no va actuar mai per frenar la violència dels grups paramilitars, sinó que els protegia i els facilitava la feina. Només vam rebre el suport de la comunitat internacional, gràcies a la qual les institucions van iniciar un procés de reconeixement de responsabilitats. El govern actual no ha avançat prou en aquest terreny.
Encara avui, a què s’enfronta una defensora dels drets humans a Colòmbia?
“L’Estat no ha complert els seus compromisos, ha deixat la majoria de territoris sota control militar”
Correm el perill de morir. Però, més enllà d’aquesta possibilitat, som víctimes d’un sistema patriarcal i d’un món militaritzat, que utilitza les dones per cometre aberracions i enviar missatges simbòlics de l’horror de la guerra. De fet, durant l’època de la resistència, vam treballar aquests aspectes en el marc de la campanya “Fem-li l’amor a la por”, en la qual vam palesar que la por, inherent a l’ésser humà, paralitza la societat, i que cal saber administrar-la perquè es transformi en mobilització i organització.
La pau erradica el sentiment de fragilitat?
La pau suposa tenir drets, tranquil·litat i dignitat com a ésser humà. En aquest sentit, podem dir que hem construït pau enmig de la guerra. No sols el silenci dels fusells en els moments més adversos; també desplegant un projecte que busca una vida digna.
S’ha avançat prou arran dels Acords de pau?
Colòmbia és un poble que ha viscut molts intents de pau al llarg de la història. El darrer ha estat positiu en determinats aspectes, cal admetre-ho. Però en molts d’altres, l’Estat no ha complert els seus compromisos, ja que ha deixat la majoria de territoris sota control militar, quan la pau hauria d’implicar polítiques en matèria de treball, educació, salut, habitatge i el dret fonamental a opinar i participar políticament.
